Josep Bobé: “En la fundació del Barça, Gamper és un més”

La història del Barça té llacunes. Sobretot, en els anys anteriors a la primera edat d’or, abans del debut i creixement de Ricard Zamora, Josep Samitier i Paulino Alcántara i el desplaçament a l’estadi de Les Corts. Del primer any, de la fundació, dels anys previs al naixement del club, no se’n sabia pràcticament res fins fa poc menys d’un mes.

El soci del club i interiorista comercial de professió, Josep Bobé, ha publicat la novel·la ‘Quan no érem ni onze’ (Gregal), on explica, amb tot tipus de detall, quines van ser les motivacions que van portar els dotze apòstols a fundar el Foot-ball Club Barcelona, el 29 de novembre del 1899 i com es va desenvolupar el primer any d’història del club blaugrana. En una conversa amb El Món, Bobé repassa els punts clau de la seva publicació, una obra única i inèdita al voltant del Barça.

Amb aquesta lectura es pot concloure que Joan Gamper no és el fundador del Barça, sinó un dels fundadors? O és massa agosarat?
És un dels fundadors. Segurament, Gamper té el renom que ha tingut perquè és qui posa el primer anunci a la revista Los Deportes i perquè a partir del 1908 és fonamental. Entre la fundació i 1908, jo diria que és un més. Tot i que, futbolísticament, és el millor en aquella època. És el més bo i el que té més experiència jugant. Però, a nivell de fundació, d’importància dins el club, és un més.

Però qui va voler fundar el club van ser Gamper i Wild, oi?
Sí, i Narciso Masferrer. Jo crec que hi ha molta informació on es demostra, i al llibre ho deixo intuir, que Masferrer és molt important en la fundació. En realitat, és qui vol acaparar tot l’esport i tenir-lo sota el seu control. Amb Los Deportes, que és com un òrgan oficial, vol tenir tot l’esport dominat. Arribats a un punt, li manca un equip de futbol i té l’oportunitat, amb la negativa del Català de fitxar Gamper i els seus, de congregar-los i fundar el Barça. Partim de la base que el Gimnàs Solé i la revista Los Deportes són al mateix edifici. Tot és allà mateix. Wild treballa per a la Societat Gimnàstica i per al Gimnàs Solé, Gamper i Wild escriuen a Los Deportes, Lluís de Ossó també escriu articles de futbol a Los Deportes i, per tant, no deixa de ser la seva gent.

Gamper i Wild són els fundadors, aleshores, però Masferrer seria el primer ‘entorn’?
Masferrer aporta l’estructura i part del desenvolupament del club com a tal. La ràpida crescuda que té el Barça, en comparació amb altres equips, es deu a la feina de Masferrer. Qui organitza les festes i els partits de futbol és la Societat Gimnàstica, que està controlada pel mateix Masferrer. Los Deportes es converteix en l’òrgan oficial del Barça a partir del 1899, sense que existeixi cap altre diari que publiqui tanta informació. És com el portaveu. I això ho fa també amb el Tenis Barcelona, amb el Marítim, amb el Club de Regatas i amb la Unió Velocípeda. Masferrer intenta ser l’aglutinador de tots els esports a l’aire lliure que comencen a disputar-se.

Es desmenteix definitivament el fals mite que el Barça és un club fundat per estrangers?
Exacte. De cap manera ho és. Dels 12 fundadors, hi ha sis catalans i sis estrangers. Dels estrangers, n’hi ha dos que porten molt temps a Catalunya, els germans Parsons, que tampoc es poden catalogar com estrangers perquè ja van néixer a Catalunya.

Vostè també desmenteix que Gamper no entri al Català FC per motius polítics.
És per un problema religiós. No té res a veure amb què és estranger, com sempre s’ha dit. Al Català FC també hi juguen futbolistes del Team Escocès, tot i que tots ells eren de religió catòlica. A Gamper i els seus no els volen perquè són protestants. L’altra part de la qüestió és què fan els sis catalans, de classe benestant i catòlics, amb els estrangers protestants per fundar el Barça? Aquesta és una pregunta que no s’ha pogut respondre. Crec que hi són perquè veuen la possibilitat de ser un club gran. De fet, Lluís de Ossó ja crea el primer ‘isme’, perquè decideix jugar amb un onze únicament d’espanyols contra l’Espanyol, precisament.

El primer ‘isme’? Expliqui’m això.
Lluís de Ossó té les idees molt clares. Ell vol arribar a fundar un equip d’espanyols. Com que encara hi ha els estrangers al Barça, el que fa és crear ràpidament un segon, tercer i quart equips. Normalment, aquest segon és només de jugadors purament espanyols.

