Nasser Al-Khelaifi, president del París St.Germain, ja no sap cap on mirar. El seu equip, el multimilionari club quatre vegades consecutives campió de França, no acaba d’arrencar a la competició més important i més prestigiosa del continent. I ja són quatre els fracassos sumats a la Lliga de Campions de la UEFA.
Quan l’aleshores emir de Qatar, Hamad bin Khalifa Al Thani, va comprar el 70% de les accions del club parisenc per 50 milions d’euros -a més de solventar-li el deute de 20 milions i les pèrdues de l’última temporada- el seu principal objectiu no era només aconseguir que l’equip del Parc dels Prínceps dominés el futbol francès. La seva intenció, com ho és en totes les inversions de l’emirat arreu d’Europa, és que les seves empreses -en aquest cas al futbol- dominin les cotes més altes a nivell europeu.
El PSG ha tornat a caure als quarts de final i ja suma quatre temporades consecutives sense anar més enllà d’aquesta fase. En dues d’elles, el Barça se’l va carregar, el 2013/14 fou el Chelsea i aquest any ha estat el Manchester City de Manuel Pellegrini, un equip que no acaba, tampoc, de demostrar un potencial adient per aconseguir la Lliga de Campions tan desitjada per un altre xeic, el primer ministre dels Emirats Àrabs Units, Mansour bin Zayed Al Nahyan. Les inversions sembla que no acaben de funcionar, que no són a l’alçada del que el PSG necessita per guanyar la Champions, i les baixes dels seus futbolistes més importants no se solventen amb substituts de la categoria dels titulars.
Aquest ha estat el cas de Marco Verratti. L’italià, un dels migcampistes amb més qualitat, intel·ligència i futur d’Europa, no ha pogut disputar cap dels dos enfrontaments de quarts de final davant el Manchester City, una situació que s’ha acabat notant i que el PSG ha acabat pagant car. Ni Adrien Rabiot, un jove amb perspectives, però encara lluny del nivell desitjat; ni Thiago Motta, especialista en errar en les decisions més transcendentals dins el terreny de joc, han pogut substituir amb garanties Verratti.
L’equip continua coix i l’acumulació de grans jugadors a la zona ofensiva del camp contrasta amb la qualitat i garantia dels futbolistes defensius. Thiago Silva, únic líder en defensa, es veu desbordat per la poca contundència i mala col·locació del seu company a l’eix David Luiz i pels laterals Van der Wiel i Maxwell, especialistes en incorporar-se a l’atac, però mancats de disciplina defensiva.
L’equip no juga pràcticament a res. Sense Verratti, les jugades d’atac es fien a les idees genials de l’exmadridista Ángel Di María i l’exblaugrana Zlatan Ibrahimovic, últimament irregulars en partits de gran importància, un fet que els obliga a estar pendents l’un de l’altre i a mostrar contínuament activitat ofensiva. Ibrahimovic, que ja té 34 anys, ha perdut influència en detriment de Di María, i lluny de l’àrea no és el futbolista que era dues o tres temporades enrere. Letal dins la zona, però amb una explosivitat més reduïda, li arriben menys pilotes de les que desitjaria.
