Els deu noms propis de Rio 2016

Els Jocs Olímpics de Rio acaben amb el protagonisme instaurat en diverses exhibicions d'esportistes, com les que es descriuen a continuació

Els Jocs Olímpics ens deixen noms, moments i imatges per la història. La màgia de l’esdeveniment esportiu més important del món es construeix a partir de figures extraordinàries, que aconsegueixen fites sobrehumanes. Aquests són els deu noms propis dels Jocs de Rio de Janeiro:

 

Usain Bolt

El jamaicà universal, l’home més ràpid del món, s’ha consagrat com a l’humà més ràpid de tots els temps. És el primer a la història a fer la triple corona (Pequín 2008, Londres 2012, Rio 2016) a la prova reina dels Jocs Olímpics: els 100 metres llisos.

 

Conscient que ja és relativament lluny de la seva gran versió, exhibida als Jocs de la Xina, el corredor ha tornat a fer el triplet de la velocitat (100, 200, i 4×100). No ha superat el rècord del món que ell mateix resguarda (9.58) però ja ningú pot discutir, números en mà, la seva supremacia al món de la velocitat. Ha estat l’estrella mediàtica d’un país de sang calenta com Brasil. L’estadi olímpic de Rio vibrava amb la gestualitat de Bolt, entregada per complet al màrqueting i al ‘show bussines’, convertint l’home més ràpid del món en una figura inigualable, la simpatia personificada.

 

Bolt no perd mai el somriure. Mostra les dents blanques marfil a les preparacions, a les sèries, a les semis i a la final, conscient que és superior a tothom, creuant la línia d’arribada celebrant la victòria, sense mostres de dolor ni patiment. El domini del llampec és insultant, tot i el “problema” endèmic que pateix a les sortides. Va sofrir a la final dels 100 més que a les sèries, on va córrer a un quart de gas, o a les semis, on va accelerar a mitja cursa mirant a càmera, regalant un somriure per la història. Bolt és impossible d’atrapar. La resta de proves han estat un passeig militar.

 

El jamaicà és una figura comercial: controla els tempos, sap què, quan i on ha de fer cada moviment, sempre pensant en l’espectacle, despreocupat d’una prova que no li suposa cap mal de cap. El seu carisma és innat i admirable: el públic el coreja, canta, aplaudeix, ovaciona. Només ell, col·locant-se el dit als llavis, és capaç de fer callar 50.000 persones en 5 segons.

 

L’estadi de Rio s’ha mogut al ritme de Bolt, que regalava voltes olímpiques després de cada victòria, allargant la prova esportiva més ràpida i intensa del món més enllà dels 9,81 segons. Si Carl Lewis era el fill del vent, el vent haurà de passar a dir-se Usain Bolt.

 

 

 

 

Michael Phelps

El tauró de Baltimore, rei de l’aigua, ha renascut de les cendres, després d’abandonar la piscina i entregar-se a l’alcohol. Al fil de l’abisme, Phelps ha tornat per marcar xifres que perduraran per molts anys. S’ha penjat sis noves medalles, cinc d’or i una de plata. Amb èpica i dramatisme, imprimint una emoció excitant a les seves curses, fent-se mortal però impossible d’agafar.

 

La millor cursa l’ha protagonitzat als 200 metres papallona, la seva especialitat i l’espina que arrossegava des de Londres, quan el sud-africà Chad Le Clos el va enfonsar. Quatre anys va trigar a dissenyar la seva venjança, esfondrant-lo a mitja cursa per deixar-lo sense medalla. Tots dos es van donar la mà als 100 metres papallona, empatats amb Lazlo Cseh al segon graó del podi, superats per Joseph Schooling, el primer or de Singapur.

 

Fins i tot ha batut un rècord mil·lenari, superant les 12 medalles individuals de Leònides de Roda (data de l’any 152 aC). 2.168 anys després, Phelps és el millor olimpista de la història i els Jocs de Rio han servit perquè el rei de l’aigua situï la seva llegenda als límits de l’impossible.

 

Phelps s’acomiadà entre llàgrimes de la piscina de Rio i de 16 anys d’olimpisme. Diu adéu amb 28 medalles, 23 d’elles d’or. Rio li va retre homenatge, desitjant que torni a desdir-se i poder veure’l de nou, amb 35 anys, a Tòquio.

