La Federació Catalana de Tennis ha fet un pas endavant. Després de molt de temps gestionant únicament la competició, l’ens ha canviat el seu model de gestió per adaptar-se a les noves necessitats de l’esport. El seu president, Jordi Tamayo De Winne (Barcelona, 1981), atén El Món i reflexiona al voltant dels canvis que ha viscut l’entitat que presideix, tots ells enfocats a intentar “fomentar i millorar el tennis”. Amb la seguretat pròpia d’aquelles persones que han treballat de valent per aconseguir els seus objectius, Tamayo remarca amb insistència que el seu esport “és per a tothom”, encara que també reconeix que els actors relacionats amb aquest han de fer un esforç “perquè sigui més atractiu per a l’espectador”. En relació amb la reforma revolucionària de la Copa Davis articulada per Gerard Piqué, el màxim dirigent de la FCT demana prudència per avaluar l’èxit del nou model, però no té cap dubte que l’anterior “reclamava a crits una sacsejada”.
223 clubs, 25.000 jugadors federats, 3.000 entrenadors, 1.800 pistes… De quina forma es fomenta, des de la Federació, la pràctica del tennis, amateur i professional?
La Federació potencia i gestiona la competició com estableixen els seus estatuts, encara que nosaltres volem canviar lleugerament aquesta filosofia i estem treballant a fer créixer la base i modificar la piràmide, la base de la qual volem eixamplar. El tennis és un esport que s’ha de dividir per nivells, ja que si un practicant perd cada partit de forma clara, no vol continuar. Els tornejos de pares, mares, fills, i filles o el Circuit Unitennis –competició entre estudiants universitaris compaginable amb els estudis i formada per partits menys llargs– són exemples clars d’aquesta voluntat. Per fer créixer la base, també necessitem crear una comunitat digital. És molt important, cal remarcar que nosaltres no teníem les dades ni dels jugadors amb llicència federativa i ara ja ho hem aconseguit. També hem dut a terme iniciatives com Descobrim el tennis, que va permetre a més de 2.000 nens de les Terres de l’Ebre practicar l’esport en horari lectiu. La base és la prioritat de la Federació Catalana de Tennis i així ho volem treballar, sense que això perjudiqui la màxima competició.
De fet, una cosa porta a l’altra, no? No hi ha hagut augment en el nombre de practicants de tennis?
Vam arribar a tenir 42.000 llicències federatives, però vam anar-ne perdent un 10% any per any. El que podem dir en aquests moments és que hem fet un canvi de tendència i el 2019 hem aturat la davallada gràcies a la temporalitat de la llicència. Ara va d’octubre a setembre. És cert, com dius, que la base ajuda la competició, però al final vivim en una societat que vol resultats immediats i per aquest motiu hem canviat el model de competició de la Federació, que abans es dedicava a tenir instal·lacions pròpies i fer la competència als clubs i ara no fa una política invasiva, va al CAR de Sant Cugat i dona suport als millors jugadors en matèria de nutrició, psicologia esportiva, estudis biomecànics i, en definitiva, de tot el que es necessita per aconseguir la professionalització.
Una de les millors biografies esportives que s’han escrit, les d’Andre Agassi, dibuixen el tennis com un esport extremadament individual en el qual és vital la gestió mental. Fins a quin punt és important treballar psicològicament amb els practicants?
