Formentera és notícia sense la Lilly

L'equip de futbol de l'illa balear se situa en primera plana esportiva després d'eliminar l'Athletic Club a la Copa i espera repetir la gesta davant l'Alabès, als vuitens de final

Formentera és noticia a l’hivern i no fa falta que ningú trobi a faltar la Lilly mentre retorna a la seva terra en avió, com cantaven els suecs Billie The Vision and The Dancers* el 2009 en un conegut anunci cerveser ambientat a l’estereotipada illa. “Som trending topic”, van cridar els jugadors del Formentera al modern vestuari de San Mamés el 25 de novembre després d’aconseguir classificar-se pels vuitens de final de la Copa del Rei.

Tito García Sanjuán, l’entrenador, ens admet amb una Coca-Cola a la mà al Bar Centre, propietat de Pep Ferrer ‘Sala’, antic porter del Formentera i actual entrenador de porters esporàdic de l’equip, que la temporada passada van disputar els setzens de la copa monàrquica amb el propòsit de gaudir. El resultat global davant el Sevilla va ser de 14-2. “Aquesta vegada, contra l’Athletic Club de Bilbao, ens tocava ser capaços de competir”. I amb aquesta idea van sortir a jugar l’anada al petit i rural estadi Municipal de Sant Francesc Xavier, de gespa artificial, rodejat de camps de conreu, de camins de terra i d’alguna petita finca amb llanxa inclosa al jardí, equipat excepcionalment amb grades suplementàries, i amb la presència d’uns exigents treballadors de LaLiga -a partir dels setzens de final els drets de la competició els té comprats l’organisme liderat per Javier Tebas per molt que el torneig l’organitzi la Federació Espanyola de Futbol- que es van encarregar que cap altre periodista o fotògraf pogués fer la seva feina en condicions.

 

L’arenga prèvia al partit contra els bascos García Sanjuán va decidir fer-la enmig de la grada, envoltat dels fidels aficionats formenterencs que cada dos diumenges a les dotze del migdia fan costat a l’equip davant de rivals amb menys entitat. “Vaig decidir fer-ho així perquè nosaltres som una família: aquells aficionats són el forner on compro el pa, el caixer del supermercat on vaig a buscar les verdures o el cambrer que em fa el cafè. Es mereixien ser partícips d’un moment històric com aquest”. Tot i així, es veu que no a tothom li va semblar adient l’acció del tècnic, campió d’Europa de futbol sala amb el Talavera com a jugador i germà de Jesús García Sanjuán, un dels membres de la plantilla del Saragossa que va guanyar la Recopa d’Europa.

Del que ningú es va queixar és del paper de l’equip durant aquell partit que va acabar amb un meritori 1-1. El Formentera es va avançar en el minut 60 amb un gol de Fernando Liñán i tres minuts després Raúl García va aturar l’eufòria amb una de les seves imparables rematades de cap. “És evident que era un excel·lent resultat per nosaltres i que havíem aconseguit el nostre propòsit, competir, però ens en vam anar a casa amb un regust amarg perquè érem conscients que havíem tingut molt a prop la primera victòria de la història del Formentera davant un equip de Primera Divisió”, explica García Sanjuán.

 

Durant aquelles setmanes l’Athletic Club passava per una mala ratxa de resultats i el Formentera era conscient que si aguantava el 0-0 a San Mamés durant una bona estona l’afició i l’equip locals podien començar a mostrar signes d’impaciència. Amb aquesta intenció, el plantejament de García Sanjuán, qui va veure el partit des d’una llotja VIP perquè havia estat expulsat en el partit d’anada, va ser el següent: “els primers vint-i-cinc minuts no els podíem deixar jugar de cap de les maneres, els deu següents havíem de tenir dues possessions llargues de pilota sense mirar la porteria contrària i els deu últims era el moment de temptar a la sort pujant a atacar”. La idea va sortir força bé a la primera part, així que no hi havia cap motiu per canviar-la a la segona. A mesura que s’apropava el final del partit, a més, els illencs van perdre la por a rebre un gol perquè si aquest hagués arribat igualment n’haguessin necessitat un per no quedar eliminats en els 90 minuts. El que era impensable, tant com anar a Formentera i que la Lilly s’enamori de tu, era el desenllaç conegut per tothom.

