L’equip femení del Barça, professional des del juliol del 2015, inicia un nou curs amb l’exigència i l’objectiu clar d’aconseguir algun dels títols que es van escapar ens els darrers instants de la temporada passada. Després de fer un bon paper a la Lliga de Campions, de lluitar per la Lliga fins l’última jornada i de caure en la final de la Copa de la Reina davant l’Atlètic de Madrid, les noies de Xavi Llorens no volen tornar a passar una nova temporada en blanc.
Jennifer Hermoso (Madrid, 9 de maig del 1990), és una de les grans puntals d’aquest equip. Tot i la incorporació de futbolistes internacionals com la brasilera Andressa Alves, Hermoso -la dorsal 10- mantindrà un lloc fix a l’atac barcelonista, després de tres temporades vestint la samarreta blaugrana i de ser considerada una de les millors futbolistes espanyoles. Internacional amb la selecció absoluta, la davantera del Barça analitza per El Món els canvis viscuts des de la transformació del femení a professional i mostra la seva confiança de cara a la nova temporada.
L’any passat, l’equip va fer un bon paper, però no va acabar guanyant cap títol. Aquesta temporada el club ha posat l’objectiu clar de guanyar?
Sí, l’any passat ja es va veure que podíem lluitar fins l’últim minut de joc, però se’ns en va anar de les mans. A la Champions vam fer un gran paper. De fet, des de l’eliminació davant el PSG, l’equip va canviar, perquè jugar davant els millors equips d’Europa et dóna un plus. La Lliga se’ns va escapar i se la va merèixer l’Athletic Club, que no va perdre la primera posició en cap moment. A la final de la Copa de la Reina no vam sortir gens satisfetes, perquè no podem jugar un partit d’aquesta manera. Està clar que, aquest any, hem d’anar a per totes i guanyar tot el que puguem.
Les van ofendre les paraules del vicepresident Mestre o del president Bartomeu, després de no haver guanyar cap títol?
Som un club que ha d’apostar per tot. Està clar que no ho pots guanyar sempre, sinó seria fantàstic, i la competitivitat també és bona per la nostra lliga. Que no guanyéssim cap títol sí que es pot considerar un petit fracàs, però tampoc arribant a aquest límit. Va ser una desil·lusió, perquè ho vam tenir a prop per seguir fent història i esperaven una resposta que no vam donar.
Van estar a punt d’eliminar el PSG als quarts de final de la Champions. Aquella eliminatòria va ser un punt d’inflexió?
Jugar a la Champions contra un equip tan fort i fer un partidàs ens va fer sentir grans, ens van fer pensar que podíem entrar en el grup dels equips més importants d’Europa. Després, però, tornes a la Lliga espanyola i veus que el darrer classificat et juga una mala passada. Fer aquells dos partits contra el PSG va ser una pujada d’adrenalina molt forta. Arribar a quarts, poder gaudir dels dos partits i ser a res de fer història, va ser molt gran.
Aquesta temporada hi ha molta exigència en aquesta competició?
Sí, i les jugadores també ens la posarem. Aquest equip, amb tots els fitxatges que hem fet, serà un equipàs. Hem d’apostar per guanyar-ho tot i no pensarem en res més, només en endur-nos els títols.
Marta Corredera va criticar, l’estiu passat i dies després de la seva sortida del Barça, l’entrenador Xavi Llorens. Com els va afectar?
Està clar que qualsevol jugadora, quan marxa, pot deixar anar per la boca tot el que s’havia guardat dins seu. Jo duc tres anys jugant al Barça i, per mi, és un lloc perfecte. Confio en el sistema de joc i crec que les meves companyes senten el mateix. No crec que cap de nosaltres pugui dir tot allò que va dir aquella jugadora. Cada una té la seva opinió, es respecta, però d’aquí no passem.
Tan Corredera, com Vicky Losada, van fer un salt molt gran viatjant fins la Premier League. Encara que el Barça femení s’hagi professionalitzat, segueix havent-hi un salt qualitatiu gros respecte Anglaterra?
