“Encara tinc agulletes als braços de tant alçar-los. De tant moure’ls per celebrar la victòria i el passi a les semifinals. Soc molt feliç. Molt”, comença, somrient, radiant, Ona Vegué (Torrelles de Llobregat, Barcelona; 1998); la ’14’ d’un KH-7 BM Granollers que diumenge passat va fer història en classificar-se per les semifinals de la tercera màxima competició continental d’handbol, la Challenge Cup, arrodonint així un cap de setmana meravellós pel club; que, a més, també va celebrar que el cadet A aixequés la Minicopa per segona temporada seguida en imposar-se al Barça en la final. “Potser no en som del tot conscients. Però estem fent història. Estem fent història. Estem molt orgulloses de ser el primer equip femení català de la història en jugar a Europa. Per nosaltres ja és un premi estar jugant aquí. És un premi; tant per nosaltres com per les que van pujar l’equip a primera fa ja sis anys. Això també és seu. I és brutal. És com un regal. Com un regal que ens hem fet a nosaltres mateixes. I és que ja estem a semifinals; que gairebé no ens ho creiem ni nosaltres. Haver començat tan positivament aquesta aventura és un orgull, una alegria, per a totes nosaltres. Per tot el club. I per tot l’handbol femení català. Ningú s’ho imaginava. Ningú s’imaginava arribar fins aquí. I ara que ho hem fet volem fer el possible per arribar a la final, que seria brutal”, subratlla la jove jugadora barcelonina; la màxima golejadora de la Challenge Cup, amb trenta dianes en els quatre duels de la fase final disputats fins ara.
Partint sempre des de la cantonada, l’extrem esquerra del Granollers, de fet, ja va marcar fins a dinou gols entre els dos partits de l’eliminatòria de la fase prèvia davant el Minsk bielorús; al qual el conjunt que per tercera temporada dirigeix el vallesà Robert Cuesta va derrotar tant en el partit d’anada (34-29), aquí, com en el de tornada (32-33), allà. Després de desfer-se amb contundència del Poruba txec en els vuitens de final (19-32 i 40-23); el camí de les catalanes es va creuar amb el del JuRo Unirek neerlandès, que en l’anada, disputada a finals de febrer als Països Baixos, va vèncer per tan sols un gol de diferència (26-25). Les granollerines, però, amb l’ambició de seguir allargant el somni que estan vivint, van capgirar l’eliminatòria diumenge passat en imposar-se, a l’Olímpic, per un clar 36 a 30; amb nou gols de Vegué. Ara, en les semifinals, quan el coronavirus ho permeti, l’equip de Robert Cuesta s’enfrontarà a l’Alimentos Aula de Valladolid amb la il·lusió d’obtenir un dels dos bitllets per la gran final; on es creuarien amb el Zagreb croat o el Niš serbi.
El KH 7 BM Granollers celebra el passi a les semifinals de la Challenge Cup | Xavier Solanas
“Nosaltres volem continuar somiant a l’engròs. Estem fent història. I volem seguir fent-ne”, assegura Vegué; just abans de destacar que la gran prioritat de l’equip continua sent la lliga. L’equip, que ara mateix és sisè a la Liga Guerreras Iberdrola, amb set victòries, dos empats i set derrotes, aspira a revalidar l’històric quart lloc aconseguit el curs passat. “Fa quatre anys lluitàvem per la salvació”, recorda la prometedora extrem de l’equip de Granollers; assenyalant el creixement que ha viscut el club, tant sobre el parquet com a les grades. “El paper de l’afició va ser fonamental diumenge. Que vinguessin 1.900 persones a l’Olímpic és una fita històrica per l’handbol femení català. Un rècord històric pel club. És com una victòria més; en paral·lel a l’aconseguida a la pista”, destaca Vegué. I, feliç de veure com la família, la comunió, la identitat col·lectiva i el sentiment de pertinença que estan naixent al seu voltant van creixent a mesura que l’equip va col·leccionant dies de glòria, afegeix: “L’equip i l’afició som com un pack. Som un. L’admiració és mútua. I és molt, molt, important per a nosaltres; que ho hem viscut des dels mínims gairebé, des que ens venien a veure els pares, els familiars i poca gent més. El creixement de l’afició ha estat exponencial. Estem enganxant a molta gent. Inclús a alguns dels que deien barbaritats com el típic això no és ni handbol ni és femení. En els darrers temps he parlat amb moltíssima gent que m’ha dit: ‘Ona, a mi no m’agradava l’handbol i ara no em desenganxo de vosaltres’. I et mires al mirall i et dius: ‘Guau! Estem fent bé les coses’. Ens ho estem currant molt. I ens mereixem que ens vinguin a veure. Crec, a més, que som totes molt, molt, properes amb la base. Aquí, al club, les jugadores i els jugadors dels primers equips femení i masculí som madrines i padrines dels conjunts de la base. I els anem a veure als entrenaments i als partits. Jo, per exemple, soc la madrina del cadet C masculí. I és molt bonic que quan s’acaben els partits ens vinguin a demanar autògrafs, fotos. O que ens vinguin a demanar les canelleres”. “És molt, molt, bonic. I, al final, jugues per això també”, assenteix Vegué; que, amb el ’14’ que lluïa la seva mare quan jugava a handbol, continua gaudint, feliç, “molt feliç”, d’aquest esport amb la mateixa passió, amb el mateix somriure, que quan era una nena, que quan, amb tan sols 12 anys, el va descobrir en una classe d’educació física.
