Trenta-tres anys sense un beneït problema de porters

Des del duel Urruti-Artola de la temporada 1982-83, el Barça no havia tingut un conflicte a la porteria per l'alta qualitat dels seus professionals

Aquest dimarts a la tarda, Marc-André ter Stegen es va presentar a les oficines del Barça per parlar sobre el seu futur més immediat. L’oferta del Manchester City de Pep Guardiola ha fet reflexionar, de nou, el porter alemany, que veu com les seves possibilitats al club blaugrana dependran de la decisió final de Luis Enrique Martínez. Després de dues temporades disputant la Champions League i la Copa del Rei, Ter Stegen vol evolucionar i, creient que ha d’agafar el rol de titular, considera que mereix jugar totes les competicions, un pensament similar al del Bravo.

 

El porter xilè va fer la mateixa jugada divendres passat, tal i com va informar dimarts al vespre Catalunya Ràdio. Es va presentar a les oficines i va demanar una titularitat permanent, amb l’amenaça d’acceptar alguna de les ofertes que el campió americà té sobre la taula. La resposta del club per als dos va ser exactament la mateixa: si vols marxar, paga la teva clàusula. En el cas de Bravo, la clàusula de rescissió és de 40 milions d’euros, una xifra molt alta tenint en compte l’edat (33) del porter blaugrana. Pel que fa Ter Stegen, la clàusula s’enfila fins els 80 milions d’euros.

 

El Barça té ara un problema. Beneït problema. El club blaugrana ja va ser conscient de la seva decisió quan va fitxar-los a tots dos l’estiu del 2014, sabent que la sanció de la FIFA impediria nous moviments fins el gener del 2016 i que, per tant, un fracàs en una de les dues incorporacions se solucionaria de manera ràpida i sense necessitat de tornar a buscar alternatives fora de l’entitat. A més, la plantilla no s’hagués pogut reforçar fins un any i mig després. Però tan Bravo, com Ter Stegen, han acabat essent un encert. Dos grans porters, molt cotitzats arreu d’Europa i disputant-se el lloc en cada entrenament. El pols a la porteria del Camp Nou s’ha mantingut en silenci fins aquest estiu, un període que acabarà essent definitiu i que resoldrà l’enigma amb la sortida d’un dels dos futbolistes.

 

Trenta-tres anys sense el beneït problema

 

L’última vegada que el Barça va haver de decidir entre dos grans porters va ser l’estiu del 1983. Dos anys abans, el club català havia incorporat l’encara creixent Francisco Javier González Urruticoechea, més conegut com Urruti, procedent de l’Espanyol amb 29 anys i en ple apogeu de la seva carrera com a futbolista. En aquell moment, el que havia estat titular indiscutible des del 1977, Pedro María Artola, ja tenia 33 anys -la mateixa edat que Bravo- i la porteria blaugrana començava a fer olor de relleu. Però la gran professionalitat i el brillant rendiment d’Artola van fer que Urruti passés la primera temporada al Barça (1981-82) assegut a la banqueta.

 

Un any després, la competència entre els porters bascos es va fer evident en la competició de Lliga. Els dos sensacionals defensors de la porteria es van repartir gairebé la meitat del torneig. Urruti va vestir-se de curt en 18 ocasions, mentre ‘Pello’ Artola va disputar 15 partits de Lliga, acabant amb l’ex de l’Espanyol com a titular en les següents tres temporades, tot coincidint amb la retirada d’Artola després de nou anys defensant els colors blaugrana.

 

Zubizarreta i Valdés, els únics intocables

 

Quan Urruti va decidir deixar el Barça l’estiu del 1987, un altre porter basc ja li havia pres el relleu, gràcies a la seva joventut i progressió. Andoni Zubizarreta es va afiançar sota els pals del Camp Nou i va establir una hegemonia que va durar vuit anys consecutius, essent un dels artífex dels èxits aconseguits en l’etapa liderada per Johan Cruyff a la banqueta i convertint-se en un dels jugadors amb més minuts disputats amb la samarreta blaugrana. La seva marxa -obligada pel canvi generacional- va suposar un sotrac i una caiguda a l’abisme que va allargar-se durant gairebé deu anys.

 

Per la porteria barcelonista van passar-hi, sense èxit, ni continuïtat, nou porters amb l’estela de titulars: Carles Busquets, Vitor Baía, Ruud Hesp, Francesc Arnau, José Manuel Reina, Richard Dutruel, Robert Enke, Rüstü Reçber i Roberto Bonano. Cap d’ells es va afiançar i tots van haver de marxar amb un cert sentiment de fracàs, no havent pogut aguantar el pes de la porteria del Barça. Dos d’ells, Rüstu i Bonano, van patir en primera persona l’ascensió meteòrica d’un jove porter del filial a qui Van Gaal va voler parar els peus l’estiu del 2002 retornant-lo al ‘B’ perquè disputés tota la temporada. Víctor Valdés, que va començar a relegar Bonano la temporada 2002-03, va acabar defensant la porteria durant deu temporades, de manera ininterrompuda i sense competència, essent l’últim gran titular del Camp Nou.

Més informació

Nou comentari