Borja de Riquer, Jordi Tardà, Anton Maria Espadaler, Mossèn Ballarín, Xavier Sala-Martín, Magda Oranich, Vicent Sanchis, Vicent Partal, Salvador Cardús, Isabel Clara-Simó, Joel Joan, Pep Munné, Ferran Requejo. Periodistes, historiadors, professors universitaris, economistes, actors. Tots han coincidit avui en un acte de suport a Joan Laporta on, un per un, els convidats que omplien les primeres files d’una sala plena de gom a gom a l’Hotel Majèstic de Barcelona han anat desgranant les seves raons per demanar el no a la moció de censura que aquest diumenge 6 de juliol votaran els socis del Barça.
El periodista Vicent Sanchis ha obert foc, ha demanat el ‘no’ per mantenir “el millor Barça dels darrers anys i un president amb gran categoria personal i humana”. La política i advocada Magda Oranich ha destacat que “tots els socis tenen l’obligació d’anar a votar i votar no” si es que volen que el club segueixi creixent i no involucioni. El sociòleg Salvador Cardús ha recordat que “em vaig fer soci del Barça amb en Joan Laporta”, i igualment ha destacat que “segueixo creient en un projecte intel•ligent que ha volgut reconciliar el club amb el país”. L’escriptora Isabel Clara Simó, que ha parlat en representació de l’activista cultural Eliseu Climent, ha dit que “el Barça és més que un club i en Joan Laporta és més que un president, que ha demostrat una gran sensibilitat pels Països Catalans”. Joel Joan, per la seva banda, ha recordat el suport que el president barcelonista li ha donat en moments difícil i hi ha volgut correspondre amb el seu ple recolzament. Joan ha dit que “Laporta és una frontera amb les Juntes que havia tingut en el passat el club, i per primera vegada ha fet possible que directiva i club s’uneixin”. Li ha reconegut valor i coratge.
Laporta, visiblement emocionat i aplaudit amb l’auditori en peu, ha tancat l’acte assegurant que “l’exercici del poder no ens farà renunciar mai als nostres ideals, al nostre catalanisme”. I les seves últimes paraules han estat per citar Salvador Espriu i el seu poema Assaig de càntic en el temple, que acaba amb una frase que després de la queixa sobre el país que ens ha tocat de viure rebla: “Però no he de seguir mai el meu somni, i em quedaré aquí fins a la mort, car sóc també molt covard i salvatge, i estimo a més amb un desesperat dolor aquesta meva pobra, bruta, trista, dissortada pàtria”.
