El Barça s’oblida de Catalunya

El pla estratègic teixit pels executius i aprovat per la junta directiva no preveu accions per mantenir i difondre la identitat catalana de l'entitat

“Fa trenta-cinc anys, el 24 d’octubre del 1971, aquí mateix, a la seu de les Nacions Unides, el violoncel·lista Pau Casals va dir: Jo sóc catalàI va explicar que Catalunya, en aquells temps, era una província d’Espanya. Però que Catalunya ha estat la nació més gran del món. Perquè Catalunya va tenir el primer Parlament, molt abans que Anglaterra. Pau Casals també va explicar que Catalunya sempre ha treballat per la pau, la pau que és l’ideal que mou les Nacions Unides i els seus distints organismes, com l’Unicef. D’ençà del 1971, la situació a Espanya ha canviat molt. Catalunya és ara una Comunitat autònoma dins l’Estat espanyol i ha recuperat les seves institucions d’autogovern. Per a una gran majoria de catalans, Catalunya continua sent la seva nació. Em permetran que m’adreci a tots vostès dient-los que jo també sóc català i que el FC Barcelona que tinc l’honor de presidir és la institució esportiva més representativa de Catalunya. Pau Casals va ser un català universal. La seva música és universal. Amb el seu violoncel, Casals va dur l’esperança al cor de molta gent. L’esperança d’arribar a viure en un món millor, més just.”

Amb aquestes paraules va començar el seu discurs l’expresident del Barça, Joan Laporta, el dia que el club blaugrana va presentar l’històric acord amb l’Unicef, el 7 de setembre de l’any 2006. Ara fa deu anys, el Barça es donava a conèixer al món com, en primer lloc, la institució més representativa d’un país, un símbol sempre situat al costat de Catalunya i dels seus ciutadans i un ens amb un vincle únic amb el territori forjat al llarg de la història. El Barça reivindicava la seva identitat, fins i tot, en una època de tranquil·litat política, lluny de disputes pel dret a decidir, pel referèndum d’independència o, inclús, d’una votació i posterior retallada per aprovar l’Estatut d’Autonomia. Això vindria anys després.

 

El Barça només ha amagat el seu sentiment catalanista en les èpoques de màxima repressió, durant les dictadures de Primo de Rivera (1923-30) i Francisco Franco (1939-75). I no l’ha ocultat per voluntat pròpia, sinó per les imposicions dels règims feixistes, des de la tria de juntes directives, fins a canvis de nom i escut per eliminar qualsevol rastre de catalanitat. Fins i tot, Josep Lluís Núñez, l’home que va voler canviar la idiosincràsia de l’entitat durant els primers anys del seu mandat, va haver de rendir-se a l’evidència i cedir davant les mostres d’amor a Catalunya dels socis i aficionats barcelonistes. La riuada de senyeres a Basilea, primer, i a les finals de Copa del Rei de Saragossa, Madrid i València, posteriorment, el van fer reflexionar.

Durant els darrers anys, el Barça no ha deixat de realitzar accions, presidir actes i liderar iniciatives en favor de la cultura i les tradicions catalanes, fins i tot a ciutats europees com Glasgow, París o Amsterdam, on el vicepresident institucional Carles Vilarrubí ha projectat una imatge gens allunyada d’aquell discurs del 2006 a la seu de les Nacions Unides. “El Barça s’identifica per ser un club català i catalanista, i que ho és perquè la seva història i les seves arrels estan intrínsecament lligades a Catalunya i al poble català”, va explicar Vilarrubí al Randolph Hall de la Universitat de Glasgow, el novembre del 2012. A més, el màxim responsable de les relacions institucionals i internacionals del club va reiterar que “la història és una part essencial per entendre per què el Barça és més que un club“.