És fonamental. Una vegada a l’any, nosaltres fem xerrades en les quals es parla sobre la psicologia esportiva. Les fan referents del tennis català com Xavi Budó o Paula Badosa. Amb aquestes trobades, el que pretenem que quedi clar és que tothom entengui que el tennis no pot anar deslligat del teu dia a dia. La Paula, per exemple, va insistir molt en el fet que ella necessita ser feliç per competir correctament. Aquests missatges sobre processos psicològics els duem a terme amb l’objectiu que s’entengui que el més important és gaudir amb l’esport, molt més que obtenir bons resultats o ser el o la millor. No volem tenir els millors jugadors i jugadores ràpidament, el que volem és que es formin correctament i que siguin feliços. I això tindrà conseqüències, segur, en la seva trajectòria esportiva. Per aconseguir-ho, també fem enquestes de valors en els tornejos a través de les quals els jugadors avaluen si els seus contrincants han tingut un bon comportament a la pista. El rànquing que elaborem a partir d’aquestes ens permet incidir més en aquesta qüestió i tenir interacció amb els nens i nenes que formen la Federació.
Dels serveis que ofereix la Federació de Tennis, quin és el que la diferencia d’altres ens federatius catalans?
Nosaltres ens vam comprometre a visitar tots els clubs com a mínim una vegada a l’any per obtenir-ne una radiografia i conèixer les seves inquietuds o necessitats amb l’objectiu d’assessorar-los. No som una institució llunyana. Som una institució que els visita i que es preocupa per ells. Procurem que els 230 clubs afiliats a la Federació tinguin un tractament personificat. D’altra banda, als esportistes els recordem constantment els avantatges –no només esportius– que implica tenir llicència, que no només serveix per a la competició. Volem que se sentin part de la comunitat del tennis català, no només en l’àmbit de descomptes sinó també en el de les experiències.
“El tennis es un esport per a tothom, no es pot estigmatitzar com a un esport per a gent benestant”
Sempre hi ha hagut la creença que el tennis és un esport per a gent amb certa capacitat adquisitiva. Estereotip o realitat?
Jo crec que és un estereotip que s’ha perllongat en el temps, però no es correspon amb la realitat. El tennis és un esport per a tothom. Una altra cosa és l’accés als clubs en els quals es practica, però el tennis no es pot estigmatitzar com a un esport per a gent benestant. No és veritat això, perquè es pot practicar en pistes privades però també en instal·lacions públiques. Quant a les llicències, tampoc no són cares: van des dels 18 fins als 59 euros a l’any.
Fins ara ha parlat dels objectius a curt termini de la Federació. Quines són les missions a llarg tret?
Saber comunicar millor. El missatge, més o menys adequat, sempre s’ha tingut, però és evident que cal comunicar-lo millor. Hem d’aprendre a difondre la nostra activitat per crear una comunitat digital. La Federació ja no només gestiona la competició, sinó que ha fet un pas més. Tenim una revista pròpia i un programa de ràdio en el qual els jugadors expliquen les seves experiències. De cara al futur estem treballant en una plataforma que doni servei a tot l’entramat de llicenciats amb l’objectiu final d’aconseguir la fidelització. La fidelitat no és fàcil d’aconseguir, però quan s’assoleix i va de la mà amb el creixement dona molts resultats. Cal treballar molt l’aspecte social i la digitalització. Estem sent innovadors i estem començant a gestionar la Federació com una empresa que està obligada a cuidar els seus clients.
Amb la fidelització, doncs, el que pretenen és aconseguir que el tennis no només aturi la davallada de llicències com ha fet sinó que les augmenti.
Volem donar l’oportunitat a tota mena de persones, encara que ho facin bé o malament, de jugar a tennis. Per això el dividim per nivells. Tenim, entre cella i cella, l’objectiu que sigui un esport per a tothom i no un esport elitista que no pugui ser practicat per a molta gent. Tot el que estem fent té la missió d’eixamplar la base com he comentat abans.
Un altre tòpic al voltant del tennis és que és un esport que és més divertit de jugar que de veure. Què en pensa?