La barcelonina, que va desembarcar a l’Olímpic als 18 anys, procedent del juvenil del Sant Vicenç dels Horts, i que, quatre anys més tard, és a la llista de jugadores podrien formar part de la selecció estatal que, si es classifica, jugarà el Mundial del 2021, es va fer gran admirant, com tants altres jugadors i jugadores de la darrera dècada del segle passat, el central francès Jackson Richardson. Però, avui, les nenes de Granollers que estimen aquest esport creixen idolatrant jugadores com Ona Vegué; interioritzant, gràcies a aquestes referents, que les noies i les dones també poden jugar a handbol. “Exacte. És totalment així. Tot i que, en l’aspecte dels referents, jo crec que no és que no n’hi hagués o que no n’hi hagi. El problema és que estan sempre invisibilitzats. Que no els veiem. Perquè no ens els ensenyen. Però de referents n’hi ha hagut, i n’hi ha, molts. I s’han de visibilitzar per tal que les nenes puguin dir: ‘Ep! Que també hi ha jugadores, entrenadores i àrbitres”, emfatitza l’extrem del Granollers just abans de remarcar que el fet d’aconseguir la classificació per la penúltima ronda de la Challenge Cup diumenge passat, 8 de març, va servir per acabar d’arrodonir el Dia Internacional de les Dones.
Ona Vegué, la màxima golejadora de la Challenge Cup | Xavier Solanas
“El dia abans del partit, dissabte, els hi vaig dir a les meves companyes: ‘Crec que demà és un molt bon dia per seguir fent història. És un molt bon dia per seguir reivindicant els nostres drets. I hem de sortir a la pista a lluitar. Per nosaltres. I per totes les dones que han lluitat abans que nosaltres'”, afirma. “Nosaltres seguirem lluitant. No pararem. Des de la pista, podem, i volem, fer d’altaveu per totes aquelles dones que no tenen veu. Per totes aquelles dones que s’aixequen cada dia ben d’hora per anar a treballar o per mantenir les seves cases; per tirar endavant. Per totes aquelles que estan soles. I, també, per totes aquelles nenes i equips que potser no tenen la presència als mitjans que nosaltres, a base de fites, estem aconseguint. Hem d’aprofitar aquestes oportunitats de sortir als mitjans, aquests altaveus que tant costen d’aconseguir a les dones, per dir ben alt: ‘Eh! Que nosaltres també hi som. Que també juguem. I que també estem obtenint èxits'”, conclou Vegué, que atén la trucada de Món Esport de camí a la Universitat de Barcelona.
I, lamentant que els pavellons, com a fidel reflex de la societat, segueixin tenint sostres de cristall, rebla: “Anem avançant, sí. Tenim el camí marcat. I el rumb establert. Però és un procés lent. Molt lent. Molt llarg. Llarguíssim. Ens queda molt camí per recórrer. Perquè ara mateix penses en una igualtat, en una equiparació, en tots els aspectes i és una utopia. S’ha d’implicar molta, moltíssima, més gent. Si tots, també els homes, en fóssim conscients seria molt més fàcil. Perquè aquesta lluita no ha de ser, no pot ser, només femenina. O només de les jugadores. Perquè nosaltres ja no podem fer més. Nosaltres, per exemple, tenim el primer equip femení a primera i el masculí a primera; i ens veiem reflectides en un mirall que tenim cada dia al costat. Som el mateix. I entrenem el mateix. Però ells tenen uns beneficis, uns recursos, que nosaltres no tenim; tot i que, a poc a poc, la situació va millorant perquè nosaltres som molt guerreres i així ho demanem, i ho exigim, al club. És que, al final, a vegades sembla que estiguis demanant un favor. Però no és demanar un favor. No. No. És que es respectin els nostres drets com a jugadores i com a professionals. És una cosa que ens mereixem. Que ens toca. Que és nostra. És surrealista que hàgim d’estar exigint, reclamant, tot això pel sol fet d’haver nascut dones”.
