D’entrada, el títol del llibre és tan explícit com preocupant…
Volia fer una metàfora d’un partit de futbol en el qual juguen dos rivals disposats a utilitzar totes les seves armes per guanyar. Malgrat tot, portem més de 100 anys jugant i, si no és que Catalunya esdevé independent, aquest partit encara s’allargarà molts anys.
Ara per ara l’única possibilitat és que Catalunya esdevingui un Estat?
No. Hi ha una altra gran alternativa aprovada pel Tribunal d’Arbitratge de l’Esport (TAS) i que passa perquè les federacions catalanes, com a entitats privades, entrin a formar part de les federacions internacionals.
I amb aquest pas les federacions catalanes estarien legitimades per competir oficialment?
Sí.
A simple vista no sembla tan complicat…
Però llavors s’obre el capítol de pressions de l’estat espanyol. Aquest ha aconseguint canviar els estatuts d’algunes federacions internacionals, com la FIFA, per tal que només s’acceptin com a membres oficials els estats reconeguts. Espanya és l’equip gran d’aquest partit i fins i tot està disposat a canviar les normes per guanyar-lo.
I quin paper tenen les federacions?
Les seleccions no haurien d’anar a negociar a Madrid, sinó directament a les federacions internacionals. Caldria saltar-se el pas de Madrid, però la maquinaria de l’Estat té molt poder. Espanya controla les grans federacions i és només en esports més minoritaris on Catalunya ha pogut trobat escletxes.
Què hi ha d’esport i què de política en aquest partit?
Quan vaig començar a escriure aquest llibre hagués dit que hi havia un 50% de cada ingredient. Ara puc assegurar que aquest conflicte és un 99% polític i un 1% esport.
És un duel entre Generalitat i Moncloa?
Quan el govern socialista es va instaurar a Madrid vam creure que amb un govern menys agressiu es podria negociar. Però llavors es va certificar que el govern català i l’estatal només estan d’acord en què mai s’arribarà a un acord. Espanya no permetrà que una federació catalana i una espanyola estiguin en la mateixa internacional.
I els polítics catalans, actuen amb prou contundència?
Mentre a Espanya hi ha un sentiment cohesionat en contra de les seleccions catalanes a Catalunya els nostres polítics no tenen clar quins límits volen. Els mateixos socis de govern poden arrufar el nas si un dels partits fa un gest important per les seleccions. A més, la clàssica actitud socialista passa per dir ‘sí’ a les seleccions catalanes, però quan entres una mica més a fons, no ho tenen gens clar.
És viable assolir seleccions catalanes amb el PSC al Govern?
Si el PSC pogués portaria el tema de les seleccions catalanes a baix de tot del llistat de les seves preferències. Però hi ha altres forces al govern que han lluitat per les seleccions.
Com valora, doncs, la feina d’ERC…
El fet que el debat de les seleccions estigui sobre la taula és gràcies a ERC, que ha fet d’aquest tema el seu cavall de batalla en certs moments. Esquerra s’hi ha esforçat, ha comés errors i moltes vegades no ha tingut èxit. Però la Plataforma Pro Seleccions Esportives Catalanes, per exemple, no existiria si no fos per ERC.
L’esport ha esdevingut un element clau de cohesió i reivindicació nacional. Aquest fet juga en contra els interessos de Catalunya?
La transcendència simbòlica que ha pres l’esport ha provocat el xoc de trens entre Catalunya i l’Estat. Tenir seleccions significa un salt importantíssim respecte el reconeixement internacional. Avui, el País de Gal·les, que no té cap tipus de moviment sobiranista, té més presència al món que no pas Catalunya gràcies a les seves seleccions. En el nostre cas, malauradament, des de l’Estat es considera que Catalunya no ha de ser més que Murcia.
Al llibre afirma que la lluita de les seleccions costa molts diners…
Des d’ambdós bàndols. El Consejo Superior de Deportes, per exemple, envia persones arreu del món per fer campanya contra les pretensions d’algunes federacions catalanes. S’imposen recursos judicials per combatre decisions que han afavorit les nostres seleccions i es creen noves federacions espanyoles per tapar les catalanes reconegudes.
I des de Catalunya…
El govern català també se’ls gasta. Com que no hi ha acord polític, l’únic camí del govern català és exercir pressió en les federacions internacionals per diferents vies, i aquesta pressió genera una despesa important, que fins ara no ha sortit a la llum.
Per quin moment passa la lluita per les seleccions catalanes?
És un tema que té alts i baixos. Ara potser passem per un petit sotrac, però això no vol dir que d’aquí cert temps tornem a estar amunt. Malauradament aquesta lluita provoca fatiga, ja que el futbol és l’esport que desperta més interès i ara per ara només tenim un partit de costellada.
La Copa de les Nacions hagués estat un estímul…
Sí, però la Federació Espanyola de Futbol també ho va frenar. Cal recordar, per cert, que dins d’aquesta federació també hi ha Joan Laporta, el mateix que ara va de salvador nacional.
Però hi ha més situacions, si més no, curioses…
Sí. La lluita per les seleccions genera tota classe de situacions absurdes i grotesques. La Federació Europea d’hanbol, per exemple, va aprovar l’ingrés d’Escòcia amb el vot favorable del representant espanyol.
Té solució aquest conflicte?
La solució lògica hagués estat que en aquells esports on Catalunya hi té una gran tradició s’hagués arribat a un pacte i poguéssim tenir representació internacional. El cas més evident és el del patinatge. Malauradament, tampoc aquí els polítics es van posar d’acord.
I, amb aquest panorama, qui està més a prop de guanyar el partit, Catalunya o Espanya?
Posem-nos al minut zero d’un Alcorcón-Reial Madrid. El 99% de la gent dirà que el Madrid s’emportarà el partit. Té més pressupost, recursos i poder. Però tots sabem com va acabar aquell partit. Fa uns anys ens deien que aquesta lluita era antinatural. Molts dels seus arguments s’han anat enfonsant i avui només els queda el joc brut i la utilització de la política pels seus interessos.
