El maillot arc iris estava en joc en un dia en què hi va haver de tot menys sol per poder veure l’efecte visual que acompanya la vestimenta del campió del món durant un any sencer. El dia a la regió de Yorkshire va ser típicament britànic i abnegat per gaudir d’una jornada de ciclisme. Els 260 quilòmetres que separaven Leeds i Harrogate es van convertir en un suplici per a un pilot que, a banda del ritme de competició, va haver de suportar les inclemències del vent, la pluja i el fred de Gran Bretanya.
Cada vegada que els corredors passaven per la zona reservada als equips, la retransmissió mutava en una “mini sèrie” per veure uns ciclistes que abandonaven en massa a mesura que avançava la prova. Tan bon punt la cursa va arribar a les set voltes que culminaven el recorregut, una caiguda massiva va eliminar alguns dels favorits i va deixar clar que la lògica de l’estratègia deixava pas a un exercici de supervivència i de masoquisme per a aquell que es volgués endur el maillot a casa durant un any.
“M’hauria agradat acabar per respecte a l’equip i al país, però estava completament congelat”
Una de les primeres víctimes també va ser l’ídol de la selecció espanyola, Alejandro Valverde. El murcià, completament abatut pel fred va posar peu a terra a 100 quilòmetres del final i va deixar orfe de lideratge el seu equip. “M’hauria agradat acabar per respecte als companys i a Espanya sencera, però estava completament congelat”. Tampoc va poder acabar Marc Soler, l’únic ciclista català que disputava la prova.
Les opcions d’Holanda, terra de grans ciclistes, passaven principalment pel jove prodigi Mathieu Van Der Poel. L’holandès no va refusar la responsabilitat i va canviar el ritme en el moment clau en cerca de la victòria. No va calcular bé les seves forces i a 12 quilòmetres del final no va poder donar una pedalada més i va quedar despenjat de la cursa, totalment desfonat i empentat pels seguidors que patien la pluja en les cunetes. El jove Van Der Poel podia haver abandonat, posar fi al patiment i no oferir la carnassa del campió vulnerable. Però per vergonya de no haver complert amb les expectatives o simplement per testarrut, va decidir arribar fins a meta, a més d’onze minuts del campió. Els galons i el respecte del públic i el pilot no es guanyen només amb palmarès, Van Der Poel va ser l’heroi caigut, però heroi, en definitiva.
La segona lliçó de la tarda plujosa a Yorkshire la va donar el guanyador. Després de despenjar-se Van Der Poel, Matteo Trentin quedava com l’indiscutible favorit en un grup molt reduït. “Ja tenim campió del món”, deia l’exciclista Alberto Contador, comentarista en una televisió. Colpien els esforços del danès i el suís per acompanyar la marxa triomfal de l’italià, molt més ràpid en un sprint final. A 200 metres de la meta el veterà favorit va posar-se dret per canviar el ritme i aconseguir el triomf. Els comentaristes començaven a bramar la victòria de Trentin. Però Inexplicablement l’italià es va veure sorprès per una llarga agonia i el danès el va superar en els darrers 75 metres. Els comentaristes no sabien què dir ni on posar-se, però Mads Pedersen –de només 23 anys– havia guanyat la cursa.
Dos joves talents van donar un recital de coratge davant les dificultats. Un per mantenir la fe en guanyar quan ningú donava un duro per ell, l’altre per no abandonar quan la lògica i el físic demanaven a crits deixar-ho estar. Dues cares de la mateixa moneda, el respecte de públic i pilot.
