Vostè cita en el seu llibre una cita de Josep Pla a Notes del Capvesprol i parla de persones “dedicades a l’observació de les coses”. No va ser aquest el seu cas al Barça, oi? Perquè vostè va manar, i molt, veritat?
És que el manar i l’observació no són incompatibles. Jo podia observar el que passava al meu voltant, què passava al Barça, el comportament dels directius, les relacions que establien entre ells, les que jo podia establir-hi. Dirigir m’agrada però no crec que es pugui dirigir sense observar.
Però un monstre com el Barça, havent de gestionar un departament de Comunicació d’una institució com aquesta, ja el deixava observar com volia?
Sí, no tenia cap impossibilitat d’analitzar, observar i valorar tot el que estava passant. Llavors potser em faltaven totes les dades però tenia una posició de privilegi que em permetia assistir a reunions al més alt nivell i em vaig poder guanyar la confiança de molts directius i de gent de l’estret cercle del president Joan Laporta. Podia tenir una visió molt complerta del que passava al club.
El president l’escoltava molt i vostè era un dels homes més propers a ell, fins i tot físicament en certes etapes, a tocar com ningú altre del despatx del president. Aquesta posició de privilegi que li va concedir Joan Laporta no creu haver-la traït?
Jo crec que no. No crec que ell se senti traït. En el fons jo el que explico en el meu llibre són aspectes que han estat publicats. El plus del llibre és la meva opinió personal sobre el que va passar allà dins. En tot cas el que pensa Laporta li ho hauríem de preguntar a ell…
Vostè no li ho ha preguntat, oi?
Jo no puc saber-ho.
Ja no hi té tracte…?
Puc entendre que hi hagi persones que se sentin molestes perquè no comptaven en sortir al llibre, però jo tinc consciència d’haver revelat res que no pogués revelar.
No ha rebut cap input del president i del seu entorn?
No.
D’un temps ençà segurament no tenen una relació gaire fluïda…
No, no hi ha contacte.
Quina part de culpa considera que vostè ha tingut en tot el que ha passat al Barça en els últims anys?
Això no ho he de jutjar jo, però sí que li diré que en la meva etapa al Barça vaig voler mantenir una distància emocional amb les persones i amb els fets. Ho he fet sempre, perquè considero que com a periodista cal que mantingui una separació que em permeti observar i analitzar de manera correcta.
Aquesta distància creu que li va poder passar factura amb gent de la Junta?
Segurament. És molt probable. Però allà tothom tenia molt clar que jo era per sobre de tot un periodista que hi estava fent una tasca que m’havien encomanat per la manera de fer, per la manera que jo tinc d’entendre l’esport, el club.
I el punt de trencament quan arriba?
La desconfiança va néixer a partir de la crisi d’Alejandro Echevarría, una crisi que va marcar un abans i un després. A partir d’allò tothom va veure clar que si en el futur mai tornava a succeir un conflicte entre la meva manera de pensar, la meva manera d’entendre el club, i les circumstàncies que es produïssin, jo tiraria per la meva manera de pensar, passant això per sobre de les persones.
Aquest llibre pot ser una maniobra per reposicionar-se i optar així a treballar per algú altre a can Barça en el futur?
Jo tinc molt clar que no tornaré a ser cap de Comunicació del Barça. Jo no estic vinculat amb cap persona en concret que pugui aspirar a presidir el Barça en el futur.
Tampoc amb Ferran Soriano?
Això va començar a córrer per les circumstàncies per la sortida del club, arrel de la moció de censura. Jo vaig treballar sempre per la unitat del grup i ara torno a fer de periodista i no tinc vinculació amb ningú més enllà dels contactes que jo pugui tenir per la meva feina.
Amb Ferran Soriano vostè va tenir un mal entrar però un bon sortir?
Vam sortir del club per raons diferents. Jo no vaig sortir per la lectura del resultat de la moció de censura. A mi ningú no m’havia presentat una moció.
I per què surt, vostè, o per què el fan sortir?
