Res a dir. L’Atlètic de Madrid s’ha proclamat campió de Lliga després d’empatar al Camp Nou (1-1) en un partit d’infart, tan vibrant i intens com dolent, de fi d’època per al Barça, amb més ganes que futbol, avui amb més passat que present. Ha estat un últim acte duríssim per al barcelonisme, conscient que es tanca una etapa i s’obre una profunda renovació en l’equip -començant per l’adéu confirmat de l’entrenador- i qui sap si es veu abocat a unes eleccions. Però la gent blaugrana, contrariada i moixa, no ha tingut pegues en aplaudir l’Atlètic, justíssim guanyador –la seva desena Lliga- i que posa fi a la tirania del Barça i en menor mesura el Madrid.

L’equip del Tata Martino ha deixat escapar un títol que hagués sigut el cinquè en sis anys i clou una mala temporada. Per primer cop des del curs 2004-2005, el Barça no ha guanyat ni Champions ni Lliga ni Copa. Ha fet un campionat de muntanya russa, amb escassos partits brillants, gens sòlid els dies decisius, molt soroll extraesportiu –dimissió del president Sandro Rosell, problemes de Messi amb Hisenda, adéu de Valdés i Puyol- i el trauma de la mort de Tito Vilanova. Si s’ha d’agrair a aquests jugadors haver produït la millor dècada de la història del club, també s’ha de qüestionar el rendiment de molts d’ells aquest any i l’anterior.

Amb una llotja plena de polítics, amb Artur Mas i Ana Botella a la primera fila, i un ambient de les grans ocasions, l’Atlètic no s’ha arronsat en cap moment, comandat per un gran Koke, i s’ha sobreposat a les lesions en els primers vint minuts de dos pesos pesants com Diego Costa i Turan. Molt meritori. El Barça la tocava, però sense profunditat, bloquejat pel rival i amb Messi poc determinant. Ha jugat una primera part fluixa, salvada pel golàs extraordinari d’Alexis Sánchez. Amb la pilota botant, poc angle i tapat, de manera inversemblant, el xilè ha colat per l’escaire, gairebé fregant el pal i el travesser, la diana que semblava donar la Lliga al Barça. Fins i tot l’estadi ha trigat un parell de segons a reaccionar. Era un gol més que improbable, en una ocasió que no ho era, però que situava el trofeu a tir.

Santa innocència. Com tota la temporada, connectant-se i desconnectant-se, com si fos un resum del 2014, el Barça ha sortit a la represa ‘out’. I li ha costat molt car. Als tres minuts, en un córner, Godin ha entrat com un punyal a la rematada i de cap, picant de dalt a baix, ha firmat l’empat. La maleïda pilota aturada. Abans hauria pogut marcar Villa un parell de vegades. No ha sigut fins al minut quinze que el conjunt de Martino ha reaccionat i, amb l’aigua al coll i Busquets lesionat i substituït, s’ha llançat cap a la porteria de Curtois. L’entrada de Neymar era la penúltima carta i el brasiler ho ha intentat sense sort, en els millors minuts dels locals, davant un Atlètic cada cop més tancat i amb els pulmons al límit, tot coratge i estratègia.

El Camp Nou no es rendia a l’evidència. El Barça no mereixia ser campió, però ho podia ser. Xavi, suplent, rellevava Cesc al minut 75 i les centrades d’Alves se succeïen sense gaire perill, a Messi li anul·laven un gol per fora de joc i la graderia empenyia més per il·lusió que per convicció. El partit arribava al final i el patiment es disparava. Per desgraciat que hagués sigut l’any, el Barça depenia d’un gol per sumar una altra Lliga. Però els miracles passen molt de tant en tant i quan s’ha treballat a dojo. I això és el que ha fet el Cholo Simeone amb l’Atlètic de Madrid i n’ha recollit la recompensa. De fet, enguany, el Barça ha disputat sis partits contra els matalassers i n’ha empatat cinc i n’ha perdut un. Ni una victòria, l’únic que avui li servia i que ha estat incapaç de fer. Un just campió, i hores de reflexió i potser convulsió al Camp Nou. L’epíleg de deu anys segurament irrepetibles.



Nou comentari