El dia de Nadal de 1955 el F.C. Barcelona jugava el seu primer partit de competició oficial europea, l’anomenada Copa de les Ciutats de Fires (altrament dita trofeu Noël Beard). La idea d’aquesta competició neix el 1950 (un suís, un anglès i un italià en foren responsables) i en ella hi participarien seleccions de ciutats que haguessin estat seu de fires industrials i comercials de caràcter internacional. S’hauria d’esperar, però, fins al 18 d’abril de 1955 quan, a Rheinfelden (Suissa), els representants de dotze ciutats van acordar tirar-ho endavant. Podrien jugar tant seleccions de ciutats com clubs indistintament. Les seleccions de les ciutats varen ser les de Londres, Copenhaguen, Zagreb, Leipzig, Frankfurt, Colònia, Viena i Basilea i els clubs el Birmingham City, l’Inter de Milà, el Lausanne Sport i el F.C. Barcelona. El mateix dia es fundà el comitè organitzador presidit per l’anglès Stanley Rous (posteriorment president de la FIFA durant 13 anys). Dos mesos més tard, el 20 de juny es redactava el reglament aprovat definitivament al congrés de la FIFA celebrat a Londres.
El partit es va jugar a les 11:45 del matí del dia de Nadal, per a seguir amb la tradició dels partits nadalencs que s’acostumaven a jugar contra diferents equips normalment estrangers, i el rival era la “Ciutat de Copenhaguen”. Abans a les 9:45 s’havia jugat un partit entre els equips d’afeccionats del FC Barcelona i del Mirasol. Cal ressaltar que a la publicitat de l’època el partit s’anunciava entre la “Ciutat de Copenhague” i la “Ciutat de Barcelona”. L’equip, a qui entrenava l’exporter Ferenc Plattkó, sortí al camp amb Ramallets, Seguer, Biosca, Gracia, Bosch, Segarra, Tejada, Villaverde, Areta, Kubala i Manchón. El resultat final 6 a 2 favorable al Barcelona amb 2 gols d’Areta, dos de Tejada, i un de Villaverde i Kubala. El Camp de les Corts registrà una notable entrada amb més de 35.000 espectadors. L’equip fou rebut amb xiulets per una bona part de la graderia. La derrota al camp del Madrid, l’empat a Vigo i la més recent ensopegada contra l’Atlètic de Bilbao a l’estadi feia que una bona part de l’afeccionat estigués dolgut amb els jugadors. A la vegada, un comunicat que havia tret la directiva del club, encapçalada pel falangista Francesc Miró-Sans, home d’absoluta confiança del règim franquista, parlant de la conducta poc edificant d’alguns dels professionals va acabar d’encendre els ànims de part dels assistents que van rebre l’equip amb un manifest descontent.
El partit té dues curiositats. En primer lloc va ser el primer i darrer partit jugat al Camp de les Corts en una competició oficial europea. Pel propi reglament, que establia que els partits devien jugar-se en dates en què coincidiren amb fires, el FCB ja no jugà cap més encontre com a amfitrió fins a les semifinals de la competició que es jugaria contra el Birmingham City el dia 13 de novembre del 1957, dos anys més tard, i ja es disputaria en el recentment estrenat Camp Nou que obria les portes el dia de la Mercè (24 de setembre) d’aquell any.
Per altra banda, el F.C. Barcelona vestia amb camisa blanca, pantaló negre i al pit l’escut de la ciutat. El color blanc no era gens estrany als blaugranes, utilitzat com a segona equipació des de la fundació del club i que seguiria sent-ho fins que el 7 de març de 1979 la va utilitzar per darrera vegada en un encontre jugat a Anglaterra contra l’Ipswich Town en partit de Recopa i amb Josep Lluís Núñez com a president. Des d’aleshores mai més s’ha tornat a vestir amb aquest color. Potser aniria sent hora que deixéssim els complexos de costat i recuperar el que, al llarg de la història del club, ha estat la segona equipació més duradora.
Aquella Copa de Fires l’acabaria guanyant el F.C. Barcelona a la final disputada a doble partit contra la selecció de Londres. A l’anada, disputada a Stamford Bridge el resultat va ser d’empat a 2 gols. La tornada es va jugar en un Camp Nou amb més de 70.000 espectadors, amb el FC Barcelona entrenat per Domènec Balmanya i jugant amb camisa blava amb l’escut de la ciutat i pantaló blanc. El resultat va ser de 6 a 0 amb un Luís Suárez incommensurable. Era la primera final europea que acollia el Camp Nou.
