Carles Viñas: “Els radicals russos van derrotar els anglesos, els van humiliar”

La violència al voltant del futbol ha tornat a les portades dels diaris i als informatius radiofònics i televisius des que l’Eurocopa de França va donar el tret de sortida, el 10 de juny passat. Els aldarulls generats pels aficionats radicals russos, anglesos, ucraïnesos o croats han obert un debat al voltant d’aquesta onada d’actes, una discussió que El Món ha volgut compartir amb l’historiador i especialista en els moviments socials de l’esport, Carles Viñas.

L’autor dels llibres El Mundo Ultra i Tolerància Zero explica, amb detall, què mou aquests grups d’aficionats radicals a actuar al voltant dels grans esdeveniments esportius i repassa l’evolució d’aquests ultres a Europa i, també, a Catalunya.

Creu que estava previst per les autoritats aquest desembarcament de hooligans a França?
És evident que, cada vegada que hi ha una competició internacional, hi haurà aficionats radicals que aniran a donar suport a la seva selecció. A nivell de violència, potser no s’esperava tan, però la clau també radica en la ineficiència en les mesures de seguretat.

L’arribada dels radicals ha perjudicat l’ampli desplegament de la policia per l’amenaça terrorista?
Aquí hi ha hagut dos problemes. D’una banda, que s’ha focalitzat la seguretat en aquesta amenaça dels atemptats terroristes, però d’altra banda s’ha de llegir en clau local. El campionat de Lliga a França ha instaurant mesures draconianes de control dels seguidors, pels incidents passats entre els radicals del PSG i la nova directiva i pels enfrontaments entre aficionats del PSG i del Marsella. Això ha fet que s’hagin prohibit els desplaçaments de seguidors als camps visitants durant la lliga. Sembla ser que això ha provocat una manca d’entrenament de la policia francesa de cara afrontar aquest tipus d’avalots.

Els hooligans eren conscients que perjudicaven el desplegament antiterrorista?
No, ho hem d’intentar llegir-ho amb la seva lògica i dins una dinàmica diferent de la que estem acostumats a concebre. En cap moment van pensar que, provocant aldarulls, poguessin causar un buit de seguretat que facilités un possible atemptat. Ells van a la seva, viuen la seva competició. Volen esdevenir hegemònics entre els seguidors radicals.

Això qui ho comença? Qui va iniciar les baralles a França?
Clarament han estat els russos. La fama que arrosseguen els hooligans anglesos, encara que semblen estar en declivi, fa que sempre siguin el focus i l’etern enemic que tothom vol batre. En aquest cas, els russos, que volen l’hegemonia i esdevenir els successors dels radicals anglesos a l’Europa de l’Est, volen demostrar que són els forts. També perquè d’aquí dos anys es juga el Mundial a casa seva.

En referència als radicals russos, vostè ha publicat recentment un text on explica que aquests aficionats han copiat els mètodes dels hooligans anglesos tradicionals. A França han volgut demostrar quelcom als britànics?
Sí, clarament. Intenten succeir el tron del hooliganisme del futbol europeu als anglesos, els que tenen la fama des dels anys 70 de tenir l’afició més violenta. Són l’enemic a batre. Totes les aficions radicals volen enfrontar-se i guanyar, al carrer, als anglesos.

Aquests grups estan organitzats?
Hi ha diferents nivells i molta diferència entre els hooligans anglesos i els radicals russos. Els russos no consumeixen alcohol per estar ben preparats pels enfrontaments, al contrari que els anglesos. Dins el perfil anglès, però, no hi ha uniformitat. Trobem des de supporters que es desplacen per seguir el seu equip que s’afegeixen a les baralles, fins a firms, que són grups organitzats de casuals que van preparats i predisposat per enfrontar-se a l’afició rival.