La rivalitat amb el Català FC s’inicia amb el rebuig del seu fundador d’incorporar Gamper i els seus companys. Però per què creix amb el pas del temps?
Creix sobretot perquè els uns estan dolguts amb els altres. Al primer any ja hi ha picabaralles pel camp i perquè el Català juga partits amb jugadors estrangers, després d’haver dit que només volia espanyols. Gamper intenta ser el garant de l’essència del futbol amb el Barça. Vol que es compleixin les regles, intenta fer veure que els jugadors d’un equip no poden jugar amb un altre a la mateixa vegada i creu que els socis d’un equip no haurien de ser-ho d’un altre. En aquest sentit, el Barça també pretén ser el club integrador, agafant l’escut i el nom de la ciutat i deixant jugar a tothom. Crec, fins i tot, que els colors també són una marca d’aquest intent d’integració.

Parlant dels colors. Es va espantar quan va trobar l’article on es deia que els primers colors foren el vermell i el negre?
És una raó més per la qual Masferrer és important. Quatre o cinc dies abans de la fundació del club, Los Deportes crea un blasó i un distintiu de la societat, amb els colors vermell i negre. Els mateixos periodistes que assisteixen a la reunió fundacional del Barça no es pregunten pels colors, sinó que associen l’equip de futbol a la revista i, per tant, amb els mateixos vermell i negre que llueix el mitjà. A més, la reunió és a la seu de Los Deportes i amb la mateixa gent que hi escriu. No és fins al cap de dos o tres dies que la revista publica que els colors del Barça seran el blau i el grana.

Josep Bobé
Josep Bobé i el seu llibre ‘Quan no érem ni onze’. FOTO: Jordi Borràs

Amb quina de les tantes teories sobre l’origen dels colors blaugrana es queda?
Ha d’estar entre tres: els colors de l’equip de rugbi Merchant Taylors, on van jugar els germans Witty, el grup masó i els colors d’integració. Tots els esports d’equip que es juguen a Espanya es disputen amb un equip que va de blau i amb un altre que va de vermell. En el fons, el que van fer és unir els colors. No vull valorar els colors del Basilea, perquè Gamper només hi juga dos partits. De fet, ell funda el Zuric i juga molts més partits també amb el Lió. No té sentit que agafi els colors d’un club on hi va jugar dos cops.

El Barça i el Català també juguen un partit obert, sobretot a la premsa, per demostrar quin dels dos clubs és el degà de Barcelona. Quin és?
Aquesta guerra arriba cap al 1902. Al llibre ho explico per demostrar que Walter Wild és suís, i no anglès. El Català juga partits abans que el Barça, però es funda oficialment després. Per tant, el Barça és el club degà.

Darrerament s’ha reivindicat que la història del Barça s’ha explicat de forma esbiaixada. Per què ha succeït això?
Les llegendes han funcionat molt bé. Això passa per dos motius. Primer, perquè en ocasions, al club li ha interessat; i en segon lloc, perquè molta part de la història ens l’han escrita des de Madrid. No hem tingut mai la capacitat, ni la voluntat d’avaluar tota la documentació que existeix. Hi ha coses que ens han semblat bé, com que Kubala va fer construir el Camp Nou, un fet que no és cert, però que ve de Barcelona. Una altra important és el tancament del club el 1925. Des de Madrid se’ns diu que tanquen només el camp de Les Corts, i així ha quedat. No hi ha hagut voluntat de remoure-ho, la història del club no interessa gaire.

Per què el club no subvenciona llibres com aquest?
Perquè no donen diners. Tot el que no funcioni a nivell crematístic no interessa.

Això vol dir que al Barça no li interessa la seva pròpia cultura?
No, gens. A més, és molt clar. Al Museu se l’ha buidat de contingut. Avui dia, és una atracció turística més, no existeix voluntat de ser rigorós o historiogràfic. L’han convertit en una gran exposició de llumetes amb poc valor museístic. Tampoc tenim tradicions. No hi ha estàtues tret del bust de Gamper a la tribuna, la de Kubala i la del falangista Miró-Sans. Els noms de jugadors històrics que hi havia a la façana els van treure per posar unes hostesses de vol. En llibres estem igual, abans del 1949 no hi ha res, i del 1949 al 1975 estan escrits i muntats des de Madrid. Ara se’n comencen a publicar més, però n’hi ha molt pocs en comparació amb la grandesa del club. Ens falta la cultura anglosaxona del futbol.

Com ha pogut trobar tanta informació de la vida privada dels fundadors?
Tirant d’hemeroteques. Hi ha molts errors, però a mida que comences a trobar coses i coneixes els errors, ja busques, fins i tot, a partir de l’errada. Per exemple, a Walter Wild se’l troba abans per Nild que per Wild. Avui dia, dels dotze fundadors, hi ha dos personatges dels quals no se’n sap res. Dels demés, hi ha descendents i els tinc contactats. Al club tampoc li ha interessat donar-los importància, i mira que van tenir un paper clau en la fundació. Se’ls ha de reconèixer que van ser els valents que van tirar endavant el club que avui dia tenim.



Nou comentari