És una lliga molt diferent. El joc és més directe, és un altre estil de vida. A Espanya sabem que hi ha equips que pugen i no són tan exigents com a Anglaterra. El canvi és molt bo i a elles els ha anat perfecte. Estan a un nivell de forma molt alt. Ara bé, crec que a la lliga espanyola, el Barça no té comparació possible amb cap altre equip.
Vostè va viure el canvi d’equip amateur a professional. Hi ha molta diferència en l’exigència?
L’exigència sempre és la mateixa. En un equip tan gran com el Barça, sempre s’ha d’aspirar a guanyar tot el que es pugui. Està clar, però, que en el moment en el qual el club dóna més possibilitats, millors condicions, millors serveis, et facilita un plus i t’has d’exigir molt més. Les jugadores sabem que ara ja no ens val fer el que fèiem abans. Per a nosaltres, és molt bo.
I en els entrenaments, en la càrrega física?
Entrenem més i al matí, un fet que ens dóna molta vida. Ara vivim pel futbol durant les 24 hores del dia, perquè entrenem, dinem aquí i marxem, però ja pensem en l’entrenament de l’endemà. Els entrenaments ara són més exigents, amb més intensitat, vénen millors jugadores i ens hem de guanyar cada dia el lloc.
Més canvis que vulgui destacar, des d’aquesta transformació al nivell professional?
Crec que ha canviat la mentalitat de les jugadores. Abans estàvem en un equip que competia al mateix nivell que la majoria, però ara veiem que el Barça és el millor equip que hi ha a la lliga espanyola. Cada jugadora pensa diferent. Veiem que el futbol femení fa passes endavant i, aquí a Barcelona, tenim la sort de poder fer-les. L’Atlètic de Madrid també s’està fent gran i això és positiu per la lliga, sens dubte.
I, pel que fa les categories inferiors, l’aposta és clara per les joves?
Sens dubte. Abans hi havia molta diferència i ara veiem com les nenes que vénen per darrera creixen a passes de gegant. Ara tenim quatre futbolistes del ‘B’ fent la pretemporada amb nosaltres i no es veu un canvi abismal entre unes i altres. Aitana, per exemple, és campiona d’Europa i està fent un molt bon paper entrenant amb el primer equip. A més, que les joves pugin i ho facin bé ens pressiona per ser millors.
No li semblava estrany que el primer equip femení del Barça no fos professional, tot i disputar la Lliga i la Champions League?
Sí, però és molt difícil ser professional a la lliga espanyola, no és senzill que un club aposti pel seu equip femení. Hagués pogut ser abans, sí, però potser no hi havia tants mitjans pel femení com els que hi pot haver ara. Quan han tingut l’oportunitat de fer-ho, ho han fet.
Al Barça hi ha més cobertura mediàtica respecte altres clubs o el femení no interessa, encara que sigui al Barça?
He viscut molts anys amb l’Atlètic de Madrid i el Rayo, en una època on es guanyaven molts títols. Però d’això ja fa anys. Des que hi va haver el pas de la selecció espanyola al Mundial, tot ha fet un gir radical. Evidentment, sona més el Barça que d’altres equips. Hi ha més facilitats i cada cop se sumen més esforços al futbol femení.
Hi ha suficient cobertura informativa, aleshores?
No, encara en falta. Nosaltres estem molt agraïdes, perquè cada cop sortim més a la televisió, els partits es retransmeten gairebé tots i anem augmentant la informació. Ja ho vaig dir una vegada, ara és estem creant tot això i les que vinguin darrere tindran un futur espectacular.
Què li demanaria als mitjans?
Que segueixin aquest camí. Tampoc volem que ens ho donin tot, de cop, perquè és impossible, però sabem que poc a poc s’hi van enganxant i ens donen cobertura. Només que seguim aquest camí, arribarà un moment que estarem satisfetes. Bé, satisfetes ja hi estem ara, perquè abans no teníem cap repercussió. Si seguim així, serà molt bonic.
Ha viscut alguna escena de masclisme en el futbol durant els darrers anys?
