Durant els darrers tretze anys, el Barça ha estat immers en un espiral autodestructiu que implica, sobretot, la participació de tres personatges principals. Des de l’arribada de Joan Laporta a la presidència, el club ha crescut com cap altre -econòmicament i esportiva-, però les disputes entre bàndols s’han accentuat de manera exponencial, fins al punt de judicialitzar al màxim nivell una entitat rica en divergències i contrastos.
El periodista Cristian Martín, molt vinculat a l’actualitat blaugrana dels darrers anys, explica fil per randa, en negre sobre blanc, tot els ets i uts que han dut Laporta, Rosell, Bartomeu i tota una sèrie de persones amb participació directa dins i fora del club, a sotmetre el Barça contínuament a debat. Una història de fets coneguts, explicada a partir dels detalls i de la profunditat, en el llibre de recent publicació El Otro Tridente.
Quines novetats aporta aquest llibre, en una època tan convulsa pel Barça?
Aporta profunditat, perquè molts dels temes que tracto es presenten de manera superficial i tergiversada als mitjans de comunicació, en base a interessos. Cada capítol té una mirada ampla i la participació de moltes fonts, algunes de les quals no es poden desvetllar. Tinc informació de gent del club que ha estat molt propera a les persones que han pres decisions i crec que, sobretot, aporta una mirada transversal, profunda i ampla, dins un món on cada vegada es tendeix més a l’hermetisme.
El club ha sabut comunicar correctament les seves decisions?
Segurament no. I crec que ha estat per la manca de lideratge, sobretot en les èpoques de Rosell i Bartomeu. He trobat a faltar la figura d’un portaveu amb més força i credibilitat. Tampoc han quedat mai clares les jerarquies, ni el discurs del club alhora de sortir i donar explicacions. Tenim paraules de Bartomeu, Cardoner, Pau Vilanova, etc. Massa gent opina, massa gent parla i el pitjor de tot és que no existeix un discurs, ni un relat. El Barça no ha sabut respondre a moltes preguntes que, per manca de lideratge, no s’havia ni plantejat internament.
Ara existeix un nou portaveu, Josep Vives. Comunica bé?
Li falta un punt de força. És cert que la seva figura no l’he tractat al llibre, perquè la seva figura és posterior a tots aquests casos dels que parlo, però de portes enfora es limita només a parlar dels temes de l’ordre del dia, sense respondre a moltes de les preguntes que sorgeixen. El seu pes al club està essent intrascendent, també perquè la gent, a qui vol escoltar és al president i als seus directius.
Com és que hi ha hagut tants canvis en la parcel·la comunicativa, al club?
Primer, cal dir que és un càrrec molt complicat, amb molta exigència. No només pel que s’exigeix internament, sinó perquè a l’exterior hi ha molts periodistes, cada vegada més, que volen tenir informació i que tenen gent dins el club que els filtra notícies, un fet impossible de controlar. Això dificulta la tasca del director de comunicació, perquè té una exigència diària molt forta. No tots poden estar a l’alçada. Crec, també, que s’ha vinculat massa aquesta figura a grups mediàtics. En aquest cas, és una evidència que el mandat Rosell-Bartomeu està vinculat a Grup Godó, bàsicament a Mundo Deportivo i La Vanguardia. Aquest càrrec hauria d’estar allunyat dels mitjans i dels grups, perquè la persona ha de tenir un discurs transversal.
Rosell ha fet pagar les filtracions als directors de comunicació?
No n’estic segur, i tampoc he viscut els acomiadaments de Pere Jansà, Ketty Calatayud o Albert Montagut. El que sí que tinc clar és que, aquest càrrec, té un problema. Has d’estar, constantment, intentant donar informació als directius, al president i al director general. Fer contentes a totes aquestes persones no és fàcil. Dins el club, el cap de comunicació es crea enemics, des de directius, a qui no els agrada la teva política, fins executius, que duen molts anys dins l’entitat i que tenen molta afinitat amb periodistes.
Per què Pere Jansà, Ketty Calatayud i Albert Montagut s’han mantingut al club després del seu acomiadament i Xavi Martín no?
