Toni Freixa i Martí va ser candidat a les eleccions a la presidència del Barça del juliol del 2015, aquelles en les qual Josep Maria Bartomeu va acabar proclamant-se campió amb una àmplia majoria de vots. Freixa, que havia estat assessor jurídic de la junta de Joan Laporta (2003-2005) i directiu en època Rosell-Bartomeu (2010-2015) va decidir abandonar el seu antic grup i presentar-se amb el seu equip per canviar la dinàmica de gestió de l’entitat.
Tot i aconseguir una campanya àmpliament valorada, la candidatura ‘Sabem a què juguem’ va acabar en darrera posició, amb 1.750 vots. Ara, nou mesos després d’aquells comicis, Toni Freixa valora per a El Món l’actualitat i l’inici del nou mandat de Bartomeu.
Un cop acabades les eleccions del juliol passat, va seguir connectat a l’actualitat blaugrana o va decidir fer vacances?
Vaig marxar de vacances, que ja tocava, però mai he deixat d’estar connectat al món del futbol i del Barça, perquè és el que he fet tota la meva vida. És a dir, ha seguit les evolucions de la nova junta. Estic al corrent de tot el que passa al club, a través dels mitjans, és clar, perquè no tinc línia directa amb el club, tot i que la podria tenir. Tinc molt bons amics allà, sobretot empleats. Segueixo anant als partits i informant-me a través dels mitjans.
No, amb algun directiu sí que ens hem trobat, perquè Barcelona és petita. I molt bé, cap problema. A més, desitjo que ho facin tot bé, perquè serà bo pel club.
Com es va sentir després de quedar en última posició a les eleccions?
Vaig entendre el motiu pel qual això havia passat. Aquell dia, que feia molta calor, la gent s’acostava i em deia que havia estat el millor. Em felicitaven, però em deien que aquestes no les guanyaria. El que em deia aquella gent és que, per la bipolarització entre els anti-Bartomeu i els anti-Laporta, no podien existir altres candidats. Vam deixar molt bona sensació, sé que vam fer una gran campanya i sé que se’ns veu com una opció real de futur. Seguim tenint la il·lusió i el barcelonisme. El temps dirà què farem, però la sensació és aquesta. Estic molt agraït als 1.750 socis que, malgrat la bipolarització, van voler donar el vot a una gent totalment nova, jove i que es va atrevir a mostrar un perfil diferent.
Amb Bartomeu guanyador, vostè va seguir treballant de cara a una futura candidatura?
No exactament. Jo estic fent el que he fet tota la vida. Per mi, estar avui fent aquesta entrevista o escrivint un tuit, no és treballar, és gaudir. És viure el Barça. El club i el futbol m’han ocupat molt temps del meu oci. La diferència amb èpoques anteriors a ser directiu és que ara sóc una persona coneguda i això pot tenir més transcendència. No em suposa cap esforç fer això i ho faré sempre. El dia que no em facin ni cas, seguiré fent el mateix sense repercussió.
La vista està posada al 2021?
No ho sé això. El temps ho dirà. Que el 2021, si tinc salut, segur que el Barça és un dels pilars bàsics de la meva vida? Segur. Això vol dir que em presentaré? No ho sé, dependrà de les circumstàncies del moment.
Té alguna idea per seguir al peu del canó, de cara al soci?
El que faig és estar present i dir el que penso. Sempre amb voluntat constructiva, defensant el Barça dels atacs que rebem des de fora. I així seguiré. No necessàriament hem de criticar la gestió de la junta directiva, perquè ara necessita recolzament. Seguiré estant present donant la meva opinió de les coses.
Una opinió, últimament, més políticament incorrecta de cara als mitjans de Madrid.
A Madrid se’ls han de poder dir les coses. Ara tenim la gran sort de no necessitar un micròfon per poder dir què pensem. Les xarxes socials ajuden. Si un mitjà dóna una visió determinada d’uns fets, tu pots donar la teva. I això faig, donar resposta a informacions que el gran micròfon de la capital d’Espanya distribueix. El Barça necessita que se’l defensi.
Pep Guardiola va dir que la premsa de Madrid té els altaveus més potents d’Espanya.
Exacte. Aquestes setmanes hem vist molt més la puntada de Suárez a Juanfran que el teatre de Marcelo amb Arnold, del Wolfsburg. És això, els mitjans ho sabeu. Ells tenen aquesta fortalesa. Bàsicament, més que discutir un criteri, hem de defensar el club.
