Els periquitos reaccionen empipats –i és lògic- quan es parla –gairebé sempre culers- del seu estadi com el mini Bernabéu, però ni les dades ni les sensacions no els ajuden a rebatre aquest sobrenom. L’Espanyol no guanya el Madrid des del 20 d’octubre del 2007, ara farà nou anys, nou!, amb un balanç de quinze derrotes –amb la d’avui- i tres empats. Aquesta nit no ha estat diferent i l’equip blanc ha seguit engreixant l’estadística contra el seu rival favorit i referma el liderat amb un ple al 12 després de quatre jornades.
Hi ha detalls que fan mal. Multitud d’aficionats madridistes a les graderies, gols sorollosament celebrats, i fins i tot pancartes favorables al Reial. Aquí l’Espanyol segurament poc hi pot fer, però és així. Ja a la gespa, l’habitual agressivitat dels locals també queda una mica disminuïda, com la dels aficionats. A la primera part, els homes de Quique Sánchez Flores només han fet tres faltes, la primera al minut 19 i 50 segons. No és que no hagin corregut ni els hagi faltat intensitat, però el guant massa blanc és una altra de les constants que es repeteixen en aquests duels. Cap encarament ni petita tangana. Un cert complex perdedor o d’excessiu respecte.
Així que sense fer res de l’altre món, sense les seves dues grans estrelles Cristiano i Bale, el Madrid ha guanyat una vegada més a Cornellà-El Prat en un partit de perfil baix, amb gols de James i Benzema. El camp espanyolista és una assegurança de vida per als merengues i les rotacions de Zidane possiblement ho hagin tingut en compte. Certament, l’Espanyol ha competit més que la temporada passada, quan va encaixar un escandalós 0-6 amb cinc gols de Cristiano, però la distància futbolística i emocional segueix sent molt àmplia. I si hagués entrat el cop de cap de Baptistao amb 0-0, i si Sergio Ramos hagués estat expulsat al minut 25 per una segona groga merescuda… I si…
Hi ha dades que fan mal. L’Espanyol és el conjunt que més vegades ha perdut al Bernabéu de tota la història. De fet, no hi guanya des del 1996, ja fa 20 anys, 20! Caldrà esperar al febrer, en el partit de la segona volta, per veure si aquesta nefasta ratxa es trenca. Que l’entorn blanc-i-blau no hi tingui fe i que els barcelonistes en facin mofa, passi, que la diferència de pressupost sigui important, també, però els jugadors un dia o altre s’hauran de revelar contra aquest estigma que els persegueix. Perquè són ells qui tenen davant el Madrid i qui en surten malparats cada cop que s’hi enfronten. Almenys que ja no es pugui dir que el Madrid té un mini Bernabéu a Catalunya.