Crec que els ho hauries de preguntar a ells. El club no va acabar descontent amb la seva feina i els va oferir la possibilitat de seguir, recolocant-los en altres funcions i àmbits. En el cas de Xavi Martín, pel que sé, ell tenia una funció específica, la que més li agradava i en la qual podia fer bones aportacions, i va decidir no quedar-se com un adorn més.
Parla molt de la importància de l’exdirector general Antoni Rossich. Ha tingut influència en tot el que està succeint en els darrers anys?
Sens dubte. Va quedar durant un temps a l’ombra i va marxar des d’aquella posició, sense que la gent hagi pogut veure la transcendència real de Rossich al Barça. Quan Rosell arriba al club, la figura que veu com a director general és el seu antic cap al COI 92′. Hi confia, hi delega molts temes importants i li dóna molt poder. A vegades, les persones amb tant poder no saben gestionar-lo del tot bé, i això és el que va passar. Va generar sensació d’intranquil·litat i incomoditat dins el club terrible, fruit d’una gestió dictatorial. Manava i ordenava. Hi ha casos flagrants, com la prohibició d’entrada dels nens al Camp Nou, on ell va dedicar-se a planificar tota l’estratègia. La figura de Rossich en el cas Neymar és important i ningú li ha donat transcendència, com també en la sanció de la FIFA. Ell havia de redactar uns informes per tal d’explicar l’evolució del cas i no ho va fer. La seva prepotència es va traslladar al club i això s’ha acabat pagant amb molts dels casos en què actualment està implicat el Barça.
És comparable el pes de Rossich amb el de Joan Oliver, entre 2008 i 2010?
És una analogia lògica. La delegació de poder de Rosell a Rossich va ser molt alta i l’exemple més clar que el club l’estava comandant Rossich va venir quan Bartomeu va agafar la presidència. Va decidir prescindir-ne, perquè no hi havia d’haver ningú per sobre de la màxima autoritat del club, que és el president i el que pren les darreres decisions.
Hi ha un capítol dedicat al conflicte Guardiola-Rosell. Vostè diu que el tècnic va plorar quan el club va decidir vendre, Chrygrynsky. Com va anar això?
És un dels primers conflictes greus entre Guardiola i Sandro Rosell, i dels més importants, perquè no va ser només la sortida del jugador, sinó el context que la va envoltar. Un any abans, Pep fitxa el central contra la voluntat de tothom i la primera temporada no acaba de ser bona. Però Guardiola confia en el progrés del jugador i el vol mantenir, un fet que xoca amb la decisió de Rosell de vendre’l. El president li diu que se l’ha de vendre per pagar les nòmines d’alguns jugadors, que estaven impagades, un fet que es va desmentir mesos més tard. Era demagògia pura. Per això, a Guardiola li sap tan greu la seva venda, tant per la relació amb Rosell, com per una frustració personal de no poder seguir fent créixer un jugador que veia seu.
Guardiola, aleshores, es va sentir impotent.
Es va acabar sentint impotent en molts casos, no només en aquest. La venda d’Ibrahimovic també hi influeix, perquè els directius fan una sèrie de declaracions en les quals reiteren que ha estat el pitjor negoci de la història recent del club. De portes endins, el que li arriba a Pep és que això és per culpa del seu mal ‘feeling’ amb Zlatan. Ell té la sensació que, constantment, s’intenta difamar tot el que fa, a banda de la mala relació que tenia Rosell amb personatges importants de la vida de Guardiola, com Laporta o Cruyff. Tot això, barrejat amb l’acció de responsabilitat, amb els atacs de Mourinho i els discursos de Rosell davant periodistes, en els quals intenta desacreditar la figura de Pep, li fa molt mal i decideix marxar als Estats Units.
Quina entrada creu que pot tenir aquest llibre al club?
A mi m’agradaria que el llegissin, abans de fer-ne una valoració i arribar a una conclusió. És un llibre transversal, hi ha opinió de periodistes de tots els mitjans, informació de gent de dins i fora el club. En definitiva, és un llibre contrastat. Però és clar, no crec que senti bé. No és un llibre còmode, és molt crític, però això és el que li va bé al Barça, una crítica permanent, que obliga als gestors a millorar. També és un llibre que ajuda a la reflexió, perquè no pretén ser un escrit categòric. Vol que els socis i aficionats obrin la ment i es plantegin preguntes que, potser, fins ara no s’havien formulat.