 

L’heroi de San Mamés, de la farmàcia a viure del futbol

 

“Entre altres motius esportius, jo vaig venir al Formentera per la fama copera que va agafar després d’enfrontar-se al Sevilla”, ens explica a El Pilar de la Mola, amb unes vistes completes de la pitiüsa, l’asturià Álvaro Muñiz, de 29 anys, autor del gol agònic a San Mamés i arribat aquest estiu procedent del Lealtad. La seva carrera futbolística la va començar al Pájara Playas de Jandía, Fuerteventura, on es va habituar a l’estil de vida d’una illa petita. Allà va coincidir amb jugadors com Saúl Berjón o Adrián Colunga -aquests dos són cosins-. Algunes temporades va haver de compaginar la seva feina com a futbolista amb altres treballs: la temporada passada com a auxiliar de farmàcia i anteriorment com a soldador. Però a Formentera es pot dedicar 100% al futbol, encara que també estudia italià en una escola d’idiomes per si de cas li toqués treballar en el sector de la restauració durant l’estiu -una gran part dels turistes que van a Formentera són italians-.

 

“Aquí els jugadors cobren una mitjana de més de 1.000 euros al mes i tenen l’allotjament pagat”, diu García Sanjuán. Tot i això, “és l’equip menys professional en el que he estat”, sentencia Muñiz. El seu entrenador li dóna la raó: “pràcticament no tenim cos tècnic i no podem comptar amb els jugadors del planter perquè no tenen el nivell suficient per jugar a Segona Divisió B, un fet que és ben normal quan únicament tenim al nostre abast nois d’un territori tan petit, amb només 12.000 habitants censats. Això és un greu problema perquè la nostra plantilla és curta, de 19 de jugadors, i ara estem amb lesionats i sancionats. En els entrenaments hem de fer partidets de futbol 7 o, directament, de futbol 5″ -els dos periodistes que signem aquest reportatge vam assistir a un d’ells-. Dos d’aquests 19 jugadors tenen passat a la Primera Divisió: Samuel San José hi va jugar amb el Racing de Santander i Joseba Garmendia ho va fer amb l’Athletic Club de Bilbao. Només un jugador és balear: Maikel Romero, nascut a Eivissa.

 

Entrenament de la SD Formentera.

Entrenament de la SD Formentera. | Sergi Escudero

Tot això succeeix en un lloc que a mitjans de desembre sembla en fallida, un Detroit insular, amb la majoria de rent a car, bars, restaurants i allotjaments tancats i amb la carretera principal, la que va del port de la Savina a El Pilar de la Mola, intransitada. Un lloc on si aterrés un cosí d’en Gurb d’Eduardo Mendoza pensaria que la Lilly ha marxat per sempre. Però els humans sabem que de fallida res de res, que simplement es tracta d’una petita apnea en la respiració de l’illa per tal de poder inspirar amb més força quan retorni la calor; que d’aquí quatre mesos la Lilly, el Tom, l’Abbie, el Lucas, la Clàudia, el Gianpetro i potser nosaltres mateixos hi tornarem per expirar totes les il·lusions amb les que hem anat fantasiejant durant l’hivern.

 

Un capellà, l’iniciador de la SD Formentera

 

Álvaro Muñiz, que només va disputar els últims 14 minuts de l’eliminatòria, no hagués tingut l’oportunitat de marcar l’històric gol dels illencs a San Mamés sense l’aportació del capellà de Sant Ferran: Josep Costa Guasch. Ell va ser qui a partir de 1966 va lluitar per convèncer els joves de formar part de l’equip de futbol que agruparia els habitants del diferents nuclis de població de la illa en època hippy. Però, tot i que prèviament ja havien disputat alguns partits amistosos, no va ser fins el 1971 quan es van formalitzar els estatuts del club i es va instaurar la primera junta directiva. El mateix Josep Costa Guasch va ser el primer entrenador del Formentera i el domicili social del club estava ubicat a la casa parroquial de Sant Ferran, molt a prop d’on es va construir el primer terreny de joc. Dos anys després uns quants habitants, entre ells el pare de Xicu Ferrer –el president actual-, van reunir un munt de diners per comprar els terrenys de can Pere Blai per tal de construir allà el camp de futbol on actualment hi juguen els vermell-i-negres.  