Jo surto perquè el president em perd la confiança, i com que jo era un càrrec de confiança del president en el moment en què això va passar jo havia de marxar. I segon, perquè el grup es va trencar i per mi va perdre el sentit.
Però el grup ja s’havia trencat abans i bé que vostè havia continuat…
D’entrada li diré que a mi el Sandro Rosell a mi no em volia. Però això a banda, aquell primer trencament va ser pel control del poder, cosa que ja era una falla però que va succeir molt al començament. Després de l’últim trencament no tenia cap sentit per mi continuar.
Les seves relacions amb la premsa ja detalla en el llibre que van començar a anar de mal borràs abans fins i tot d’aterrar com a cap de comunicació. En referència a això creu que el seu perfil va ajudar o va perjudicar personalment Joan Laporta?
Jo no crec que hi tingués res a veure. La imatge de Joan Laporta s’ha anat fixant a partir de la seva personalitat i dels seus actes. Jo he mantingut la bona relació que tenia amb molts dels periodistes que ja coneixia d’abans.
I amb Joan Laporta no creu que certs mitjans s’hi han acarnissat?
Jo crec que hi va haver una pressió excessiva i moltes vegades no corresposta amb la realitat.
Algun exemple d’això?
Sí, molts. En totes les crisis res no s’explicava prou bé. I arrel de la moció de censura, és obvi que la pressió va ser excessiva.
Què li reconeix vostè a Laporta?
Jo crec que les seves possibles errades no poden qüestionar l’encert de la seva gestió gairebé a tots el nivells. A nivell esportiu és clar, a nivell econòmic crec que és gairebé d’excel•lent sobretot tenint present d’on veníem, hem crescut a nivell social i el posicionament del Barça com més que un club al món ha estat novedós i és de nota brillant.
Per tant, posa vostè posaria bona nota a Laporta.
El balanç de la gestió de les Juntes de Laporta és molt alt, i els seus errors s’han magnificat però no poden tacar una gestió de notable alt.
Sandro Rosell és l’inevitable futur president del Barça?
Això seria precipitat dir-ho.
Molts mitjans ho venen així, no?
Perquè en aquests moments a l’horitzó només es veuen tres candidats possibles: Rosell, un candidat continuista i Soriano. Un cop acabi aquesta temporada començaran els moviments electorals explícits, veurem qui fa el pas, en quines condicions i veurem com es comença a posicionar i a moure tothom. No és segur de moment que ni Rossell ni Soriano s’acabin presentant. I, candidat continuista a banda, tampoc no sabem si sortirà algú altre pel mig.
Era Laporta a banda, com descriuria l’ambient de treball al FC Barcelona. Amb quin adjectiu el descriuria? Creu que ja era així en temps de Núñez i Gaspart? Creu que seguirà essent així quan hi arribi un nou president?
A mi m’agradaria que moltes coses hi puguin canviar, perquè sovint s’hi treballa a la intempèrie, perquè tot el que hi fas ja se sap quan encara no has acabat de fer-ho…
Ja se sap als mitjans, vol dir.
Sí, sí, perquè et sents permanent observat. I hi ha molt poques feines on això passa. I tot plegat amb força indefensió perquè tampoc no pots explicar-te massa. S’hi treballa amb molta pressió, els resultats esportius afecten molt i té una gran incidència en l’estat d’ànim de dins i de fora. Tot això és complicat de gestionar. Cal tenir una capacitat d’aïllament molt gran i molta sang freda.
Però les filtracions van néixer en resposta a l’arribada de Laporta, o ja existien d’abans?
Ja existien. El que passa és que abans s’havia intentat resoldre d’una manera que jo considerava que no era oportuna. Jo en arribar vaig decidir que tots els mitjans serien tractats igual i que la política comercial del club no hauria d’interferir en la política de comunicació de la institució. No vaig cedir a les moltes pressions internes i externes. No vaig entrar en el joc i vaig assumir els atacs a la meva persona perquè jo treballava al servei del club i no al servei de la meva imatge.
