Se’n va algú més que un futbolista. Marxa un home capaç d’adaptar-se al que tocava a cada moment, des de créixer com a migcentre clàssic cruyffista, de 4, a agafar el comandament del vestidor, de 12, passant per ser el millor jugador d’Europa amb Guardiola, de 6, la seva aportació més important, sens dubte. Xavi Hernández (Terrassa, 1980) va saber evolucionar sempre que va caldre, va rebatre les crítiques i diu adéu amb més de 750 partits i 23 títols, que poden ser 25 si el Barça guanya Copa i Champions. Una barbaritat. Ningú ni tan sols s’apropa a aquestes xifres.

Xavi ha estat un jugador fabulós. Va arribar el juliol del 1991 a la Masia, amb 11 anys, procedent del Terrassa, quan el Barça de Cruyff estava a punt de guanyar la primera Copa d’Europa. Va anar pujant categories, aleví, infantil, cadet, juvenil, Barça B i Camp Nou, sempre sent el millor de la seva generació. L’únic que li va discutir la seva jerarquia va ser Mario Rosas, un malagueny prodigiós entre els 15 i els 17 anys, de mitja punta. “El que fa de 4 és l’únic que segur que arribarà”, pronosticaven amb encert els vells seguidors del camp de gespa artificial. Amb Rosas va formar un migcamp recordat al Mini amb Puyol i Gabri als interiors. Per desgràcia, l’andalús es va perdre per al futbol d’elit.

Des de la seva discreció, Xavi va manar sempre i els seus companys van admetre aquest lideratge i el van agrair. Xavi no perdia ni una pilota –cosa que va dir el Luis Enrique jugador per reclamar la seva titularitat-, protegint-la, fent la seva volta de 360 graus característica, distribuint-la, pausat-la, accelerant-la, era ell qui governava. Ja ho va dir Cruyff, el control és l’essència i Xavi n’és un expert, sigui de cara, d’esquena o d’esperò amb el peu alçat. Potser el màxim exponent. Té una tècnica depuradíssima, allò que el en bàsquet se’n diu els fonaments. Coneix el més intrínsec del futbol, el domini de l’espai-temps.

Els seus formadors i el salt a l’elit

Xavi, d’1 metre 70 pelat, assenyala Joan Vilà com el seu principal formador, qui el va entrenar 4 anys seguits. L’enyorat Oriol Tort, que dóna nom a la nova masia a la Ciutat Esportiva, un dels mestres del planter, va dir una frase que pot definir el terrassenc: “Ha fet molt millors a tots els seus companys”. Una veritat com un temple i prova d’això és que a excepció de Puyol i Gabri ningú més es va consolidar al primer equip. Xavi i ells dos van formar part d’un dels millors filials blaugranes, que va guanyar el Madrid B al Mini per 5-0 per assolir l’ascens a Segona A el 1998.

Van Gaal va ser qui va pujar Xavi entre els grans, quan la samarreta li anava gran per tot arreu. Amb ell va guanyar la lliga del 1999 i paradoxalment el va salvar de la destitució amb un gol de cap a Valladolid, un dels únics que ha fet així en 18 anys. Eren els temps finals de Núñez. Jugava de migcentre, rellevant un Guardiola lesionat, i les comparacions eren inevitables. Aleshores sense el carisma del de Santpedor, amb un joc més horitzontal, li van caure les crítiques fins al punt que una oferta del Milan el va fer dubtar. Finalment, es va quedar.

Amb Rexach i Antic, va sobreviure, com la resta de grup, menjant-se merda com mai abans. Van ser 4 anys (1999-2003) que li van fer veure la cara amarga del futbol, fins que van aterrar Rijkaard i, sobretot, Ronaldinho –”tu passa-me-la i estigues tranquil”-. L’holandès, decisiu en la seva progressió, el va avançar 15 metres, li va donar confiança i aquell 4 va passar a ser un 6, quasi com quan tenia 12 i 13 anys, i va meravellar. Clau en aquesta posició, amb un guardaespatlles darrere, que era Márquez i més tard Edmilson, es va deixar anar i va desplegar un futbol molt més profund, amb Deco al costat en les lligues 2005 i 2006.

La plenitud

Amb l’abandonament de Ronaldinho i alguns jugadors més, es va tornar a qüestionar el paper de Xavi, tot i que era un dels que sostenia l’equip. Per què? Potser era una percepció més personal que general, el que sí que es va posar en dubte va ser el model, com sempre que els resultats no són bons. I va arribar l’estiu i l’Eurocopa. “Míreme a los ojos”, li va dir Luis Aragonés amb la seva autoritat intrínseca. “Usted va a liderar la selección”. I així va ser i Espanya es va proclamar campiona de les Eurocopes del 2008 i 2012 i el Mundial del 2010.

A partir d’aquí, amb 28 anys, tard, es van acabar per sempre els dubtes i amb l’entrada de Guardiola, Xavi va assolir la plenitud, amb Iniesta al cantó, un duet que ni Batman i Robin, una cosa irrepetible, la sublimació del futbol de toc. Segurament els dos jugadors que s’han fet més passades de la història. Allò va ser l’apoteosi. Els dos millors migcampistes dels últims 20 anys, diferents i complementaris, en el mateix equip. Amb ells dos, Busquets, Piqué, Pedro, Alves i, és clar, el millor, Messi.

Xavi va ser MVP de la final de la Champions de Roma, va estar nominat entre els tres millors del continent durant quatre temporades consecutives, mereixent la Pilota d’Or el 2010. Els títols van caure un darrere l’altre, les golejades també, amb el 2-6 al Bernabéu i el 5-0 al Camp Nou. Per a Xavi aquell partit va ser el súmmum de la seva carrera. Un partit rodó i uns 25 minuts de la segona part que ni els àngels podien somiar. Un rondo gegant, ple de detalls, més destructor que un 10-0, amb Xavi de protagonista principal, inclòs un cop de taló sublim. Un gran Madrid humiliat.

Amb Vilanova i Martino va mantenir l’estatus d’intocable, tot i que ja va començar a patir un lleuger declivi. Amb Luis Enrique, a cop calent, va amagar amb marxar. Sempre intel·ligent, veia que el seu temps s’acabava, però ha ofert l’últim servei al Barça salvant l’enfrontament entre el tècnic i Messi exercint de capità, i no creant ni un problema tot i no ser titular per primera vegada a la seva vida. “El cor no, però el cap i el cos em diuen que és el moment d’anar-me’n”, va reflexionar. Després de 24 anys al club, 17 al primer equip, amb 8 lligues i 3 Champions –per ara-, rècord històric de l’entitat, Xavi diu adéu per la porta gran. Potser amb ell se’n va el resum més aproximat del Barça de l’últim quart de segle.



Més notícies

Nou comentari