El Comitè Executiu de la UEFA va prohibir, coincidint amb el sorteig de classificació per a l’Eurocopa del 2012, que les seleccions d’Armènia i d’Azerbaidjan poguessin ser emparellades al mateix grup del torneig europeu. El conflicte bèl·lic que manté els dos països enemistats des del 1920 afecta, com ho fa a nivell polític, en els esports d’elit i més concretament en el futbol, espectacle de masses que assumeix la connotació social i ideològica que envolta la seva funció d’entreteniment global. La guerra entre els dos països té l’origen -encara ben viu- en el conflicte pel control de la regió del Nagorno-Karabakh, una república independent de facto de població armènia, però internacionalment reconeguda dins el territori azerbaidjanès.

D’aquesta regió i més concretament de la ciutat d’Agdam n’és originari el Qarabag FK, el club més guardonat dels darrers anys a l’Azerbaidjan i participant en les competicions europees de les últimes temporades. Amb una sola presència a la fase prèvia de la Lliga de Campions, l’equip azerbaijanès s’ha acostumat a disputar l’Europa League des que l’any 2008 l’internacional Gurban Gurbanov es fes càrrec de la seva direcció. Però la història del Qarabag FK no s’explica pels seus èxits esportius, sinó pel conflicte polític del Nagorno-Karabakh. Segons explica el doctor en Història Contemporània per la Universitat de Barcelona i columnista d’El Món, Carles Viñas, “el conflicte és relativament recent. Té l’origen en la Revolució Russa del 1917, quan Armènia es proclama independent i es deslliura del jou tsarista, però poc després, el 1920, s’agreugen les disputes ètniques amb els àzeris”, un fet que provoca la divisió.

 

Durant l’etapa d’annexió a la URSS, al Nagorno-Karabakh s’hi van fundar dos clubs de futbol amb una bona massa social al darrere. El 1928 nasqué, a la capital, el Karabakh Stepanakert, fundat per armenis; mentre que el 1951 ho feu -a 30 quilòmetres d’Stepanakert- el Qarabag FK. Aquests dos clubs van tenir una elevada influència en la guerra del Nagorno-Karabakh que va enfrontar Armènia i Azerbaidjan, iniciada arran de la desaparició de la URSS i després de la voluntat dels dos països per fer-se amb el control de la petita república independent. En aquell moment, el Karabakh Stepanakert va decidir deixar la competició per agafar les armes i defensar la posició dels armenis, mentre que el Qarabag FK va optar per seguir jugant a futbol i distraient la població.

En plena guerra, però, el Qarabag FK va estar a punt de desaparèixer. Els míssils de l’exèrcit armeni van destruir l’estadi Imarat, el feu local del club, durant el bombardeig de la ciutat d’Agdam, i van deixar l’entitat en una situació de risc. Durant aquelles setmanes del 1993, el conjunt va decidir desplaçar-se fins a Bakú, la capital d’Azerbaidjan, on es va proclamar campió de Lliga per primera vegada en la seva història. Però els jugadors no estaven per festes i, un cop acabat el darrer partit de la competició i sense motius per a la celebració, la plantilla va decidir tornar al Nagorno-Karabakh a la recerca de família i amics. Agdam havia quedat completament destruïda. No en restava pràcticament res i s’havia transformat en una ciutat fantasma. Els seus ciutadans, com bona part dels residents a la regió, es van convertir en refugiats.

 

El Qarabag FK, des d’aquell moment, va exil·liar-se a Bakú, a l’altre extrem del país. Des del 1993 juga els seus partits a l’Estadi Republicà Tofiq Bahramov fins que el seu somni es faci realitat: que arribi la pau al Nagorno-Karabakh i pugui tornar a disputar els partits de local a la seva ciutat, Agdam. Però fins aleshores, el Qarabag FK seguirà a Bakú, essent considerat un club màrtir i el símbol dels refugiats, no només del Nagorno-Karabakh, sinó de tot l’Azerbaidjan. De fet, des de l’any 2009 i en cada partit a Bakú, el club envia autocars als campaments de refugiats situats prop de les fronteres del Nagorno-Karabakh per dur els seus afeccionats a l’estadi, en un trajecte de gairebé cinc hores. 

 

L’entitat, a més, conserva el nom històric, els cavalls de l’escut (qarabags) i els colors blanc i negre corresponents a la llum i a la foscor, en un homenatge a la seva petita república. També és patrocinat per Azersun Holding, una companyia alimentària àzeri que finança projectes d’ajut als refugiats del Nagorno-Karabakh. Carles Viñas considera el Qarabag FK “un club que ha esdevingut el símbol d’identitat i resistència del poble àzeri” i, per aquest motiu, els seus seguidors van refusar i demanar la retirada d’una bandera armènia exhibida a la Südtribüne del Signal Iduna Park, l’estadi del Borussia Dortmund, el 19 d’agost del 2010 en un partit de classificació per a l’Europa League. A la vegada, i després de tot el conflicte, “l’equip pretén tornar a jugar algun dia a la seva ciutat d’origen, Agdam”. El Qarabag FK és, en definitiva i segons conclou Viñas, “més que un club”.

 

La Lliga del Nagorno-Karabakh i l’Artsakh

 

Artsakh és el nom amb el qual els armenis reconeixen la regió del Nagorno-Karabakh i amb el qual han batejat la seva lliga de futbol i el seu equip nacional. A L’Artsakh League hi participa, des del 2006 i després d’onze anys a la lliga armènia, el Lernayin Artsakh Stepanakert, l’antic Karabakh Stepanakert. Precisament el 2006, el Lernayin, que disputava els seus partits a Erevan, va aconseguir l’ascens a la Premier League d’Armènia -després d’uns anys de crisi financera-, però va refusar la plaça per tornar a Stepanakert i jugar a la recent creada lliga del Nagorno-Karabakh, l’Artsakh League. L’equip nacional, l’Artsakh, forma part de la Confederació d’Associacions de Futbol Independents (ConIFA), juntament amb federacions com Mònaco, Occitània, Tíbet o el Quebec, no reconegudes a nivell internacional.

 

Andrei Sàkharov, físic nuclear soviètic, activista pels drets humans i premi Nobel de la Pau del 1975, va afirmar el 1989 que “per a Azerbaidjan, l’assumpte del Nagorno-Karabakh és una qüestió d’ambició. Pels armenis, és una qüestió de vida o mort”.



Nou comentari