En els darrers anys, però, sembla que el hooliganisme anglès està adormit.
Evidentment, el hooliganisme està de cap a caiguda, sobretot arran dels fets de Heysel del 1985, on moren 39 persones, la majoria italians de la Juventus. El govern britànic de Tatcher imposa unes mesures de seguretat importants, des d’infiltracions policials a seguiments amb càmeres de TV, que fan que el moviment vagi en declivi. Tot i així, la violència no s’ha eradicat, sinó que s’ha allunyat de l’estadi. Scotland Yard diu que la seva prioritat és que entrin i surtin 30.000, 40.000 o 50.000 persones dels estadis, sempre ordenadament, sense problemes. El que passi a tres quilòmetres de l’estadi ja no és competència de l’esdeveniment esportiu, tot i que s’ha aconseguit allunyar.

Hi ha relació entre el vot favorable al Brexit i aquest aficionat anglès que defensa l’hegemonia dels seus?
El futbol és un reflex de la societat, no només l’esport o la direcció d’un club. També l’actuació de la seva afició. No podem deslligar una cosa de l’altra, hi ha una relació directa. En aquest sentit, la política internacional també afecta l’actuació d’aquests grups. Si a Rússia, el governant no fos Putin, no tingués aquest tics autoritaris i no hi hagués la guerra al Donbass, segurament el comportament hagués estat diferent.

Com s’han apaivagat els ànims a l’Eurocopa, després d’uns primers dies caòtics?
Els russos tenien ben clar quina era la seva idea, que passava pel primer partit. Van ser-hi per això. I molts, després del primer partit tornen a Rússia, sense seguir la seva selecció. Ja havien fet la seva feina. Tenien clar l’objectiu, van aconseguir derrotar simbòlicament els anglesos, els van humiliar, van demostrar qui éren i se n’ha parlat a tota la premsa internacional, que és el que volien. Un cop assolit l’objectiu, molts van marxar cap a casa seva.

Carles Viñas
Carles Viñas, durant l’entrevista amb El Món. FOTO: Jordi Borràs

Un dels radicals va ser expulsat de França, però ha tornat.
Sí, el cap dels hooligans russos. El van deportar i, com que no hi ha cap mesura de seguiment, va tornar a entrar al país, el van tornar a detectar i el van tornar a deportar. Això també passa a la lliga local. Les autoritats imposen una sanció de tres mesos o un any sense poder entrar als camps de futbol, però a partir d’aquí ningú ho controla, no hi ha llistes als accessos dels estadis i qualsevol pot entrar-hi sense ser identificat. I com això, altres mesures. Sempre dic que no hi ha una voluntat real d’eradicar la violència, són mesures de cara a la galeria.

A banda de russos i anglesos, hi ha hagut també actes incívics d’ucraïnesos i croats. Hi ha relació entre tots ells?
Sí i no. Hi ha aquesta competició paral·lela al que passa dins els estadis. Aquesta, s’ha d’entendre que juguen a una altra dinàmica, a una lliga pròpia per veure qui derrota més el seu rival. Això ho tenen tots en comú. En canvi, l’actuació dels radicals croats té a veure amb la relació interna amb la federació croata, perquè els han posat moltes mesures de seguretat. Els aficionats radicals denuncien l’autoritarisme del seu president, la corrupció que, segons ells, s’està produint a l’ens, i tenen una pugna oberta. Però ja van avisar, van dir que farien actes per penalitzar la seva federació. No els importen les sancions.

Encara que expulsin la seva selecció?
Tothom és conscient que mai expulsaran la seva selecció. Es va obrir el debat, però la UEFA no ho farà. Seria il·lús pensar que l’equip anfitrió del proper Mundial sigui expulsat del torneig. Hi ha massa interessos en joc, tan a nivell polític, com econòmic.

Un dels grans patrocinadors de la Champions League és Gazprom, gran empresa russa. No els convé enemistar-se.
Això són els interessos polítics i econòmics. Tot això lliga.

Els croats actuen contra la seva federació. Un cop la UEFA els veta la venda d’entrades, aquests seguidors es calmen? O reaccionen?
Suker no ha guanyat la partida. El que s’ha fet és invisibilitzar el problema, perquè el duran al carrer. No poden accedir als estadis, però els aldarulls seran al carrer. Que no venguin entrades els és igual, el que volen és ser allà. El focus del perill continuarà existint.

