Luis Enrique Martínez té un problema. Un greu problema. Els últims tres compromisos amb transcendència que ha tingut el Barça han demostrat que l’equip no era tan fort com semblava. La patacada al Vicente Calderón, amb l’eliminatòria de cara -tot i que complicada-, ha accentuat tot una sèrie de qûestions no resoltes que van començar a surar en el partit davant el Reial Madrid, a la Lliga.

L’equip té una manca d’idees a tres quarts de camp que han de fer reflexionar. Amb Iniesta errant passades curtes, amb Messi sense el cap fred i amb massa lentitud en la presa de decisions, amb Neymar obsessionat en fer la jugada individual de fora cap a dins -ja li han descobert-, amb Arda Turan, quan participa, sense cap tipus d’intenció d’entendre a què estan jugant els seus companys, i amb una terrible descoordinació en l’última passada als homes més avançats. Amb tot això el Barça s’encalla.

La zona de tres quarts, on l’equip blaugrana se sentia còmode des de l’arribada de Frank Rijkaard, i encara més amb Guardiola, va desaparèixer durant el primer any de Luis Enrique. Amb la consecució del triplet, ningú va voler analitzar per què Xavi Hernández havia deixat de tenir sentit i per què Rakitic s’havia convertit en l’home més important del mig del camp. Amb les victòries i els títols, res es pot posar en dubte. Però ara que el Barça ha perdut un títol important, després de tres partits desastrosos, es pot posar ja sobre la taula l’error d’eliminar una bona part del cruyffisme al terreny de joc.

A Luis Enrique li interessa que el trident sigui el protagonista. Per això, els partits d’anada i tornada, amb espais, com els realitzats davant l’Arsenal en els vuitens de final, o la temporada passada davant el PSG, el Manchester City i el Bayern de Munic -tres equips que obren línies-, van facilitar que Messi, Suárez i Neymar gaudissin de gran quantitat de metres i de possibilitats amb la pilota als peus i camp per córrer. Això està lluny de la idea de Johan Cruyff i de la promesa de mantenir-la. Guardiola fou l’estendard del cruyffisme amb l’holandès a la banqueta i Xavi ho fou amb Rijkaard i el mateix Pep. Però aquesta figura s’ha perdut. No existeix el Pep de Luis Enrique. I per això no va existir el Xavi de Luis Enrique, tot i tenir-lo a l’equip.

Sense l’essència que ha convertit aquest club en l’enveja europea i mundial, fins i tot les grans estrelles se senten perdudes, desplaçades. Messi està sol. No té qui l’acompanyi quan baixa a rebre al costat de Sergio Busquets. No té a Xavi, principalment, amb qui s’havia entès per dur al Barça al cim. I no té a un Iniesta fresc. L’edat no perdona, és evident, però la pedrera no genera ja aquest tipus de futbolista. Probablement aquest sigui encara un error més greu que tot el que s’ha comentat abans.

És injust trencar la llibreta de Luis Enrique. Probablement sigui encara més injust ajudicar al tècnic asturià la pèrdua de compromís i exigència que havia mostrat aquest equip en els últims sis anys, sobretot si englobem en aquest temps el Barça de Gerardo Martino i els últims mesos amb Tito Vilanova. Allò sí que va ser realment dramàtic. Però Luis Enrique ha jugat només una carta, una carta que va servir per aixecar el triplet la temporada passada, però que no serveix sempre. Pots renunciar a l’estil que t’ha dut a guanyar-ho tot quan tens una alternativa útil, però desvincular la idea de club que es va implantar el 1988 perquè tens tres homes que t’ho solucionen tot, acaba per ensorrar-te.



Nou comentari