El debut del Barça a la Champions, teòricament assequible, s’havia convertit per a Josep Guardiola i, per extensió, per al propi equip, en una mena de referèndum popular. L’equip transmetia ganes i demostrava treball, però no tenia gens d’encert. Havia acumulat fins a cinquanta ocasions de gol en els dos primers partits de Lliga, però només es tenien en compte un parell de dates: un únic punt de sis possibles i que era el pitjor inici del club a la competició dels últims 35 anys. La polèmica alienació del tècnic a la Copa Catalunya i la justificació del president, Joan Laporta, havien encès part dels culés. Així que el Barça necessitava començar el torneig més prestigiós amb seguretat i demostrant que el bon joc i els resultats “s’autoalimenten”, com havia assegurat el propi Guardiola. El contundent triomf davant l’Sporting de Lisboa (3-1) arriba en un moment oportú i en el partit número 400 del capità, Carles Puyol. “Ja tocava, ja tocava”, va resumir Eto’o. En l’altre partit del grup C, el Xakhtar ucraïnès va guanyar el Basilea per 1-2.
L’Sporting de Lisboa va formar alguns dels millors extrems portuguesos, com Futre, Figo, Simao o Quaresma, i, en el seu moment, va fitxar Cristiano Ronaldo quan era un desconegut. Ara l’equip, dirigit per l’exjugador de l’Oviedo Paulo Bento, no destaca per les bandes, sinó pels seus migcampistes, com Moutinho. Però al Camp Nou l’equip portuguès no va demostrar aquest canvi d’idiosincràsia, simplement es va mostrar com un grup feble, sense idees ni remat (la baixa per lesió del seu millor jugador, Liedson, és massa significativa). De fet, l’Sporting no va xutar fins al minut 25, quan Víctor Valdés va aturar sense problemes una ocasió des de fora de l’àrea de Romagnoli. Era el primer cop que el conjunt visitant passava de la zona de tres quarts.
El Barça dominava i creava oportunitats, especialment per la banda esquerra, la d’Henry, però el gol havia arribat en una jugada d’estratègia. Xavi va treure un córner i Rafa Márquez, completament sol i lluny de la porteria, va marcar de cap. Keita es va posar al mig i va confondre tant al defensa Abel com al propi porter, Rui Patricio. El defensa mexicà s’estrenava com a golejador a la Champions i, d’una alguna forma, agraïa la confiança de Guardiola, que va ser qui va apostar perquè es quedés a l’estiu, quan des del club es pretenia tot el contrari. Fins al descans al conjunt blaugrana li va faltar pragmatisme i menys estètica: Messi no va saber resoldre una acció impossible per voler fer un regat més innecessari. L’Sporting, per la seva part, va continuar creant perill des de lluny, com en una falta de l’exblaugrana Rochemback.
A la segona part l’equip de Guardiola va seguir el seu domini i Samuel Eto’o va forçar un penal i el va transformar sense problemes. Semblava que amb 2-0 el partit estava resolt, però al Barça no cal fer-li massa oportunitats per marcar-li. La seva defensa és contundent i, alhora, innocent. Així que en una acció aïllada, en una falta llençada per Veloso, Tonel va connectar al primer pal. Començaven un altre cop els dubtes. Una incertesa que Iniesta i Xavi ens van encarregar de trencar. Una assistència precisa del jugador d’Albacete va permetre Xavi anotar estirant la cama dreta. Ja fa temps que ha perdut el respecte a xutar com sempre li ha aconsellat el seu pare. És la prolongació de Guardiola dins el camp. El seu home de confiança.