Per què van aterrar els radicals francesos a Marsella per barallar-se amb els altres hooligans?
Perquè viuen allà i senten que els envaeixen el territori. Els tres focus principals de perillositat amb aficionats són París, Lió i Marsella. Justament, als tres llocs hi ha hagut aldarulls. Els francesos també tenen la seva dinàmica i senten que els han envaït. Fins i tot es produeixen aliances pot entenedores pels profans que obeeixen a una dinàmica pròpia de dècades d’accions, reaccions, atacs i venjances.

Hi ha hooliganisme a tota Europa?
Hi ha hooliganisme a tot el món. Allà on hi hagi un esport majoritari, amb la transcendència mediàtica del futbol, hi haurà possibilitats de violència. És l’escenari on l’aficionat reflecteix les seves baixes passions. El futbol és un reflex social. El futbol pot canalitzar certes actuacions que a la vida quotidiana serien sancionades, és una via d’escapament. El futbol no està aïllat de la societat. Si l’esport majoritari fos el billar, els incidents es produirien al voltant d’una taula de billar.

A Catalunya i Espanya sembla, també, haver-se adormit. És així o els radicals segueixen actuant?
Els aldarulls són continus, però hi ha fets que fan alarmar la gent, com la mort d’aquell membre dels Riazor Blues. A partir d’aquí, tothom intenta denunciar la violència i la pressió fa que aquests actes passin a un segon pla, que no vol dir que desapareguin. També és cert que, en aquest context, els radicals intenten apaivagar les seves actuacions perquè saben que el focus està sobre seu i que poden acabar detinguts per ser utilitzats com a boc expiatori. És cert que ha minvat, però això no vol dir que hagi desaparegut. La violència al futbol és latent.

Amb Espanyol i Barça inclosos?
Inclosos, encara que no està al nivell, ni a l’espiral dels anys 80 i 90, que va ser el punt àlgid de violència a la ciutat de Barcelona.

Com neix el hooliganisme a Catalunya?
És una expressió més d’aquest intent d’emular la representació britànica i italiana. Aquí arriben dos models durant el Mundial del 1982, l’ultra italià i el hooligan anglès, que tenen característiques diferents. Com que aquí hi ha desconeixement i poques possibilitats de saber què és en realitat, es produeix en els joves i adolescents un intent de copiar tot el que els arriba. Espanya és un dels pocs llocs a Europa on hi ha exhibició de faramalla política, pel context social i polític, a diferència dels altres estadis europeus, on això no es veu. Un cop més, el futbol és un reflex de la societat i el context.

Als anys 80 és l’època on neixen grups com els Boixos Nois.
Sí, i els Ultrassur, Frente Atlético i d’altres grups. Sobretot en ciutats que havien estat seu del Mundial, com Alacant o Gijón. Als anys 90 tenim l’eclosió en tots els equips de primera i segona divisó.

Els ultres d’aquí es consideren aficionats del seu equip o radicals que defensen la seva llei?
Hi ha supporters -aficionats- i hooligans, que són els que s’organitzen per atacar els aficionats rivals o, a vegades, propis. Quan trien aquesta segona opció, ho fan per mantenir l’hegemonia dins la graderia. ‘Els referents som nosaltres, ningú ens pot fer ombra’. Per això, puntualment, poden arribar a atacar aficionats del mateix equip. Ells s’erigeixen com els valedors, els garants de la defensa passional del club. Pensen que són els veritables aficionats.

Aleshores es consideren superiors a la resta d’aficionats del seu equip?
Sí, superiors i millor aficionats, perquè són els que defensen, fins i tot amb violència, els interessos del club. Que no sigui vexat, que el camp no sigui envaït amb la presència d’emblemes rivals, etc.

El preocupa l’espai d’animació que s’està construint al Camp Nou?
És bo que es faci aquesta graderia. El que em preocupa són les formes com des de la directiva s’està intentant portar a terme. La graderia d’animació és necessària, de fet, tots els clubs n’haurien de tenir una.



Nou comentari