S’està començant a innovar i a crear competicions més agradables de veure. Per exemple, hi ha tornejos que es disputen al millor de dos sets de quatre jocs que arriben molt al públic, perquè la tensió dels jugadors es transporta a les grades. Estic d’acord, però, en què cal treballar en el fet que els espectadors se sentin més còmodes. Una cosa que farem per reinventar-nos, per exemple, és que l’afició també interactuï en la plataforma de la qual hem parlat abans: d’aquesta forma també generarem interès, voluntat de conèixer i participació i crearem una comunitat molt més potent, ja que no només estarà integrada per jugadors. Estem canviant el model de negoci. A l’NBA no tenen cap dubte que han de construir una experiència al voltant dels partits. Per què no podem fer-ho nosaltres aquí?
“Cal entendre el tennis i l’esport més enllà del seu vessant esportiu”
Quin paper juga la Fundació a dins de la Federació?
La Fundació és un projecte que vam idear per vehicular la funció d’objecte social que vol exercir la Federació. Havíem de posar la nostra tasca social sota un paraigua i hem creat una institució única a Espanya. La Fundació té set línies estratègiques: Tennis en cadira de rodes, ‘Blind Tennis’, Tennis per persones amb discapacitat intel·lectual, Tennis i necessitats educatives especials, Tennis per persones amb risc d’exclusió social i Tennis als centres penitenciaris. Creiem que la Federació no només ha de gestionar la competició, sinó que també ha de tenir un valor social. Estem organitzant xerrades arreu del territori català per informar sobre la feina que està fent la Federació, que quan diu que vol que el tennis sigui un esport per a tothom també inclou persones amb diversitat funcional, gent que se superen i ens alliçonen dia rere dia. El Quico Tur, per exemple, no només ha competit internacionalment, sinó que també viu d’això i es guanya bé la vida gràcies als patrocinadors.
De totes les branques de la Federació, probablement la més sorprenent –per poc comuna– és la de la presó. Quina resposta han obtingut per part del Centre Penitenciari Brians 2?
No m’agrada dir que els presos són persones diferents, però és una realitat que necessiten una atenció especial. Intentem difondre arreu del país, també a les presons, els valors del tennis. La constància, el sacrifici, la superació i la gestió de les pors… Tot això és un reflex de la vida. Aprofitem l’avinentesa per donar a conèixer que darrere del tennis hi ha moltíssimes coses. Ens omple de felicitat veure que duem a terme la funció social que ens correspon.
Quina és la posició de la Federació Catalana de Tennis respecte a la reclamació que va fer la UFEC de l’1% dels pressupostos de la Generalitat de Catalunya?
Creiem que l’esport en el seu conjunt ha de tenir millor pressupost del que té. I estem en el nostre dret de reclamar-ho. Les Federacions volem anar de la mà. La nostra feina, com la de tots els actors de l’entorn esportiu català, és la d’intentar transmetre unitat davant les peticions de la UFEC. És una realitat que un augment de despesa en l’esport estalviaria diners en polítiques preventives de salut i seria un canvi de fons. Cal entendre l’esport més enllà del seu vessant esportiu. També cal tenir en compte els valors que inculca a la societat i la funció social que exerceix. Fem moltes altres coses més que gestionar la competició.
I què en pensa que una persona relacionada amb el món del futbol com Gerard Piqué hagi canviat una competició històrica com la Copa Davis?
Hi ha entitats centenàries que durant molt de temps han treballat d’una forma determinada, però això no vol dir que no s’hagin de sacsejar arribats a algun moment. Malgrat que es faci complicat canviar alguns mecanismes o formes de fer i que no tothom hi estigui a favor. En el cas de la Copa Davis, els països que no han de disputar fases prèvies saben que tota la fase final es disputa en només una setmana en comptes de quatre com abans. I això els esportistes ho veuen amb molt bons ulls. També és cert que la competició ha perdut la proximitat que tenia. Ja veurem quin èxit tindrà la reforma de Piqué, però penso que el model demanava a crits que el sacsegessin. Si es fan per fomentar i intentar millorar el tennis, nosaltres estarem a favor de tots els canvis. Tot el nostre suport, més enllà de les baralles que hi pugui haver entre els actors implicats.