Doncs no, de veritat. Fa molt temps que no sento cap tipus de menyspreu durant els partits de futbol, ni cap a mi, ni cap a les companyes. Potser en algun camp tancat, on siguin molt fidels al seu equip, sí que algú et pot dir qualsevol cosa, però no en sentit masclista. Afortunadament, fa molt temps que no visc fets així.
A la Lliga de Campions, els equips alemanys i francesos són sempre els favorits. El Barça és lluny de tots ells, encara?
Cada cop som més a prop seu. L’última Champions va ser molt bona i els equips ens comencen a conèixer. Arribem a quarts o no, el Barça sempre es fa escoltar, perquè és un club gegant, però a nivell de joc, és veritat que encara ens queda una mica de distància. Però, de veritat, crec que cada cop estem més a prop. Tenim jugadores internacionals i fitxatges que venen de les millors lligues, un fet que ajuda a l’equip a ser més fort. Poc a poc ens anem apropant.
Què tal les noves incorporacions? I encara falta Andressa Alves, que està jugant amb Brasil els Jocs.
Per a nosaltres, que una jugadora estigui jugant els Jocs Olímpics és molt important, a banda que ens fa enveja sana. Està jugant amb les millors del món, com Marta o Cristiane, que milloren a cada jugadora que les acompanya. Tenir jugadores d’aquest nivell ens farà molt més fortes.
Que jugadors com Messi o Iniesta vegin els partits del femení les motiva?
Ara saben que tenen un equip femení. Està clar que tenen la seva vida amb el masculí i que ha de ser difícil seguir-nos, però que estiguin pendents, que es fixin en nosaltres és un orgull. Són uns referents, els millors del món, i això ens dóna molts ànims.
Tenen relació amb els masculins?
La veritat és que poca. Ells entrenen, arriben amb el cotxe i ens creuem poc. Quan coincidim sí que els demanem alguna fotografia i aleshores parlem. Jugadors com Jordi Alba o Piqué sempre ens saluden, són afectuosos amb nosaltres i ens pregunten. Saben que estem al mateix club.
Han funcionat els canvis a la selecció espanyola?
Ara estem molt bé, el canvi ha estat perfecte. Tots els partits que hem jugat des que ha arribat Jorge Bilda han estat espectaculars. Era un canvi necessari i que ens ha donat molta confiança. Ara sí que remem en el mateix sentit i això es nota molt al camp.
La mateixa Marta Corredera va comparar els vicis de la selecció espanyola amb els del Barça, amb Xavi Llorens essent l’entrenador blaugrana durant tants anys.
Xavi Llorens duu aquí molt anys, però crec que és perquè fa les coses bé i perquè ha guanyat molts títols. En canvi, a la selecció espanyola feia molt temps que no es gaudia d’un partit com es gaudeix ara. Tenim l’oportunitat d’estar al 100%, tinguem minuts o no.
Ho van passar malament?
Doncs sí. Personalment, per jugar a futbol m’ho he de passar bé, tot i l’esforç en forma de treball i lluita. Abans molt poques jugadores gaudien jugant amb la selecció espanyola. Ara juguem bé i creiem en l’estil, el que ens agrada. Anirem cap amunt.
La selecció espanyola, com el Barça dels equips francesos i alemanys, queda lluny de la campiona del món, els Estats Units?
Sí, molt. Elles viuen pel futbol les 24 hores i els 365 dies de l’any. Les lligues d’allà no es poden comparar amb les d’aquí. Són més físiques, aquí tot és més tàctic, però allà treballen com no ho fan enlloc. La selecció d’Estats Units és molt lluny de nosaltres, ara mateix.
Què fa falta aquí perquè les jugadores siguin ídols, com succeeix als Estats Units?
Arribar a aquest nivell, mai hi arribarem. Allà es coneixen més les noies que els nois, un fet que aquí mai passarà. Aquí tenim algun referent, com Vero Boquete, i cada cop tenim més jugadores conegudes, sobretot per les joves que comencen a jugar. Però arribar al nivell dels nois, mai.
