Ser el màxim golejador de les lligues europees no significa, en cap cas, convertir-se en el jugador més decisiu d’un dels campionats que es disputen arreu del continent. No significa que el jugador més hàbil per fer gols sigui el millor, el més diferenciador, el jugador que converteix l’equip pel qual juga en campió.
Rebre la Bota d’Or, és a dir, el trofeu al futbolista que ha fet més gols d’Europa en 38 partits de Lliga, només representa la persona que ha estat capaç de situar la pilota dins la porteria més vegades que els seus companys de professió. Té molt mèrit, evidentment, i no ho fa qualsevol. Però aquest títol individual no garanteix èxits col·lectius, com ha quedat demostrat al llarg de la història.
El brasiler Ronaldo va ser-ho amb el Barça, en una temporada on el club català no va aixecar la Lliga; ho va ser Luca Toni amb la Fiorentina, la temporada 2005-06, mentre el títol se l’enduia l’Inter de Milà; el mateix que va ocórrer un any després amb Totti com a màxim golejador i amb el mateix Inter aixecant l’Scudetto; ho foren Thierry Henry i Diego Forlán en la 2005-06, sense trofeu pels seus equips; i molts d’altres exemples que trobaríem.
De fet, en les últimes deu temporades, només tres guanyadors de la Bota d’Or han estat capaços de dur el seu equip a guanyar el títol de Lliga. Ni Luca Toni (05-06), ni Totti (06-07), ni Forlán (08-09), ni Cristiano Ronaldo (10-11, 13-14 i 14-15), ni Messi (11-12) van aconseguir-ho. Només els mateixos Cristiano Ronaldo (2007-08) i Leo Messi (2009-10 i 2012-13) han pogut complementar els seus èxits individuals de cara a porteria amb les alegries conjuntes. Cal tenir-ho en compte.
Aquesta temporada, Cristiano Ronaldo lidera la classificació per la Bota d’Or, amb molt mèrit i de forma merescuda, però el seu equip és a dotze punts del Barça, lluny de poder aixecar el títol. A vegades, els premis personals, sobretot els estadístics, no compensen una plantilla que lluita per èxits col·lectius.
