Creuada la meta de París, Chris Froome ja té el seu quart Tour. El britànic se situa a un esglaó del restringit olimp de la ronda francesa, format per Anquetil, Merckx, Hinault i Indurain, i aquest any viurà en solitari amb les quatre corones. Curiosament, no hi ha cap ciclista que s’hagi plantat en el pòquer. Amb el seu triomf, Froome deixa enrere els tres de Thijs, Bobet i Lemond, i apuntarà al mític cinquè a l’edició del 2018. Sense massa carisma i amb un pedalejar de molinet, una certa normalitat lluny dels excessos, amb ell es passa pàgina definitivament a l’era Armstrong, desposseït dels seus 7 Tours per dopatge. Froome és un patró consolidat i, si no hi ha sorpreses desagradables, un campió net.
Amb 32 anys, el corredor d’origen kenyà ha guanyat aquesta vegada sense haver d’atacar, fent bons els segons que va rascar a les dues curtes contrarellotges i en una etapa aparentment de transició –la catorzena- que es va trencar en una petita rampa final. Ell va entrar en el grup capdavanter i la resta de favorits no. No li ha calgut més, en part perquè ha sortit afavorit per la caiguda de Porte –que es va haver de retirar-, l’estat de forma passat de voltes de Nairo Quintana –que ha pagat haver disputat el Giro-, la falta de determinació d’Uran i Bardet –que han completat el podi-, la irregularitat d’Aru i segurament el fet de tenir el qui podia ser el seu gran rival, Landa, en el seu propi equip. El basc ha treballat per a ell, li ha fet de gregari de luxe, i és probable que l’any que ve, ja en un altre conjunt, sigui el seu principal adversari. Contador, per a o per be, perquè les cames no li han respost o per alguna trompada en la mala hora, ha exercit d’animador, però ha quedat fora de tota opció.
Sòlid des de l’inici, Froome només ha tingut un parell de moments de dubte, sobretot quan a la cinquena jornada Aru se li va escapar de manera imponent i li va prendre el liderat. Un miratge vist en perspectiva. L’italià, sense equip a la muntanya, no va tornar a ser el mateix que aquell dia i a cada cim important posterior perdia una bugada. El segon instant crític per al mallot groc va ser quan va patir una avaria mecànica a l’arrencar el col de Peyra Taillade, però ràpidament va poder reenganxar amb el grup. Si no hagués tingut Landa al costat, potser hagués quedat despenjat. Uns minuts d’incertesa, i a la vegada la certesa de la capacitat de l’Sky. Després d’això, Froome va encaminar-se sense fissures cap a París, tot i que els pocs segons de marge que disposava. Era igual. Era el més fort. I el mig minut d’avantatge, un oceà per a Bardet, l’únic que almenys va provar d’atacar-lo.
Groenewegen triomfa als Elisis
Als Camps Elisis, en el tradicional homenatge a tots els qui hi han arribat, avui ha triomfat el jove Dylan Groenewegen a l’esprint. A part d’ell, al podi final hi han pujat el guanyador de la muntanya, Warren Barguil; el de la regularitat, Michael Matthews –Marcel Kittel, cinc etapes al sarró, va perdre el mallot verd al retirar-se-; i finalment Froome, que ja divisa el repte d’igualar els pentacampions. La centenària carrera ciclista està d’enhorabona: el pròxim Tour no serà un més o d’entreguerres. La història entrarà en joc.