 

 

Katie Ledecky

És la viva imatge d’una generació d’esportistes que marcarà una època. Va aconseguir la seva primera medalla olímpica a Londres, amb només 15 anys. Als 19 ja és una de les millors nedadores de la història. Ha fet quatre ors i una plata. És el terror dels cronòmetres: esmicola rècords de 2008 i 2009, quan els banyadors de poliuretà fixaven marques lluny de qualsevol temps humà.

 

Ledecky llisca per l’aigua i minimitza la lluita per les medalles a dues places per set competidors. L’or és seu, sense discussió. Ha marcat dos rècords del món i dos rècords olímpics. Als 800 metres va treure més de 12 segons a la segona classificada. Va tocar la paret, es va girar i va ser espectadora de luxe d’una lluita aferrissada per la plata i pel bronze. Ho va observar amb un somriure tímid, fred, natural, allunyat de les llàgrimes vessades al podi final, conscient aleshores que havia fet història.

 

Ledecky viu a l’aigua com un peix i no és fins que puja les escales de la piscina que pren consciència de l’alçada dels seus rècords, de la carrera meteòrica que l’espera, de la magnificència de la seva figura.

 

Simone Biles

Filla adoptada i amb una infància difícil, és la nova Nadia Comaneci. Balla sobre terra, equilibra com ningú enfilada a la barra, sempre amb un somriure, desafiant les lleis de la gravetat.

 

El seu moviment (anomenat ‘Biles’) és el segell de qualitat, la clau mestre que obre les portes de l’or. Impulsada per una potència inaudita en una noia de 19 anys i 145 centímetres, Biles s’enlaira i flota a l’ambient del pavelló de Rio, entregat a l’estrella texana, per realitzar un doble mortal i finalitzar amb mig gir lateral, clavant-se a terra i saltant com Billy Elliot amb una precisió nanomètrica.

 

El ‘Biles’ evoca durant mig segon la caiguda de Felix Baumgartner des de l’estratosfera: una pèrdua absoluta dels sentits per fixar-se amb ‘superglue’. Veure Biles és un espectacle. Alterna músiques brasileres i èpiques. Riu i gesticula, salta, s’estira, vola. És un batibull de sensacions: alegria, ‘divertiment’ i espectacularitat. Màgia, desconcert i equilibrisme. Alterna el vol amb el ball estrambòtic, a cavall entre la genialitat i l’esperpèntic. Aixeca la gent de les seves cadires al mateix temps que s’enlaira, coronant un menú excepcional amb l’excels ‘Biles’, impossible d’imitar. 

 

Ha tancat els Jocs del ‘Team USA’ enarborant la bandera de les barres i les estrelles, amb quatre medalles d’or i una de bronze penjades del coll.

 

 

Almaz Ayana

L’atleta etíop va obrir l’atletisme, categoria reina dels JJOO, fent la millor cursa de 10.000 llisos de la història. Ayana, de 24 anys, és una atleta especialitzada en 5.000 metres que va rebaixar en 14 segons el rècord del món dels 10.000. La marca, fins aleshores en poder de la xinesa Junxa Wang (any 1993), de “l’exèrcit dels Ma”, ja és història, com ho és Ayana, que va còrrer mitja cursa sola, sense més referències que el cronòmetre, que tampoc va ser rival per l’atleta.

 

Sense llebres, sense res més que les ganes i el físic, Almaz Ayana va començar a doblar companys. Tenia pulmons i cames i va esmicolar una marca que s’ha superat només tres vegades als darrers 50 anys. Ha fet història, com Ledecky, com Biles i com totes les dones que brillen a Rio, ancorant d’una vegada la xacra del masclisme, a l’esport i a la vida, picant a la porta del reconeixement mundial.

 

Mo Farah

Mo Farah, un britànic nascut a Somàlia, és el déu de la llarga distància. Va guanyar els 5.000 i 10.000 metres a Londres 2012 i ha repetit doble corona a Rio 2016. El corredor domina des del 2012 totes les proves de llarga distància. Ni una caiguda a Rio l’ha privat d’assolir, amb un esprint als darrers metres, la medalla d’or als 10.000. Als 5.000, la seva especialitat, no va tenir cap mena d’oposició. És el Bolt de la llarga distància.