Nou mesos després de les eleccions, què li ha agradat de la feina realitzada per la junta de Bartomeu?
M’ha agradat l’homenatge a la figura de Johan Cruyff, amb la voluntat que aquesta figura serveixi per unir el barcelonisme, almenys per la visió que tenim tots de Cruyff. Crec que han tingut la sensibilitat de, finalment, fer que Jordi Cruyff fes aquella roda de premsa. El memorial és un bon punt final a la vida de Johan Cruyff, una vida que ha estat, és i seguirà sent part del Barça en un futur. Jo crec que ha estat molt ben portat.
Ara que parla de Cruyff, suposo que recorda la polèmica amb la presidència d’honor, de la qual a vostè li va tocar donar explicacions.
Nosaltres vam heretar l’abús de poder que el senyor Laporta va cometre menyspreant els socis i atorgant una distinció que els socis mai han decidit que existeixi. Això és el punt de partida. El Barça és un club que no és del president, ni d’un fons d’inversió, ni d’un xeic, ni d’un capitalista. És dels seus socis. Això vol dir que el president i la junta no poden extralimitar-se. Laporta es va extralimitar. Ens va deixar aquesta patata calenta i nosaltres la vam gestionar molt malament. La nostra gestió va ser massa honesta i transparent. També vam dir, i aneu a les hemeroteques, que convocaríem una Assemblea perquè els socis decidissin si volien tenir la figura de president d’honor als Estatus i si voldrien que fos el senyor Cruyff. No vam dir en cap moment que no volíem que Cruyff fos president d’honor, sinó que corresponia als socis decidir-ho. És un episodi lamentable i me’n sento responsable. En cap cas, culpable, perquè la culpa és de qui va generar aquest problema a esquenes dels socis.
És un tema que encara avui s’arrossega.
Hi ha un grup molt interessat en explicar les coses sota la seva versió. El senyor Laporta n’és un expert. I té, ja que abans parlàvem d’altaveus, mitjans que estan molt interessats en fer córrer aquesta versió esbiaixada i contraria a la realitat. Imagino que al senyor Bartomeu no se li permetria posar un patrocinador a la samarreta sense passar-ho per Assemblea, perquè així ho diuen els Estatuts.
Diu vostè que Laporta té altaveus, però els de Rosell i Bartomeu són encara més potents.
El que no en tinc sóc jo, per exemple. Tothom en té. Els altaveus, més que de Bartomeu o Rosell, són els del club. Sempre ha estat així, els ha tingut tot president, tota junta. És normal.
Què no li ha agradat d’aquests nou mesos de mandat?
Més que un fet concret, que podríem parlar de molts, és un estil de gestió amb una filosofia on el directiu té poca responsabilitat i participació. Donen poc la cara, defensen poc el club, lideren poc davant les institucions. És una directiva de perfil baix, que no ofèn, que no molesta, però que no va amb la meva manera d’entendre com ha de ser la gestió del club. Un directiu hi és perquè estima el club i el defensa per sobre de tot.
Vostè domina el cas Neymar. Veient-ho des de fora, en quin punt creu que es troba tot plegat? És on volia la junta que fos?
Hi ha dos procediments. Un és el delicte fiscal i l’altre, el de DIS. Ja m’agradaria poder dir que hem d’estar tranquils, perquè seria bo pel club, però no m’atreveixo a fer cap pronòstic. Tampoc vull ser alarmista. Crec que està en una fase en la qual aviat tindrem notícies, en un sentit o un altre. Estic convençut que el Barça no ha volgut defraudar Hisenda i que només ha existit la voluntat de dur un jugador que ha crescut moltíssim i que actualment és al podi dels millors jugadors del món. La resta, són mancances d’una estructura de gestió basada en un perfil baix, en la delegació i en el secretisme del president. Això ens va portar aquest problema.
Tot això ho va muntar Sandro Rosell, en el seu moment.
Sí, Rosell era el president i Bartomeu el vicepresident primer. No cal dir res més, està tot clar. Al final, les persones que estan en aquest afer són els que van tenir participació.
Parlant de Rosell, com és ara la seva relació amb l’expresident?
