“De Qatar està prohibit parlar”. Cinc de la tarda del dia 10 de febrer del 2014. Pierre de Coubertin Sports Hall de París, el pavelló del PSG d’handbol. Després d’una hora d’espera i de saludar el porter espanyol José Manuel Sierra, la cap de premsa de l’equip francès, Louise Cosnard, ens atén a les entranyes del recinte esportiu un cop finalitzat l’entrenament dels professionals. Es poden entrevistar diversos jugadors i, fins i tot, l’entrenador, però reitera que de Qatar no se’n pot parlar. Era l’única necessitat. Feia menys de tres anys que el fons sobirà Qatar Investment Authority -el pare de Qatar Sports Investment, que va signar l’acord amb el Barça- havia comprat el París Saint-Germain i l’interès se centrava, precisament, en aquella operació. Per què Qatar aterrava de ple en l’esport europeu? Quin era l’interès de l’emirat? Per què va decidir convertir-se en el patrocinador el Barça? Tenia alguna cosa a veure amb la voluntat d’organitzar el Mundial 2022? Moltes preguntes i poques respostes. Ni a París, ni a Doha.
A la capital qatariana, sota un sol de justícia i a gairebé 40 graus, és impossible moure’s pels carrers sense patir un acalorament. Dues passes, quatre fotografies i un quilo menys. Els treballadors de la construcció busquen desesperadament un racó d’ombra per descansar, encara que siguin cinc minuts. Es fa difícil respirar amb normalitat. Per visitar la Qatar Foundation, el Comitè Olímpic Qatarià, el centre de negocis o la majestuosa Aspire Academy només hi ha una solució: agafar un taxi. Una bona decisió, després d’analitzar la conversa amb en Nasser, l’amable i franc taxista indi amb qui els dos periodistes vam confiar durant l’estada de tres dies a Doha, a finals del mes d’abril d’aquell any. “Els qatarians no treballen a la construcció, només ho fan els estrangers provinents de països pobres”, admet. I en detalla el sou: “uns 1.000 o 1.200 riyals al mes”. El que equivaldria a uns 230-280 euros per una jornada mínima de vuit hores.
És lògic que, “si els qatarians són rics”, tal i com diu en Nasser, i “treballen per a ells o pel seu govern, fent feina d’oficina”, no s’exposin a patir insolacions fent esforç físic a ple estiu. Per això els patrons contracten obrers procedents de països plens de penúries econòmiques. En definitiva, gent molt necessitada. Els indis, paquistanesos o bengalís són els màxims exponents de la construcció dels estadis pel Mundial de futbol del 2022 i de totes les insfraestructures aixecades al voltant d’aquest esdeveniment. Tot i això, la seva feina segueix essent poc respectada. “En els busos dels treballadors no hi ha ni aire condicionat. I tampoc viuen bé. La diferència entre els qatarians i els immigrants és molt gran”, conclou en Nasser, que celebra la seva fortuna per haver-se pogut dedicar al negoci del taxi.
Un canvi destinat a netejar la imatge
Qatar serà el centre del món durant la tardor del 2022. La Copa del Món de futbol que organitzarà -en unes dates ben diferents de les habituals- situarà el país del Golf Pèrsic al rovell de l’ou, allà on dècades enrere l’emirat somiava instal·lar-se. L’esport i la inversió canalitzada en aquest sector, tant dins, com fora de les seves fronteres, ha estat el factor més rellevant i transcendent per fer reeixir l’estratègia geopolítica de Qatar. D’un país desconegut, de la regió més petita del golf, Qatar ha passat en pocs anys a ocupar portades de la premsa internacional i a tenir un paper destacat en la diplomàcia mundial. Ara que l’Informe Garcia l’ha tornat a situar a l’ull de l’huracà, les preguntes tornen a aflorar i la transformació del país torna a ser analitzada.
Fins fa relativament pocs anys -unes dues dècades-, Qatar era només el país més ric del món. Gràcies a les seves reserves en petroli i gas i a l’exportació d’aquests productes, l’emirat tenia -i té- la renda per càpita més elevada del planeta, però els seus ciutadans seguien ancorats en una societat arcaica i restrictiva. El desenvolupament, fet a passes de gegant en els darrers vint anys i basat en la inversió dels diners provinents de la venda dels seus recursos naturals, ha canviat radicalment el territori, ha fet créixer la marca de país i l’ha catapultat al reconeixement global.
Tot i això, Qatar encara té molt camí per recórrer. No en té prou amb tenir riquesa i ser un país desenvolupat. Vol ser influent, tenir pes en la geopolítica mundial. Segons el rànquing dissenyat per US News, Qatar se situa actualment en la posició 39 dels països més influents del món, per sota de l’Iran (35) i molt lluny encara dels seus principals competidors, l’Aràbia Saudita (11) i els Emirats Àrabs Units (10). Però la pretensió és capgirar la situació i l’emirat ja ha començat a fer passes per tal d’assolir l’objectiu.
Les inversions a l’exterior, amb la compra d’edificis, hotels, empreses i bancs -fins i tot a Catalunya-, han fet augmentar la seva preponderància en l’economia i la política mundial, però allò que realment l’ha situat en boca de tothom ha estat l’aterratge al món de l’esport. La rellevància internacional de l’esport és infinitament superior a la influència en el sector econòmic. Per això Qatar ha utilitzat aquest segment per tal de multiplicar exponencialment la seva marca de país i aconseguir canviar la visió exterior.
