Món Esport
Les dotze campanades del 2016 (6): Michael Phelps
Michael Phelps, amb la seva quarta medalla d’or a Rio. | EFE

 

Joseph Schooling va aconseguir a Rio 2016 la primera medalla d’or de la història de Singapur. El jove nedador del país asiàtic va imposar-se a Michael Phelps a la piscina olímpica brasilera. “Quan tenia 13 anys em vaig fer una fotografia amb ell i no podia somriure, només obria la boca de l’emoció”, deia Schooling sobre Phelps després de batre’l al seu terreny.

  

 

 

Va ser l’única vegada que el tauró de Baltimore, Michael Phelps, va baixar del primer graó del podi als JJOO. El rei de l’aigua havia tornat a la competició, al seu hàbitat natural, després d’anunciar la seva retirada.

Phelps va deixar la seva dona i va deixar d’entrenar. Més aviat ho va fer en ordre inversa: va deixar d’entrenar i després va deixar la seva dona. El de Baltimore havia caigut en una espiral després dels JJOO de Londres. Era immortal, ho havia aconseguit tot i tenia tota la vida al davant. Estava cansat. Va entregar-se a l’alcohol, fins al punt d’ingressar a una clínica de desintoxicació.

 

Havia tocat fons, estava abandonat. L’esportista més gran de tots els temps havia renunciat a engrandir la seva figura. Però el tauró va decidir sortir a la superfície. Va tornar amb Nicole Johnson (la seva dona) i amb Bod Bowman (el seu entrenador). És difícil determinar a qui li va costar més de convèncer, però entre tots dos van fer tornar a la llegenda. A Rio va deixar clar que està en el millor moment de la seva vida.

Va tornar Phelps i va tornar l’emoció. A la piscina, a Rio, als Jocs Olímpics i al món. Cadascuna de les curses de Phelps colpeixen, t’omplen. Tenen una mística especial, per superioritat o per dramatisme. Phelps és capaç de vèncer amb mitja piscina d’avantatge o a la darrera braçada. El tauró se sent còmode en tots els escenaris, fins i tot quan va empatar amb Chad Le Clos i Lazlo Cseh a la segona posició per darrere de Schooling.

Tots tres es van donar la mà per pujar al segon graó del podi, amb un somriure d’orella a orella, reconeixent el mèrit d’un cadell de la natació que acabava de fer història. Phelps havia tornat després de quatre anys d’infern personal i aquella plata era l’avantsala de la glòria.

La venjança del de Baltimore va arribar als 200 metres papallona, el seu vedat de pesca particular, on va perdre l’aura a Londres a mans de Chad Le Clos. Allà va començar el seu descens als inferns i la seva posterior venjança. L’animal va estar quatre anys amb aquesta cursa el cap.

Va saltar a per totes. Cada braçada era un cop de martell a l’aigua, un desafiament a la física hidràulica. Va esfondrar el sud-africà a mitja cursa, recuperant l’or de la seva categoria i deixant el seu rival sense força i sense medalla.

Era la venjança de Posidó, el déu de l’aigua, que havia retornat dels inferns per convertir-se en llegenda: Phelps és l’olimpista més gran de tots els temps. Fins i tot a batre un rècord mil·lenari: medallista individual més llorejat (13 metalls), superant Leònides de Roda (152 a.C).

Cinc medalles d’or i una de plata van posar punt final a una llegenda de l’esport. Phelps es retira amb 23 medalles d’or (28 en total), i deixant-nos una lliçó de vida i de superació. Llarga vida al rei de l’aigua.



Nou comentari

Comparteix

Icona de pantalla completa