La revolta de Maidan, el novembre del 2013, marca un punt i a part en la història recent del futbol ucraïnès. Per primera vegada, aficionats radicals d’equips d’arreu del país –sovint enfrontats entre ells– van lluitar en un mateix bàndol. Tot va començar quan es va produir la violenta repressió dels manifestants de la plaça de Maidan el 30 de novembre, nou dies després de l’inici de les protestes contra el govern de Víktor Ianukóvitx. Arran d’aquells incidents, aficionats radicals del Dinamo de Kíev es van unir a la causa i van cridar a la resta d’aficionats ultras –així és com coneix als aficionats radicals dels equips ucraïnesos– del país a fer el mateix. En pocs dies es van presentar a Kíev radicals d’una desena de clubs, entre ells els del Shakhtar Donetsk, els del Dnipro Dniprotepevsk o els del Karpaty Lviv.
“No importava si havíem estat enemics abans. Ara ens ajudàvem els uns als altres”, explica un dels ultres que va participar en la revolta de Maidan al documental Braveheart Ultras. “Vam ensenyar a la societat que un moment històric tan important podíem estar units”, assegura un altre ultra en aquest reportatge emès pel Canal 2 2 ucraïnès.
Molts d’aquests aficionats radicals, vinculats a l’extrema dreta i d’ideologia ultranacionalista, es van unir posteriorment a milícies de voluntaris per lluitar contra les forces prorusses al Donbass. “Els antics enemics al camp de futbol han esdevingut ara germans en les armes”, assenyala Alina Fesenko en l’article From hooligans to warriors: The metamorphosis of Ukrainian ultras.
Lviv, el bressol del nacionalisme ucraïnès
Lviv és la ciutat més gran de l’oest d’Ucraïna i un dels bastions del nacionalisme ucraïnès. I el Karpaty Lviv, com és natural, és considerat el gran equip nacionalista ucraïnès. “Des de l’època en què va estar controlada pels polonesos com després quan va estar sota el jou soviètic, Lviv sempre va ser el bressol del nacionalisme ucraïnès”, assegura l’historiador Carles Viñas. Al seu estadi, a l’Arena Lviv –on per cert també juga el Shakhtar Donetsk des que va esclatar la guerra al Donbass– és habitual veure-hi constants referències a Stepan Bandera, icona del nacionalisme ucraïnès que va acabar col·laborant amb els nazis. De fet, el grup d’ultres del Karpaty es diu Banderstadt Ultras, els ultres de la “ciutat de Bandera”.
El Karpaty Lviv mai ha estat un equip guanyador. A les seves vitrines només figura un trofeu, una Copa Soviètica aconseguida l’any 1969. Sempre ha viscut sota l’ombra del totpoderós Dinamo de Kíev amb el qual manté una rivalitat que va més enllà del terreny de joc: “El Dinamo era l’equip de la policia soviètica, i era vist com l’equip del règim. L’equip de casa, l’equip local, era el Karpaty”, apunta Viñas. “Això es va exacerbar a partir dels anys 90, amb l’aparició del moviment ultra ucraïnès, absolutament dominat, avui en dia, pels moviments d’extrema dreta”.
La Copa Soviètica del 69 però té un important component simbòlic. Aquell estiu, la final, que com sempre es jugava a Moscou, enfrontava el Karpaty amb el SKA Rostov-on-Don, equip que comptava amb el suport de l’Exèrcit Roig. 20.000 aficionats del Karpaty es van desplaçar fins a l’estadi Lenin per donar suport al seu equip. El gran moment es va produir quan a la segona part, amb el Karpaty perdent 1-0, aquells 20.000 aficionats ucraïnesos van entonar a l’uníson la Cheremshyna, una popular cançó nacional en ucraïnès. El Karpaty, potser encoratjat per aquell fet insòlit, va donar la volta al partit i es va convertir en l’únic equip que va ser capaç de guanyar una Copa Soviètica jugant a la segona divisió.
Vincles neonazis
El context històric i polític explica perquè el Karpaty Lviv, com altres clubs ucraïnesos, tenen actualment aficionats ultres vinculats al nacionalisme ucraïnès. “És el millor context perquè emergeixin aquest tipus de grups i també perquè sigui tolerat. Hi ha molta gent que va viure sota el règim soviètic i a partir del 91 molts van veure la llum”, afegeix Viñas. “I ara encara més, amb la revolta de Maidan, la desvinculació amb la Rússia de Putin i l’apropament que molts veuen cap a Europa occidental”.
L’any 2012, setmanes abans que arrenqués l’Eurocopa que es va disputar a Polònia i Ucraïna, Lviv va ser notícia per la mala imatge que s’estava projectant de la ciutat a mitjans anglesos i alemanys, en què es denunciava que la ciutat, que era una de les seus de la competició continental, era una ciutat racista, i on els aficionats del principal equip de futbol, el Karpaty, onejaven banderes nazis al seu estadi. L’alcalde de Lviv va haver de donar la cara en diverses ocasions per desmentir aquelles afirmacions.
Fos o no una exageració, el que sí que és cert és que Lviv, com altres ciutats ucraïneses, conviu amb aquests grups ultranacionalistes, a vegades obertament neonazis, amb la complicitat de les autoritats i de la resta d’aficionats d’aquests clubs. I no només això. No és estrany que jugadors i entrenadors també simpatitzin amb aquests moviments. S’ha posat de manifest darrerament amb el cas Zozulya, però el seu no és ni molt menys l’únic exemple. A nombrosos estadis del país jugadors i entrenadors van fer campanya quan va esclatar la guerra per recollir material mèdic o reclutar voluntaris per nodrir les milícies paramilitars com el Batalló Azov. Un Batalló Azov que en el seu emblema hi ha dibuixada una variant de la runa Wolfsangel –molt pròpia de l’imaginari neonazi– i que és fàcil de veure també a les graderies de l’Arena Lviv.