 

Una història que, ara, es veu frenada. En sec i sense previ avís. Injustificadament. Ara fa deu dies, el 5 d’octubre passat, el nou CEO del Barça, Òscar Grau, presentava el seu nou organigrama davant els treballadors del club, una estructura executiva que haurà de dur a terme un pla estratègic molt específic dissenyat pels mateixos executius i per la junta directiva durant els anys 2015 i 2016, i que es durà a terme fins el 2021 amb la intenció d’aconseguir 1.000 milions d’euros en ingressos al final del mandat de Josep Maria Bartomeu. Aquest pla estratègic, a diferència de les directrius marcades durant els darrers tretze anys al club, prefereix no incloure la identitat catalana del Barça ni el seu vincle estret amb Catalunya i la seva societat. De fet, el document oficial enviat als mitjans de comunicació ho deixa ben clar: “Els pilars fonamentals d’aquest Pla Estratègic es basen en l’Esport Professional, el desenvolupament del món digital, la marca Barça, la seva implicació social, l’Espai Barça, el valor de les persones que treballen al Club i el desenvolupament del talent. Aquest Pla Estratègic inclou també un model de sostenibilitat econòmica.”

 

Res de Catalunya. Res de la identitat. On ha quedat l’evolució del lema més que un club al món, adoptat en el moment de la signatura amb Unicef? De fet, en la darrera memòria anual del FC Barcelona no s’hi pot llegir, ni una sola vegada, les paraules “catalanisme” ni “catalanista”, tot i les sancions imposades per la UEFA en motiu de l’exhibició de banderes estelades i les declaracions desafortunades de Ministres i Delegades del Govern contra la llibertat d’expressió dels socis i aficionats barcelonistes. En la memòria 2003-04 (primer any del trencament amb el nuñisme) la junta directiva feia gala del seu “propòsit molt definit: despertar la vessant simbòlica de l’Entitat. És a dir, fer que el Barça tornés a bategar al compàs dels esdeveniments que preocupen als barcelonistes i catalans. Es tractava de potenciar els valors que, al llarg de la història, han caracteritzat el FC Barcelona i que l’han fet ser el que és: un club estretament vinculat a la ciutat i al país.” En aquella junta també hi eren Sandro Rosell, Josep Maria Bartomeu, Jordi Monés, Jordi Moix i Javier Faus.

 

Bartomeu ja ho va avisar

 

No ha de sorprendre, però, aquest gir en el plantejament del club alhora de projectar-se al món. Josep Maria Bartomeu, en el balanç de la temporada passada, ja va reiterar la voluntat de la nova junta directiva a “deixar de pensar en petit, local i analògic per pensar en gran, global i digital”, una evolució que pretenia deixar a casa, no endur-se a la motxilla, el vincle indissoluble amb Barcelona i Catalunya arreu del planeta. Una de les singularitats d’aquest club, una identitat històricament lligada amb el país, ja no s’explica ni pretén ser inclosa en el model de desenvolupament 2015-2021.

 

“Sí, no hi hem pensat”, admeten des del Barça. “No hem cregut que fos necessari integrar accions d’aquest tipus en un pla econòmic i destinat a explotar el club econòmicament”, aclareixen. És absolutament cert que el pla estratègic no és un pla de govern, un document polític que traci les línies a seguir per la junta directiva, però sí que detalla un model de gestió concret, encara que sigui destinat únicament a fer diners. El Barça no ha renegat mai dels seus origens i del seu simbolisme, i s’ha fet gran al món a través, també, d’explicar la singularitat catalanista d’una entitat única. Mai aquest fet, aquest vincle, l’ha fet perdre seguidors o patrocinis, sinó tot el contrari. El defineix com un club esportiu totalment diferent a la resta. Ara, amb aquesta política de creixement, el FC Barcelona s’allunya de tot això. El Barça vol ser un club més, una superpotència econòmica capaç de competir amb les grans multinacionals de l’oci, encara que això obligui a deixar enrere allò amb el qual va néixer, créixer i assolir el cim.

Nou comentari