 

 

Wayde Van Nieker

“Usain Bolt es retirarà aviat, ell pot ser la nova estrella de l’esport. Què farà? Baixarà dels 43 segons?”, va exclamar Michael Johnson al veure que Wayde Van Nieker superava el cord del món de 400 metres llisos, que ell mateix va signar al 1999. Entrat el nou mil·lenni, l’atleta sud-africà es va imposar pel carrer 8, sense referències, “massacrant” (segons el propi Johnson) la millor marca mundial (43,18). Van Nieker ha aturat el cronòmetre en 43,03 i tothom espera que sigui el primer home sobre la terra a baixar dels 43 segons.

 

Fins i tot el llampec Jamaicà, Usain Bolt, després de la cursa va escenificar el traspàs de poders al món de la velocitat, fonent-se en una abraçada davant els mitjans, quan el sud-africà acabava de fer història. Un que marxa i un que arriba: Rio ha presenciat la fusió entre dues generacions de grans d’atletes

 

Alistair i Jonathan Brownlee

Els germans britànics han fet el doblet en triatló. Són com el Quixot i ‘Sancho Panza’, però en versió britànica (és a dir, en bons). S’ajuden, tiren l’un de l’altre i fan valer la qualitat i els vincles de sang per governar les curses entre tots dos. Ho van fer tot bé: una gran cursa en bicicleta, durs en natació i es van escapar a l’hora de córrer, per jugar-se l’or a casa. Tot queda en família. I sempre cau de la mateixa banda, la d’Alistair, que es va coronar a Copacabana. Conscient que res seria possible sense el seu germà, va rebre’l a l’entrada donant-li la mà, reconeixent-li els mèrits a Jonathan, celebrant que són els reis del triatló.

 

Andy Murray

El tenista escocès ha revalidat l’or que va aconseguir a Londres 2012. Inundat en llàgrimes, es va abraçar amb l’argentí Del Potro, amb el qual va escenificar una batalla titànica de més de quatre hores per endur-se la final.

 

Murray va haver de superar l’argentí, insuflat d’ànims després de recuperar-se d’una greu lesió. Delpo, encoratjat des de la graderia per la ‘banda’, irrespectuosa amb la pràctica del joc però titànica contra la ‘torcida’ brasilera, que un dia abans havia animat Nadal.

 

Els partits de tennis han tret el millor d’aquests esportistes, eliminats a la primera els dos favorits: Djokovic i Serena Williams. Nadal, guanyador dels dobles amb el català Marc López, no va poder sumar el bronze, tot i que la batalla amb Del Potro a semifinals va ser un dels millors partits que se li recorden al manacorí.

 

El lord britànic va admetre que és el torneig que més li ha costat guanyar a la seva carrera, exemple de la duresa d’un campionat que reconcilia l’espectador amb l’esport.

 

Neymar Jr

Al més pur estil Cristiano Ronaldo, Neymar va esperar-se al darrer penal de la final olímpica per decidir el matx i aconseguir el primer or en futbol de la ‘canarinha’. A Rio, a Maracana, animat per una afició que dies abans n’havia fet befa (“Marta és més bona que Neymar”), el Malandro de Sao Paulo va trencar a plorar just després de colpejar la pilota al fons de la xarxa.

 

La pressió ha convertit el somriure del futbol en un equip congoixat, amb por a un ‘Maracanazo 3.0’. Els jugadors brasilers, exemple històric de com divertir-se, van trencar a plorar, fruit de l’emoció i l’alliberament que suposa la medalla d’or, després del ‘Mineirao’ de fa dos anys (1-7 contra Alemanya a les semifinals del Mundial celebrat també al Brasil) i de la desfeta a les dues darreres Copes América.

 

Contra l’Alemanya de cadells, Brasil ha obtingut el primer or de la història de la penta campiona, un dels títols més bonics de la carrera de Neymar, un torneig que mai més disputarà.

 

 

 

Nou comentari