 

La trajectòria del Formentera s’havia mogut per les lligues regionals balears fins fa ben poc, però això no evita que el Sevilla no fos el primer gran club en trepitjar el Municipal de Sant Francesc Xavier. L’11 de maig 1975 ho havia fet el Borussia Mönchengladbach de Berti Vogts entremig de l’anada i la tornada de la final de la Copa de la UEFA -davant el Twente- que guanyaria per primer cop i poques setmanes abans de guanyar la seva tercera Bundesliga. Els alemanys van venir per disputar un partit amistós -en camp de terra- contra una selecció de jugadors del Formentera i d’Eivissa. La temporada 1978-79 el Formentera la jugaria a Tercera Divisió i desprès tornaria a militar en divisions regionals fins que la dècada dels 2000 el club va entrar en tal decadència que el 2007 la junta directiva es va dissoldre i una gestora va haver-ne d’agafar les regnes.

 

Prèvia del partit entre el Formentera i el Borussia Mönchengladbach.

Prèvia del partit entre el Formentera i el Borussia Mönchengladbach. | Arxiu

A partir d’aquí es començaria a fer la feina que ha llaurat el blat que ara ens estem menjant. Les eleccions les va guanyar la junta directiva de Felip Portes, la qual va sanejar l’economia del club, el va professionalitzar, va reforçar el futbol base i la temporada 2011-12 el Formentera va retornar a la Tercera Divisió. Des de llavors va jugar cinc promocions d’ascens consecutives a la Segona Divisió B fins que aquesta primavera, en la primera temporada de Xicu Ferrer a la presidència i de Tito García Sanjuán a la banqueta, va aconseguir pujar de categoria en quedar primer del seu grup i eliminar l’Alabès B en el play-off. El pressupost, bàsicament provinent dels patrocinis d’empreses formenterenques i de l’ajuda del Govern Balear, s’ha incrementat dels 600.000 euros de la temporada 2016-17 al 1.100.000 euros de l’actual.

 

Per arribar a enfrontar-se a l’Athletic Club als setzens de final de la Copa del Rei el Formentera va haver de desfer-se a partit únic del Tarazona a la tanda de penals i del Logronyès a la pròrroga, després d’anar perdent per 0-2 a falta de vuit minuts pel xiulet final de l’àrbitre. Curiosament, les tres rondes prèvies a l’eliminatòria contra el Sevilla el Formentera les va superar a la tanda de penals, tenint com a heroi al porter Marcos Contreras. Així que l’èpica de San Mamés no és un fet aïllat. Com tampoc ho és que a vuitens de final li hagi tocat l’Alabés, l’últim finalista de la competició. El Sevilla ho va ser fa dues temporades i l’Athletic Club en fa tres. En cas que el Formentera aconseguís la fita d’arribar als quarts de final, per coherència li hauria de tocar el Barça, finalista en fa quatre. Però potser ja és pensar massa enllà. Segurament sigui més realista aquella teoria de l’escriptor portuguès Gonçalo Tavares que diu que la literatura no necessita res més que una frase i just després d’una frase, una altra frase.

 

L’arribada del nou any, innocents som els humans, suposa considerar un altre cop com adient enganyar-se a un mateix pensant que sí, que aquest any complirem els propòsits posposats des d’en fa uns quants, els quals des del mirador no reps cap indici que tinguin millors horitzons a la vista. Però el Formentera, a pesar que el seu horitzó nord és tan atractiu com Eivissa, té molt complicat imaginar-se un 2018 millor que el 2017: ascens a Segona B per primer cop a la història, classificació pels vuitens de final de la Copa del Rei -evidentment, també per primer cop- i finalització de la primera volta a Segona B situat a la part tranquil·la de la taula.

 

De totes maneres, si el Formentera torna a viure èpoques pitjors sempre podrà dir, com sentenciava l’anunci, que “res mai s’acaba si alguna cosa t’ho recorda”.

 

*Lars Lindquist, el líder i vocalista de Billie The Vision and The Dancers, anava per futbolista professional però va haver de retirar-se a causa de “l’homofòbia que es pateix en aquest esport”, segons les seves pròpies paraules.

Nou comentari