“No és just que s’utilitzi el futbol per negar les llibertats”

Futbol i política són dos termes inseparables?
El futbol ja s’ha convertit en un exponent social i és difícil marcar aquesta diferència. De fet, en molts moments de la història l’esport ha ajudat a superar adversitats. En aquest llibre he volgut demostrar que el futbol també té una vessant neutre i que es pot aprofitar en un sentit o un altre, també en el negatiu. De fet, el futbol té cert paral•lelisme amb la cançó protesta, que també ha servit per fer reivindicacions.

I aquest punt afegit que té el futbol el considera positiu?

Des del meu punt de vista d’algú que vol la llibertat dels pobles, com és el meu cas, aquesta utilització del futbol és legítima. Considero que una societat que es volgués aïllar del futbol, de la vida real, del context social seria idíl•lica. El que no em sembla tant just és que s’utilitzi el futbol per negar les llibertat, per fomentar les desigualtats o per establir sistemes que vagin en contra de les llibertats.

Hi ha un capítol al llibre que el dedica a les nacions sense Estat i com aquesta reivindicació és plasma a través de l’esport…

Nosaltres des de Catalunya podem pensar que el Barça és l’excepcionalitat, perquè tenim molta projecció internacional gràcies a l’equip, però tot país que no té l’oportunitat de tenir una selecció de futbol pròpia té un altre equip per reivindicar-se. Altres equips estan en aquesta mateixa situació: la Reial Societat, el Bilbao, el Cèltic de Glasgow o el Dinamo de Kiev…

I en aquests Estats on hi ha territoris que reivindiquen els seus drets nacionals quin és el paper de la selecció estatal de futbol? Sempre és la mateixa?

No. Per exemple, el cas català i l’escocès és molt diferent. A Escòcia la llibertat perquè les seleccions puguin competir entre elles és molt més ampli que aquí. Espanya és molt més restrictiva que el Regne Unit. Un exemple és la voluntat del govern espanyol de negar les seleccions catalanes. Una decisió política massa evident! Les coses són molt diferents.

Per tant, es pot dir que la selecció espanyola és una eina de l’Estat?
Sí, evidentment, i és prou clara i manifesta l’opinió al respecte del govern espanyol. A més, ara saben que com a guanyadora d’un Mundial la selecció no s’ha de deixar perdre. I saben que demanar una selecció catalana des de Catalunya no deixa de ser la reivindicació d’un Estat propi. El que estem vivint aquí és una reivindicació política a través del món de l’esport i, per tant, aquells que la neguen són els que només volen una única sobirania i que només sigui espanyola.

Per aconseguir l’ oficialitat de la selecció catalana, els catalans s’haurien de negar a jugar amb la selecció espanyola?
És un escenari complex. Fa anys, els jugadors d’Algèria van tenir un comportament admirable amb la selecció francesa. Un comportament que ara, a casa nostra, seria impensable.

Però necessari?

De vegades per aconseguir la llibertat dels pobles es necessiten grans sacrificis col•lectius i particulars per part de jugadors d’elit que siguin partidaris de la construcció nacional. Però de vegades hi ha situacions contractuals o el negoci del futbol d’avui que impedeixen aquestes característiques.

Citava abans el cas d’Algèria i la lluita del futbol a les colònies. Van sortir del foc per caure a les brases?
A Àfrica el futbol era un esport imposat pel colonitzador i l’utilitzava com un enfrontament entre la colònia i la metròpoli. Allà hi ha una utilització política del futbol des del principi. I en aquest cas, bona part dels qui acaben controlant la colònia, utilitzen el futbol per exercir el seu poder.

Els canvis que últimament hi ha hagut a alguns països del nord d’Àfrica també afectaran al món de l’esport?
No excessivament, perquè el poder que exerceixen en l’esport és puntual. El que sí que fan és que en esdeveniments important del món de l’esport treuen pit per reforçar el règim. Ara si un nou poder democratitza les estructures de poder, aquest hauria de deixar el futbol de banda.

En totes les nacions sense Estat existeix l’equip “traïdor”?

Ho desconec, però el que passa normalment és que la decisió a favor de la independència no és homogènia i hi ha diversos clubs que defensen coses diverses en un mateix territori. En aquells llocs on la conflictivitat i la confrontació és més important, com és el cas de Catalunya i Espanya, sempre hi ha equips de futbol que representen la contraposició. Aquí a casa nostra passa amb la diferència que hi ha entre les celebracions del Barça i el Madrid.

La tensió en augment que hi ha hagut amb els quatre Barça-Madrid és comparable a la tensió Catalunya-Espanya?

Des d’una lectura política hi ha una clara diferència de com es tracten aquests partits aquí i de quina lectura en fan els mitjans de la capital. De fet, només cal anar al Bernabeu, sentir els comentaris i veure les banderes espanyoles per demostrar que hi ha una càrrega política evident. La tensió però, no és comparable a la dels règims colonials, on el camp era l’únic espai de denuncia de la desafecció dels ciutadans amb el poder.

Hi ha relació entre terrorisme i esport?
Vincles concrets no, però hi ha aficionats de l’Osasuna, la Reial Societat o el Bilbao que han tingut posicions properes a ETA o a l’esquerra abertzale. El futbol al País Basc és un reflex de la família independentista i nacionalista basca que hi ha. I hi ha hagut jugadors i directius d’aquests clubs que han tingut posicions polítiques molt clares que s’associaven amb l’esquerra abertzale.

Si parlem de futbol i promoció de dictadures hi ha un país com Itàlia que encara avui té aficions pro comunistes o pro feixistes…

Sí, Itàlia té una llarga tradició durant el segle XX de confrontació al camp de futbol entre la dreta i l’esquerra. El Lazio demostra l’extrema dreta i el Livorno els comunistes. A les graderies, de tots dos, encara queda plasmat aquest sentiment tant polititzat.

Abans ha comentat que el fet de que el futbol estigui tant personalitzat complica a alguns jugadors comprometre’s amb excés. Creu per tant, que el futur del vincle entre futbol i la política s’acabarà?
Crec que la relació sociopolítica del futbol seguirà existint, però no tant al terreny de joc. El Barça seguirà tenint el paper que ha tingut fins ara, però les manifestacions contràries que han passat a altres territoris i en altres èpoques, no.

Explica al llibre que els equips pro republicans d’Irlanda del nord veien com les autoritats els hi giraven l’esquena. Marcant les distàncies, fets semblants també passen amb els aficionats catalans?
Sí, tot i que amb diferències. A Espanya hi ha ordres dirigides cap als encarregats de vigilar els partits perquè persegueixin determinats símbols polítics i que deixin la llibertat a una banda. Aquesta però, és una pluja més fina del que passava a Irlanda, que arribava a extrems molt tràgics.



Nou comentari