Giulianotti: “El Barça seria atractiu per a qualsevol lliga”

El sociòleg de l'esport analitza la situació actual del futbol al món, amb una globalització creixent

Richard Giulianotti, en una conferència a la UVic-UCC. | Anna Alarcón (UVic-UCC)

Richard Giulianotti fou el conferenciant més prestigiós del congrés ‘Regionalisme i Nacionalisme en l’Esport Internacional Contemporani’ celebrat a la Universitat de Vic-Universitat Central de Catalunya la setmana passada. Nascut a Glasgow, el professor de la Loughborough University i gran expert en sociologia de l’esport analitza, en una entrevista amb El Món, la situació del futbol en l’actualitat.

A vostè li agrada més la sociologia de l’esport més enllà de la pilota, cert?

Home, m’agrada molt el joc! Ara bé, m’encanta estar connectat amb allò que l’envolta, conèixer gent nova, tant local, com internacional, ara que el futbol s’ha convertit en un negoci global. M’ha agradat conèixer els estudiosos catalans. El futbol és diferent, teniu equips molt diferents i clubs especials. Tot canvia depenent dels països on estiguis.

 

Vostè ha fet diversos estudis al voltant de la sociologia de l’esport.

Hi ha diferents fases. Primer vaig estudiar les identitats nacionals dins el futbol escocès, les diferències culturals, la violència en alguns afeccionats. En la segona fase ja vaig passar a analitzar el futbol global. En el darrer període he inclòs els mitjans de comunicació i l’ús d’aquest esport per al desenvolupament i per a la pau en diferents països.

Creu que la globalització ha canviat la relació entre els clubs de futbol i el seu públic?

Sí, tot i que la globalització és un llarg procés que comença el Segle XV. En l’esport s’accentua quan el futbol es converteix en un esport de masses al Segle XX. Aleshores s’escampa i quan es crea la FIFA i es celebra el primer Mundial el 1930 tot es fa molt gran, el joc fa una gran expansió i es desenvolupa en tots els països. Ara, des de finals dels 80 i principis dels 90 estem veient una nova fase de globalització, amb la regulació dels mitjans, amb noves habilitats de jugadors i amb identificació transnacional dels espectadors. Els afeccionats ja són globals, animen equips que veuen des de l’altra punta del món. Les noves nacions futbolístiques creades a partir d’inversió econòmica també estan emergint, com els països del Golf. Les estructures es transformen i crec que el joc ho està experimentant.

 

Vostè ha parlat dels canvis en clubs i competicions. Què ha canviat en la gent?

A nivell local i nacional ha canviat poc, perquè la identificació segueix essent similar entre els grups de gent que va cada setmana a veure el seu equip. Crec que el canvi s’ha produït en els grans clubs, als quals els va a veure molta més gent d’origen internacional i als quals segueixen des d’arreu del planeta. Per exemple, a Nigèria hi ha una gran comunitat d’afeccionats de l’Arsenal, de milers de persones, que el segueixen i l’animen des de la distància. Això era impossible fa vint o trenta anys, però és un procés d’identificació transnacional.

 

I quina és la raó per la qual bona part dels nigerians són fans de l’Arsenal?

Crec que la clau principal és la connexió a través dels mitjans de comunicació, pels quals es poden veure els partits en bona qualitat. També és important el canvi que va fer l’Arsenal a principis dels 2000, quan en la seva plantilla hi havia força afeccionats africans com Nwankwo Kanu o Patrick Vieira, francès d’origen africà, i l’equip guanyava títols. Això va crear un background a la zona. Més recentment, en alguns països de l’oest d’Àfrica es van fixar més en equips com el Chelsea, que tenia a les seves files jugadors com Didier Drogba o Mickael Essien. Veure el seu heroi nacional tenint èxit en un equip crea una forta identificació amb aquell club i la comunitat.

 

A l’estil de Shunsuke Nakamura i el Celtic de Glasgow?

Sí, hi ha fitxatges de jugadors estrangers que tenen un significat concret. Hi ha jugadors que poden obrir nous mercats, com quan Beckham va fitxar pel Reial Madrid. Són celebritats nacionals. Tenir un jugador japonès incrementa l’interès dels mitjans de la nació d’origen del futbolista en el club i en la competició. Nakamura va ser un gran jugador, a més, feia grans gols de falta amb el Celtic. A vegades, es pensa que alguns jugadors es fitxen per obrir mercat, un fet que no agrada els afeccionats, però en el fons s’acaba veient el seu nivell real a la gespa, perquè el futbol és un joc de meritocràcia. Tots s’han de guanyar el lloc.

 

Però els fans, moltes vegades, es queden a la superfície. Per exemple, el Reial Madrid ha estat sempre format per celebritats i els seus seguidors no s’han fixat mai en les identitats polítiques del club.

Cada club té afeccionats en diferents estadis, depenent del mateix club. Des dels que defensen la identitat i els valors del club, que creuen que els representa, fins els que només hi són perquè l’equip és exitós i guanya títols. La majoria d’afeccionats del Celtic de Glasgow o del Barça senten que el club els representa i són clubs respectats al món.

 

Hi ha una pregunta que sura en tot això. Per què en països en guerra, molts nens duen una kalàixnikov vestits amb la samarreta del Barça?

Els afeccionats del Barcelona ho deuen trobar desagradable. Però és això, un tema d’adaptació a la globalització. És un club molt popular, té grans jugadors, un gran èxit i molta gent s’hi identifica. Un altre element per convertir-se en seguidor d’un equip des de la distància són els moments de crisi. Molts afeccionats al futbol es fan fanàtics d’un club quan ho està passant malament a nivell esportiu per demostrar el seu amor real, més enllà dels jugadors i d’allò que és més mediàtic, també per compartir el dolor.

