El Milan ha destituït, aquest dimarts al matí, el seu entrenador, el serbi Sinisa Mihajlovic. Fitxat com a gran revulsiu de l’equip a principis d’estiu i després d’haver signat dues grans temporades al capdavant de la Sampdoria, l’exfutbolista no ha durat ni un any al càrrec, en una nova demostració d’impaciència i intervencionisme dels gestors del club: el propietari Silvio Berlusconi i l’administrador delegat (una mena de director general), Adriano Galliani.
Mihajlovic ha estat convidat a plegar després d’una dura, però esperada, derrota a San Siro davant la Juventus, el líder de la Serie A i un equip que no perd a la lliga italiana des del 28 d’octubre del 2015. Amb encara opcions per accedir de forma directa a les competicions europees -només ho podrà fer si manté la sisena posició-, el tècnic serbi no ha construït l’equip que l’entitat esperava. Però no ho ha fet perquè no l’han deixat treballar, com tampoc van permetre-li a Filippo Inzaghi, Clarence Seedorf, Massimiliano Allegri i al brasiler Leonardo.
Des que Carlo Ancelotti decidís deixar el club a finals de la temporada 2008-09, després de vuit anys a San Siro i dues Champions League aixecades, el Milan ha caminat sense rumb, sense projecte i sense paciència. Silvio Berlusconi, acostumat a tenir un equip campió i a ser favorit en totes les apostes, tan a la Lliga, com a les competicions europees, no ha suportat veure el seu club caure del cim i ha pecat en abraçar-se, juntament amb el seu amic i màxim gestor de l’entitat, Adriano Galliani, a la moda de la precipitació.
L’històric AC Milan està, avui, enfonsat en una crisi institucional i esportiva que no augura final. Només un Scudetto aixecat en les darreres set temporades, aconseguit amb un tècnic novell com Massimiliano Allegri, però intel·ligent per convertir en campió un equip que només disposava d’un gran jugador per posició: el millor defensa d’Europa, Thiago Silva, el millor assistent al mig del camp, Andrea Pirlo, i un dels millors davanters del continent, Zlatan Ibrahimovic. Amb tres canyes i un munt de futbolistes treballadors, però poc capacitats, el Milan va guanyar l’últim campionat italià la temporada 2010-11.
A partir d’aquell moment, la crisi econòmica mundial que ha colpejat durament les arques del club i les poques apostes al terreny de joc que això ha comportat han situat al centre de les mirades tots els entrenadors que han passat per l’entitat rossonera. El Milan no està gens habituat a perdre, a no ser protagonista al camp i als titulars dels diaris esportius occidentals, i això passa factura a tots els estaments. Dos anys enrere, un cop destituït Allegri per incorporar l’elegant i majestàtic Clarence Seedorf, Berlusconi es va plantejar fulminar Galliani, forçat per la seva filla Bàrbara, la més interessada en treure del seu camí l’administrador delegat del club per posicionar-se com la nova màxima mandatària. Però el líder de Forza Italia no va caure en les pressions i va separar els poders: Galliani al futbol i Bàrbara al màrqueting.
La intenció de la filla del president i propietari, a mitjans del 2014, era incorporar un director esportiu que estigués a l’alçada de les necessitats del club. Amb Ariedo Braida fora del Milan -ara al Barça- la política de fitxatges es va reduir als gustos i favors de Galliani, capaç de contractar un jugador únicament per la bona amistat amb el seu representant o per tornar-li un servei al president d’algun altre club italià. Més de 50 fitxatges en quatre temporades i només dos jugadors rendint a ple rendiment des de la seva arribada, Giacomo Bonaventura i Carlos Bacca, amb apostes fallides com el retorn -dues vegades- de Mario Balotelli i de Kevin-Prince Boateng, amb la venda dels seus millors joves, Riccardo Saponara, Bryan Cristante o Hachim Mastour i amb l’animalada de mantenir cedit durant quatre temporades -i finalment regalar- Pierre-Emerick Aubameyang al Saint-Ettienne, per qui el Borussia Dortmund va pagar l’any passat 15 milions d’euros.
Berlusconi no desisteix
, vol seguir al club fins les últimes conseqüències, encara que això li costi la mala imatge política que li comporten les derrotes, la mala gestió de l’entitat i un estadi pràcticament buit a cada partit. El Milan segueix amb els mateixos líders de fa trenta anys, però amb una economia ensorrada i amb una impaciència que ha convertit, l’històric campió, en una trista ombra del que va ser.
