L’himne espanyol mai ha estat ben rebut pels seguidors del Barça, però hi ha hagut èpoques que ho han expressat amb més hostilitat que d’altres. La primera xiulada que es coneix va passar el 14 de juny del 1925, durant la dictadura de Primo de Rivera, en un partit d’homenatge a l’Orfeó Català entre el Barça i el Júpiter al camp de Les Corts. El que havia de ser un simple amistós es va convertir en un acte reivindicatiu del catalanisme i de forta protesta al règim que es vivia a l’estadi blaugrana. A la mitja part, la banda de música de la Royal Navy, que estava convidada, va tocar els acords de la Marxa Reial i els 15.000 espectadors que hi havia van començar a xiular fins a apaivagar-los. Aquell petit incident no va fer cap gràcia al dictador i les autoritats van imposar una sanció duríssima: el tancament de Les Corts per 6 mesos –que posteriorment es van reduir a tres- i la destitució per sempre més de Joan Gamper com a president del club. Cinc anys després, Gamper se suicidava.

Durant el franquisme, els símbols es van convertir en intocables i la repressió era terrible. En els anys posteriors a la guerra civil, era obligat saludar aixecant el braç quan sonava l’himne abans d’un partit. Fins i tot, el camp de l’Athletic va estar del 1939 al 1941 decorat amb el nom de Franco. De xiulets, ni un. La Copa s’anomenava llavors del Generalísimo.


Intent fallit el 1970

A les acaballes de la dictadura, el 1970, es va disputar l’última final al Camp Nou amb Franco a la llotja. Tot i que el partit era entre el Madrid i el València (3-1), el règim temia que catalans compressin entrades i n’organitzessin alguna, a l’estil dels Fets del Palau de 10 anys abans. Per això van muntar unes grans mesures de seguretat i van omplir bona part del camp d’addictes, funcionaris i policies, per evitar qualsevol acte subversiu. L’encontre va discórrer sense ‘ensurts’.

Ja amb la democràcia, el Barça va seguir associat a la catalanitat i de tant en tant a la reivindicació. Durant la dècada dels 80, l’equip barcelonista va jugar diverses finals de Copa (1983, 84, 88 i 90), totes amb ingredients polèmics, des de la botifarra de Schuster al Madrid, a la batalla campal contra l’Athletic, al gol salvador d’Alexanco que evitava que el Barça quedés fora d’Europa per primer cop i a una frase de Chendo, aquell lateral malcarat del Madrid i actualment delegat del primer equip, en clau ideològica. “El que més em fot és que no hagi guanyat un equip espanyol”, va dir després de perdre la final del 1990 contra el naixent Barça de Cruyff. Minuts més tard es va ratificar matisant: “Em sap greu que un conjunt espanyol guanyi una Copa per a uns aficionats que no se senten espanyols”.

Tot i que els estadis de les finals d’aquells anys s’omplien de senyeres, alguna estelada i banderes blaugranes, no hi ha informació que destaqui especialment xiulets a l’himne. Potser la fràgil democràcia inicial i la figura engrandida del rei a partir del 23-F frenaven protestes d’aquest estil.

Anys 90 i l’esclat del 2009

Als anys 90, és recordada la final del 1997 al Bernabéu entre el Barça i el Betis (3-2), amb Joan Gaspart subornant l’encarregat de megafonia per fer sonar fins a quatre cops l’himne del Barça a l’acabar la pròrroga. Un petit grup d’aficionats van destrossar els lavabos de l’estadi i algunes cadires, i el Madrid no ha tornat a oferir mai més el seu estadi quan el Barça ha arribat a la final. Eren els últims anys de catalanisme polític light i els independentistes eren quatre gats.

I, de sobte, el 2009, en plena efervescència per l’Estatut, quan ja s’intuïa que el sobiranisme estava creixent, va arribar la gran xiulada a la final de Mestalla contra l’Athletic (4-1). Allò va semblar sorprendre una mica a les Espanyes. El cas és que la bronca va ser monumental a l’entrar el rei Joan Carles amb l’himne. TVE va amagar els xiulets, abaixant el so. Després d’una llarga polèmica, el realitzador de la cadena pública va ser cessat.

El 2012, al Calderón, va succeir gairebé el mateix (Barça-Athletic, 3-0), tot i que aquesta vegada presidia la final l’aleshores príncep Felip. Dues aficions agermanades i 50.000 persones escridassant la música que a priori identifica un país. A les finals del 2011 i 2014, contra el Madrid, les xiulades també van ser poderoses però en aquest cas es rebatien pels wats de la megafonia, cada vegada més alts sabent el que passaria, i perquè els madridistes cantaven el lo-lo-lo-lo.

Aquest dissabte, al Camp Nou, Felip VI veurà com 100.000 persones el xiulen a ell i a l’himne, com 90 anys abans va passar a Les Corts. Aleshores van tancar l’estadi, avui hi ha tota mena d’amenaces si es produeix l’esbroncada, cosa que passarà segur. La història es repeteix, veurem la reacció espanyola.



Nou comentari