Al Barça se li ha complicat el joc de posició, aquella idea de futbol implantada per Johan Cruyff, recuperada amb Frank Rijkaard, evolucionada fins l’excel·lència per Pep Guardiola i a la qual Luis Enrique va saber complementar amb una alternativa de contraatac que va convertir al Barça del segon triplet en un equip pràcticament imbatible. Però aquesta alternativa ha anat guanyant pes amb el temps, a mesura que el trident ha anat arraconant els migcampistes per acabar essent els únics protagonistes ofensius, i ha fet oblidar un joc característic que va trobar la seva culminació en el 5-0 al Reial Madrid del novembre del 2010 i en la final de la Lliga de Campions d’aquella mateixa temporada, el maig del 2011.
Durant aquella època, i en alguns trams -pocs- de l’etapa de Luis Enrique, el Barça superava els seus rivals amb un control total de la pilota, de la situació, dels temps i dels espais. Arraconava els equips contraris a través de les possessions, sempre necessàries i amb criteri, i els acaba derrotant després d’obligar-los a obrir espais a través dels moviments dels seus futbolistes i a l’arribada de la segona línia -Xavi i Iniesta- a l’àrea. El del Barça no era un futbol accelerat, però era dinàmic, enèrgic i, fins i tot, elèctric gràcies a les figures de Messi i Pedro, sempre desequilibrants.
No volem analitzar si el joc de Guardiola és millor o pitjor que el de Luis Enrique perquè, com tot a la vida, el futbol també va a gustos i els números dels darrers dos anys parlen per si sols. Però sí que es pot posar èmfasi en l’evolució del joc de posició en el Barça del tècnic asturià. Amb el trident al terreny de joc i amb el rival valent, obert i disposat a pressionar les primeres línies de la defensa blaugrana, la inèrcia i la lògica obliguen a aprofitar els llargs espais per enviar pilotes als tres homes més ofensius, els sempre disposats a córrer i encarar -en u contra u- els seus defensors. La qualitat de Messi, Suárez i Neymar fa la resta. Aquesta situació se la troba, habitualment, el Barça en els partits lluny del Camp Nou, on els equips locals aposten per aprofitar el factor camp i buscar la victòria, tal i com demostra l’estadística recollida per la prestigiosa empresa Who Scored.
Aquesta estadística, aconseguida després d’analitzar les cinc primeres jornades de Lliga, posa de relleu la diferència de plantejaments de Luis Enrique quan l’equip juga a casa i quan ho fa fora. De fet, el tècnic opta per adaptar-se al seu rival per proposar el joc barcelonista. Al Camp Nou, on l’equip ha sumat quatre de nou punts possibles, el Barça ha hagut de practicar un futbol de llargues possessions. Amb els rivals tancats, sobretot l’Alabès i l’Atlètic de Madrid, el Barça ha passat la major part del seu temps movent la pilota en el terç de camp rival, aconseguint aquest 42% de possessió que il·lustra l’estadística de WhoScored. Tot i això, al conjunt blaugrana li ha costat generar perill sobre la porteria rival i el resultats no han estat positius (una victòria, un empat i una derrota).
Fora de casa, on l’equip ha vençut l’Athletic Club i el Leganés -aquest darrer amb golejada- la possessió en terreny rival s’ha reduït a la meitat, un 21%. Trepitjar poc l’àrea rival, però fer-ho amb espais i amb el trident, li surt a compte a Luis Enrique per abandonar el joc de posició i ser el més pràctic possible per apunyalar el rival. Però allunyar-se d’aquest estil -que tants èxits ha donat al club- fa que cada vegada l’equip tingui més problemes per recuperar-lo, com ho demostren els partits davant l’Alabès i l’Atlètic de Madrid, on el rival ha obligat el Barça a mantenir llargues possessions. A més, la manca d’èxit en els partits amb el contrari plantat a la seva àrea ha fet que els culers hagin hagut de recórrer als llançaments des de la llarga distància, essent incapaç de finalitzar les jugades a l’interior de l’àrea, com també demostra una nova estadística aclaridora de WhoScored.