L’Aspire Academy com a centre logístic
Tal i com van escriure els professors de la Universitat de Vic-Universitat Central de Catalunya, Xavier Ginesta i Jordi de San Eugenio, el març del 2012, “gran part dels intangibles vinculats a la construcció identitària de Qatar es relacionen amb els valors de l’esport”. I aquí hi entra en joc l’Aspire Academy, un centre d’alt rendiment enmig del desert, a les afores de Doha, destinat a potenciar l’esport entre la comunitat qatariana i, de retruc, a servir com a punt clau per a la recerca d’esportistes que completin els equips nacionals. Allà ens rep una persona autoritzada que demana mantenir el seu nom en l’anonimat. Realment, l’acadèmia Aspire és impressionant. Enorme, majestuosa. Un lloc privilegiat per practicar i estudiar l’esport, com han recongut futbolistes d’elit com Pep Guardiola i Xavi Hernández. Amb desenes de preparadors i especialistes en la matèria, procedents d’arreu del món, l’Aspire és un centre ideal.
Ara bé, l’Informe Garcia l’ha assenyalat concretant una part important de les seves funcions: ser utilitzada com a catapulta per obtenir vots per a l’adjudicació del Mundial 2022. Les sospites de compra-venda de vots, en aquella època, no s’accentuaven a l’Aspire Academy, almenys no en la mateixa mesura de les pressuposades en les instàncies més altes del seu govern, però les desenes de preguntes formulades -també buscant la relació entre Sandro Rosell i el projecte- demostren un nerviosisme fora de l’habitual i difícil d’entendre en els gestors del centre. “Sandro Rosell no ha tingut mai res a veure en tot això”, reiteren. Però després d’una visita guiada de la qual se’n publica una fotografia, esclata tot. Primera trucada. “Esborreu la fotografia. L’heu publicada sense permís. Com heu dit que us dèieu? I d’on veníeu? I què hi veniu a fer a Qatar?”. Cinc minuts després, segona trucada. “Ja sabem perquè esteu aquí. Deixeu d’investigar. No hi trobareu res. Tenim un correu electrònic amb articles vostres parlant malament de Qatar”.
Allò que semblava un país en reforma, de sobte retrocedeix en el temps. Pressions i intimidacions a dos periodistes que fan preguntes. Potser no hauria de sorprendre, tenint en compte els informes reiterats d’organitzacions com Amnistia Internacional alertant de la poca llibertat individual a l’emirat. Però hi ha dues qüestions importants que suren: en primer lloc, d’on surt aquell correu i quins articles hi ha? Si no se n’havia escrit cap, encara. La pregunta té fàcil resposta. El mail prové del FC Barcelona. Concretament del Departament de Comunicació del Barça, dirigit aleshores per Albert Montagut. Hi inclou desenes de piulades a Twitter dels dos periodistes signants d’aquest reportatge, seleccionades específicament, i destacant per sobre la resta les del seu estudiant en pràctiques i coautor d’aquest reportatge, Albert Medina, entre les quals s’hi troba una crítica al patrocini de Qatar a la samarreta del Barça arran d’un programa Salvados. Una piulada realitzada abans del seu pas pel club. El Departament de Comunicació va considerar imprescindible subratllar i enviar a Qatar twits on s’explicava la intenció dels periodistes de publicar un llibre d’investigació sobre els tentacles de l’emirat, així com piulades referents a la futura obra per part dels exdirectius del club Alfons Godall, Jacint Borràs i Josep-Ignasi Macià.
La segona pregunta també té resposta. Però la té avui, no aleshores. Per què els gestors de l’Aspire Academy es van posar tant nerviosos amb la presència d’aquells dos periodistes? Per què les preguntes no van agradar? Per què tant interès en desvincular Rosell del centre, quan era públic l’acord entre les parts? L’Informe Garcia en dóna la resposta: Sandro Rosell va signar un contracte de col·laboració entre la seva empresa Bonus Sports Marketing i l’Aspire Academy per crear el projecte Aspire Football Dreams, una mena d’Operación Triunfo destinada a trobar bons futbolistes en diversos països i dur-los a Qatar per formar els equips base de la selecció nacional. A la vegada, Rosell cobrava 2.000 euros per dia de feina de l’emirat per assessorar la candidatura del Mundial 2022. I com a colofó de tot això, l’Informe Garcia assegura que l’Aspire Football Dreams també es va utilitzar com a captadora de vots entre els membres del Comitè Executiu de la FIFA per tal d’afavorir l’adjudicació del Mundial. Concretament, l’informe del fiscal especifica que “l’Aspire Academy era un actiu valuós per a l’equip la candidatura de Qatar. Com demostren les comunicacions analitzades, l’estratègia del sr. Bleicher consistia en utilitzar aquesta facilitat com a mitjà per conferir beneficis als membres del Comitè Executiu”. Una quantitat d’informació que vincula les tres parts (Rosell, Aspire i el Mundial) i que aporta llum a la situació succeïda a Doha.
Qatar és un país autoritari que es modernitza. Fa passes per canviar, però segueix essent una monarquia totalitària que funciona sota els mateixos paràmetres dels totalitarismes tradicionals. Veneració a la inversió estrangera, reverències als ciutadans amb recursos econòmics i intel·lectuals que ajuden al desenvolupament del país, protecció única dels ciutadans autòctons, però nul·la llibertat de premsa i un ínfim respecte per als immigrants procedents de països subdesenvolupats. La situació millora dia rere dia, però ho fa amb excessiva lentitud.