Fa temps que no ens veiem, però bé. Quan era president ens vèiem molt sovint, òbviament. Des que va marxar i fins ara ens hem vist un parell de vegades i hem parlat per telèfon un parell o tres més. Podem dir que ens hem distanciat, perquè no hi ha punts en comú.
Creu que el soci està preocupat pels temes judicials o li és igual, mentre hi hagi gols i títols?
Al soci del Barça li molesta que el club estigui emmerdat. No agrada veure el president anant a declarar per presumptes delictes. Després el soci pot pensar si és just o injust, depenent si ve de Madrid o no. Això em fa gràcia. Hi ha molta gent que pensa que la justícia de Madrid és d’una manera i la de Barcelona, d’una altra. La justícia és la justícia i si no confiem en els jutges, pleguem. Hem de confiar-hi. Sortosament, però, el soci té molts motius per ser feliç.
Mentre la pilota entri, la resta és igual.
Sí, certament és així. Al final, l’alegria del culer te la dóna el resultat del primer equip. Si la gestió és millor o pitjor, si estem planificant bé a dos o tres anys vista, com que avui no es veu, no passa res. Ja ens ho trobarem. La gent no té tanta informació com per analitzar-ho. Només tens el resultat de cada partit.
Hi ha un expresident que ha estat protagonista els últims anys per afers extraesportius. No ajuda que Josep Lluís Núñez hagi estat tancat, oi?
No és bo per l’entitat. Al final, tenim mala sort en alguns aspectes. Tampoc és bo que s’hagin pagat molts diners en espiar persones i que el teu director general i el teu cap de seguretat estiguin imputats i a punt de ser jutjats. També parla molt malament d’aquell president. A veure si algun dia passem una època en la qual el president no estigui afectat per temes judicials.
Ara que parlava d’espionatges, hi ha un altre front obert, en aquest cas amb Sandro Rosell com a protagonista.
Sí, brutal. A més, és un cas que he tingut molt a prop. No puc donar crèdit a que això sigui cert. La instrucció acaba de començar i prefereixo pensar que hi ha presumpció d’innocència i no dir res.
Va fer molta pressió Jaume Roures per renovar el contracte amb Mediapro?
La pressió normal que qualsevol proveïdor de serveis fa perquè tu segueixis essent el seu client. Imagino que la mateixa que pot haver fet Telefònica.
Guanyar el triplet pot implicar una despesa molt alta en variables. Si no se signa el patrocini de la samarreta abans del 30 de juny i s’ha guanyat el triplet, com creu que es pot tancar l’exercici econòmic?
Una cosa és el deute i l’altra els sous. El deute és allò que deus a un tercer com a conseqüència d’una determinada inversió, per exemple en jugadors. Això és el que t’ha impedit fitxar Nolito a l’hivern, perquè no t’has volgut endeutar amb el Celta. A l’última Assemblea es van aprovar uns comptes amb el deute per sobre del rati, per això el club no es pot endeutar més. L’altre tema són els sous, que tenen un rati límit del 70% respecte els ingressos, marcat per la UEFA i que, com que el pressupost contempla guanyar la Lliga i arribar a quarts de final de Champions, tot el que sigui superior comporta una despesa en sous no pressupostada. Sense saber els ingressos que tindrà el club, no es pot respondre correctament a aquesta pregunta. El que sí que sabem és que el deute està per sobre el límit i els sous estan topant el límit. Això vol dir que, o incrementem els ingressos o la situació econòmica estarà compromesa, que no vol dir que el Barça no sigui econòmicament i patrimonialment fortíssim. La gent no s’ha de confondre. El problema que té el club són els límits marcats.
Aleshores creu que es van precipitar canviant els Estatuts per controlar el deute?
No, de cap manera. Vam pensar en el club. No volíem que mai més cap junta directiva que guanyés les eleccions es trobés un club econòmicament com ens el vam trobar nosaltres el 2010, amb un deute de més de 400 milions d’euros. Per això vam imposar que s’havia de tenir un deute màxim de dues vegades l’Ebitda. Pots tenir un deute de 400, si el teu Ebitda està a 200. Però si està a 100, com ara, el màxim de deute són 200. Això ho vam acordar amb la comissió econòmica, la comissió de reforma d’estatuts, la junta directiva, els socis que van assistir a les sessions prèvies a l’Assemblea i els socis compromissaris. Tots vam entendre que era el millor pel club i, per tant, ara que ningú ho discuteixi.