 

Tornant a la identitat. La identificació dels afeccionats amb els clubs ha canviat en els darrers anys?

Sí, considerablement. La natura del fan està canviant, especialment a Anglaterra, on hi ha la sensació tot està en transformació. Ara, els afeccionats no van sovint als partits del seu equip pels preus dels abonaments de temporada i perquè, en ocasions, l’estadi es trasllada de localització i s’allunya del seu barri original. L’expectació que pots ser part del club sense pagar una gran quantitat de diners s’ha reduït. Per això, la identificació està canviant.

 

La internacionalització dels seguidors redueix aquesta identitat local?

Aquí hi ha el repte pels clubs. En aquest moment no hi ha un gran conflicte, però tot això està passant. Els grans clubs tenen molts més seguidors internacionals que locals, aquells que tenen un llarg vincle històric. I aquests ho han d’acceptar, perquè això és una competició per liderar el mercat comercial. La setmana passada parlava amb un amic afeccionat del Liverpool que em deia que The Kop [la graderia d’animació] ja no existeix, ha mort pel turisme i els afeccionats estrangers.

 

El mateix passa al Barça, al Camp Nou.

Sí, això és precisament allò que comentàvem. I la final del Mundial és el gran exemple de tots. Fora el camp, als carrers, hi ha milers i milers de persones que segueixen el partit per una pantalla gegant, fins i tot després d’haver fet un munt de quilòmetres, només per ser allà, mentre dins l’estadi hi ha la família de la FIFA, gent d’alt poder adquisitiu i turistes. Aquells que realment tenen el sentiment no hi són, no poden aconseguir entrades. I estem anant cap aquí, l’atmosfera real de futbol és fora l’estadi.

 

I aquest fenomen iniciat per clubs com el Sankt-Pauli? Aquest sentiment que un nou futbol és possible. Quin anàlisi en fa?

És interessant i està evolucionant. El Sankt-Pauli forma part d’aquests grups d’oposició, d’aquests moviments socials que estan en contra de la comercialització de la cultura popular, clarament situats en l’esquerra política. Però d’altra banda, hi ha gent que creu que el club forma part de la indústria i el mercat futbolístic, tot i ser com una corporació anticorporativa. I tot això atrau gent d’esquerres de tota Europa, és normal. Una possibilitat que existeix al Regne Unit és que els socis passin a ser propietaris, seguint el model del Barça. Però començant pels clubs petits.

 

Troba coherent que un club democràtic com el Barça hagi venut, en els darrers anys, la samarreta a Qatar?

Molta gent creu que hi ha un conflicte amb això. I des del club diuen que sense Qatar no hi serien Messi, Iniesta o Neymar. Però això és una frase, ensenyi’m els números i mostri’m quins ingressos extra aporta Qatar per haver-lo triat abans que d’altres patrocinadors amb menys connexions.

 

Què significava per al món el patrocini d’Unicef a la samarreta?

Mirant-ho a llarg termini, pagar Unicef per posar-la a la samarreta incrementa el valor de la marca, perquè la fa més pura. Els inversors i els partners internacionals volen connectar amb això. No es tracta només de generar ingressos immediats, sinó de l’autenticitat de la marca, el ‘més que un club’. Molts pagarien un extra per vincular-se amb aquest club. És com Apple, del qual no valores només el producte, sinó la innovació i tot allò que l’envolta. Quan el Barça decideix convertir-se en un club transnacional i deixar enrere el factor intangible destrueix gran part d’aquest valor potencial. Comences amb Unicef, passes a Qatar Foundation, que et diuen que és una fundació solidària i humanitària i acabes amb Qatar Airways. Quina es la connexió entre els valors del club i la samarreta ara?

 

En aquests moments, lligues com la belga, l’holandesa o l’escocesa ho tenen molt difícil per competir amb els equips gegants. Això estableix diferents classes, fins i tot, en les grans competicions continentals?

Sí, hi ha equips que dominen el mercat i existeixen quatre grans lligues amb les quals no es pot competir. Els grans equips també es fan enormes perquè competeixen en aquests mercats. Per exemple, si poséssim el Celtic en una lliga com la Premier League o com l’espanyola, es convertiria en un gegant també, com els clubs més grans, perquè tindria un mercat enorme, a diferència de la lliga escocesa. Per exemple, l’últim club de la Premier League ha cobrat 100 milions d’euros pels drets televisius. El Celtic de Glasgow n’ha ingressat cinc.

 

Imaginem una Catalunya independent. El Barça podria jugar a la Premier League o a la lliga que volgués?

S’ha de pensar quines conseqüències tindria un Catalunya independent en el marc esportiu. És com el Brexit, on les lligues i els clubs no volen abandonar el mercat europeu. Si Catalunya marxa, el Barça hauria de marxar de la Lliga espanyola? No ho crec, encara que el València o l’Atlètic de Madrid potser ho agrairien. El Barça té un atractiu i un poder potencial altíssim i crec que podria decidir on jugar. De fet, seria atractiu per a qualsevol lliga.

 

La independència de Catalunya i la sortida del Barça de la lliga espanyola podria provocar l’avançament de la Superlliga Europea?

Necessites un catalitzador o canvis radicals, un terratrèmol. I aquest podria ser un bon motiu. Els grans equips anglesos i alemanys estan oberts a fer-ho, encara que potser es necessitaria un parell o tres d’inversors individuals per tirar-la endavant, com Charlie Stillitano, l’empresari nord-americà que finança la International Champions Cup. Ell ja ha mostrat interès per negociar-ho. Una cosa clara són els drets televisius, creixerien una barbaritat.

Nou comentari