Hi havia una època que la marató de Barcelona transcorria de Mataró fins a l’estadi olímpic. Potser era més romàntic, però era un recorregut lent, només hi participaven uns 2.000 atletes i no aprofitava la marca de la ciutat barcelonina. Ja fa 10 anys que els mítics 42,195 km es van professionalitzar i, ajudat pel boom del running, Barcelona gaudeix avui d’una marató de primera, entre les millors europees, resseguint les principals atraccions de la capital catalana. Avui més de 17.000 corredors han pres part a la cursa, rècord de la prova -tot i que hi havia 20.000 inscrits-, i el públic ha respost als carrers, en un ambient festiu.
El guanyador ha estat l’etíop Dino Sefir, amb un temps de 2:09.31, per sota els 2:10, una marca que només s’havia rebaixat en 3 ocasions a Barcelona. Tot i això s’ha quedat lluny del rècord de la carrera, establert en 2:07.30 el 2010. Sí que ha fet història la seva compatriota Valary Tamalli, amb 2:25, el millor registre femení dels més de 30 anys de la marató. El primer català -i tercer europeu- ha estat Marc Roig amb 2:23.
Però la màgia de la marató està sobretot en els corredors populars, on cadascú té un objectiu o simplement el repte d’acabar-la. Les pors davant l’anomenat mur, que se situa entre el quilòmetre 30 i 35, quan un es pot quedar sense forces per molt entrenat que estigui, és a la ment de tothom. Per això la recompensa de la meta no té preu després de 3 hores, 3 hores i mitja o quatre hores sobre l’asfalt. En aqueta edició, hi ha hagut un 43% d’atletes estrangers i un 17% de dones, consolidant la internacionalització de la cursa. Tots ells han contribuït a trencar el particular mur de la Zurich Marató de Barcelona, que no era altre que la participació i la satisfacció dels qui hi han corregut.
