Als millors sempre se’ls demana el màxim. A qui ha entrenat el millor equip de la història se li exigeix que guanyi la lliga cada temporada. Com a mínim. Com si l’excel·lència del passat fos garantia d’èxit en el present. A més, l’exigència es redobla perquè, a part de guanyar, s’ha de jugar bé. El què, sí. I el com, també. Pep Guardiola accepta el doble repte: la millor manera de ser competitiu i guanyar és jugar bé. Per la monumental obra futbolística dels seus equips, sobretot al Barça, el judici sobre els seus equips sempre és doblement crític: resultat i estil. Aquest grau d’exigència no s’aplica a cap altre entrenador, ni tan sols a Luis Enrique, que no va caure a la marmita de l’estil. Ni Mourinho, ni Ancelotti, ni Zidane, ni Simeone, ni Conte, ni cap altre ha hagut de respondre de l’estil. Només han hagut de respondre dels resultats.
Si a això hi unim la forta personalitat d’algú que no deixa indiferent ningú, entendrem l’escrutini exhaustiu al qual se’l sotmet. Des que va arribar a Manchester s’espera que el City jugui de memòria. Aquest és l’objectiu de mínims. Quan va arribar al Barça, Guardiola tenia Valdés, Alves, Puyol, Piqué, Abidal, Xavi, Iniesta, Messi, Eto’o o Henry i va ascendir jugadors desconeguts com Busquets i Pedro. Una plantilla que, en la temporada anterior, havia superat el llindar de la vergonya amb el passadís i el 4 a 1 al Bernabéu. Eren molt millors del què semblaven i es van rescabalar. A banda de voler treure’s l’estigma de la deshonra, aquests jugadors meravellosos tenien un altre valor afegit: parlaven, o si més no l’entenien, l’idioma Barça. A Munic, Guardiola es va trobar un equip fet i reticències ideològiques, res de nou per a a algú acostumat a ser contracultural quan surt de casa. Va pilotar un equip farcit dels internacionals que van fer Alemanya campiona de tot, entre ells Philipp Lahm, de qui Guardiola va dir que era el jugador més intel·ligent a qui havia entrenat. Al City s’ha trobat amb una plantilla rovellada, amb pocs jugadors de primer nivell, la majoria concentrats del mig del camp cap endavant, com Silva, De Bruyne o Agüero. Bravo encara no ha fet oblidar Hart i Stones juga amb l’ombra dels 50 milions de traspàs que es van pagar per treure’l de l’Everton. Es fa difícil pensar que cap altre jugador de la plantilla fos titular en un gran club europeu, categoria a la qual el Manchester City encara no ha entrat. Per fer-ho, a part de milions, calen anys i títols.
Al City li falta gol perquè només Agüero veu porteria amb certa freqüència però, sobretot, li falta una defensa que sàpiga aguantar la línia al mig del camp i permeti als migcampistes recórrer distàncies curtes i treure el nas a la zona del gol. És a dir, per ser ofensiu el City de Guardiola necessita una bona defensa. Recordo la temporada passada veure els jugadors cityzen marxar del Bernabeu després de quedar eliminats a les semifinals de la Champions. Les cares no denotaven ràbia. Marxaven menjant fruita i amb un posat panxacontent, com si ja haguessin fet més del que s’esperaven arribant a les semifinals. Guardiola també ha de vèncer aquesta indolència d’una plantilla burocratitzada.
A Antonio Conte, per contra, només se li demanen números, com si en comptes d’entrenar un equip entrenés una empresa. Des que l’Arsenal li va treure els colors amb un 3 a 0 en un quart d’hora el 24 de setembre, el Chelsea es va blindar i ha jugat la ratxa de 13 victòries consecutives a la lliga amb 5 defenses. Qui digui que és un 3-4-3 s’equivoca. Conté ha omplert el centre de la defensa amb tres centrals, dos d’ells tan proclius a les desconnexions com Cahill i David Luiz, i els ha abrigat amb dos laterals de recorregut quilomètric com Moses i Marcos Alonso. És mèrit de l’italià haver fet un equip homogeni, haver trobat una fórmula resultadista i competitiva a curt termini i haver recuperat el millor Diego Costa, que juga a futbol i s’oblida de baralles en carrerons foscos. Però l’aposta de Conte és més simple i més semblant al que el Chelsea ja feia, per això necessita menys temps. A més, hi ha hagut partits que, en ple procés d’aprenentatge, han marcat la temporada. El Chelsea és va tancar a la closca després de la golejda al camp de l’Arsenal, el City va creure en la recepta de Guardiola després d’exhibir-se al camp del United, de la mateixa manera que va entrar en fase de turbulències després de perdre contra el Chelsea a l’Etihad a cop de contraatac. Durant una temporada hi ha moments, punts d’inflexió que disparen l’optimisme i reforcen una idea o que abonen el pessimisme i la posen en dubte. Al City ja li ha passat, en positiu i en negatiu, i encara està viu en totes les competicions. Cal no oblidar que Agüero ja s’ha perdut 6 partits per sanció, que Fernandinho se n’ha perdut 3 pel mateix motiu -en podrien ser 4 més per l’última targeta vermella-, que Gündogan es perdrà el que queda de temporada i que De Bruyne es va lesionar tres setmanes quan estava millor. Qualsevol equip pateix entrebancs però en la fase d’aprenentatge els cops fan més mal.
Guardiola accepta el repte. Als seus detractors els recomano que gaudeixin mentre puguin. El City té un potencial econòmic infinit, fa temporades que treballa bé el planter i tindrà el millor entrenador, com a mínim, durant tres anys. La lògica diu que les coses només poden sortir bé.
