Rostre conegut de la seva etapa a TV3, Jordi Llompart (Barcelona, 1962) ha dirigit i produït diversos documentals els darrers anys. L’últim s’estrena aquest cap de setmana: ‘Barça dreams’, un recorregut pels 115 anys d’història del club blaugrana, amb la veu d’alguns dels seus principals protagonistes. Des del fundador Joan Gamper fins a Leo Messi, la pel·lícula s’endinsa en les diferents etapes de l’entitat i en com s’ha configurat una identitat que va molt més enllà d’un simple equip de futbol. L’ambiciós film es pot veure en 14 sales de Catalunya, però també a Madrid, València i Saragossa. Ja s’ha estrenat a Mèxic i en les properes setmanes ho farà en alguns països europeus i asiàtics.

Què ha volgut reflectir en el documental?
Hem volgut explicar què és el Barça, la seva ànima, el més que un club, que no és gens fàcil de transmetre. És una barreja de sentiments i fets, d’una trajectòria i una filosofia de joc, i amb un personatge cabdal que és Joan Gamper. Va tenir una responsabilitat tremenda, més del que pensem. No només va fundar el club, sinó que durant els primers 30 anys, 30!, li va donar un caràcter molt especial. Empelta l’entitat de la seva estima per l’esport, pel futbol i ho combina amb un respecte i complicitat amb la societat i cultura catalanes. I això que era suís. El seu segell queda molt marcat. Després, naturalment, el Barça evoluciona i passa per èpoques de tot, però té la sort o l’encert de topar-se amb personatges potents, que són el que donen relleu a la seva història.

A part de Gamper, quins són aquests personatges més importants?
Si hem de reduir-ho a una fila zero, en posaria quatre: Gamper, Kubala, Cruyff i Messi. Simplificar-ho més, no en sóc capaç. Hi ha hagut altres homes molt valuosos, com Samitier, Ronaldinho i la seva enorme transcendència o el mateix Guardiola, que es cria a la Masia i acaba portant l’equip a l’excel·lència, però per mi ja estan en un segon nivell.

Què tenen en comú tots ells?
Fan una funció de sacseig. La postguerra i el franquisme va deixar molt tocat el culer, fins i tot diria que a nivell psicològic. Un cert victimisme es va apoderar del club als anys 60. L’arribada del Cruyff jugador (1973) suposa un primer sacseig, el seu retorn com a entrenador (1988) un segon, però ni així el Dream Team, guanyant, jugant bé i posant l’equip al mapa mundial, aconsegueix un somriure clar i ampli. Això sí que passa amb Ronaldinho, desacomplexat i que connecta amb una nova generació també més desacompexada. Ell aporta la màgia.

Entren en la dialèctica Núñez-Laporta?
No. A excepció de Gamper, parlem poc dels presidents. Tots i que tots dos han tingut un pes molt important en la història del club, hem preferit donar veu a socis, tècnics i jugadors i que ells fossin el fil conductor. No entrem en el terreny de jutjar o valorar els presidents.

El Barça està avui resolt? Entenent que ha perfilat la seva identitat totalment. Com Roma, acabada.
No. La història està oberta i és dinàmica, però sí que tinc la sensació que s’ha fet realitat el somni de Gamper: és el club més admirat del món, ha tocat l’excel·lència, més alt crec que no es pot arribar. I això s’ha materialitzat des de la pròpia Masia, que ha estat imitada, i se sosté des de fa molts anys. Però el Barça encara té recorregut per completar-se.

Avui Gamper seria independentista?
[Riu] No ho sé, no m’atreveixo a dir-ho. No sóc partidari d’extrapolar la mentalitat d’un temps a un altre temps. Ara bé, Gamper segur que tindria la mateixa mentalitat catalanista que aleshores. I més amb els problemes que va patir. Venia d’una democràcia consolidada com la de Suïssa, que accepta la diversitat cultural i aquí es va trobar amb tot el contrari.

Com s’ho han fet per relatar la primera part de la història, fins el 1950, quan gairebé no queda ningí viu per poder narrar-ho?
No ha estat fàcil, però vam contactar amb Olivella (l’únic jugador viu del Barça de les 5 Copes), Sadurní i d’altres. També vam entrevistar abans que morís el soci número 1, Jaume Descals, i d’altres referents del barcelonisme com Àngel Mur. Estem satisfets de com ha quedat aquesta part ja llunyana dels 50 primers anys del club.

El club li ha posat límits? Quina ha estat la relació?
De col·laboració i participació, tot i que ens hem hagut d’espavilar molt. No per traves del club, que ha fet el que podia fer. Però el futbol és un negoci mediàtic gegantí que sobrepassa a tothom. Hem hagut d’aconseguir mil i un permisos per vídeos antics, per exemple, i els jugadors són una marca en si mateixos. La condició comercial no la poden defugir i és complicat. Però no em queixo en absolut. Confesso que m’hauria agradat fer més seqüencies que tenia en ment, però no ha estat possible.

Ahir dijous va ser la preestrena. Primeres sensacions?
Bones. Potser algú ens mentia, però la gent va sortir molt contenta. Fins i tot hi ha qui ens va dir que li havia caigut alguna llàgrima. El Barça és emoció i aquest documental pretén, entre d’altres coses, emocionar. El que va sorprendre més potser va ser veure com els anys 20 l’afició ja rebia l’equip al passeig de Gràcia després d’una gran victòria, com ara a les rues. Ja aleshores els jugadors eren ídols de masses.



Nou comentari

Comparteix

Icona de pantalla completa