Gerard Piqué no és capità del Barça, i difícilment ho serà mai perquè té per davant un coetani (Messi) i un quasi coetani (Busquets), a part d’Iniesta, l’actual cap de files. Amb 29 anys, del planter i català, titular indiscutible i iniciant el novè any al primer equip tampoc no està entre el quartet del braçal. Mascherano, compromès com el que més, ocupa el lloc que hauria de ser per a ell. Les raons poden ser diverses, des del seu caràcter extravertit i a vegades un punt frívol i gamberro, fins a la seva expansiva vida extraesportiva, passant pel risc que estigui massa exposat una veu massa lliure, però el cas és que el 3 blaugrana no ha aconseguit la confiança total del vestidor, que és on es decideix la capitania. En canvi, paradoxalment, sí que se’l veu en el futur com a presidenciable del club.
Sigui com sigui, Piqué sí que és el simbòlic cinquè capità i dissabte, amb Iniesta i Mascherano a la banqueta, Messi lesionat i Busquets substituït, va lluir el braçal quadribarrat durant 25 minuts. Era el primer cop que ho feia en un partit de Lliga. Segurament, aquest fet anecdòtic li ha arribat en el millor moment, en plena maduresa, deixat de banda el Periscope, i liderant la defensa de manera imponent. És l’únic central intocable, l’eix per on es construeix el Barça, sigui amb Mascherano, Umtiti o Mathieu al seu costat. Al Molinón, com dimecres contra l’Atlètic, el defensor barceloní va estar inexpugnable, tallant per baix i per dalt, escombrant la pilota en situacions de risc, marcant la línia als seus companys, i oferint una sortida neta, en curt i en llarg. No va perdre cap pilota. Potser no va ser casualitat que l’únic partit que no ha jugat l’equip perdés contra l’Alabès (1-2).
A la gespa, Piqué ha fet grans temporades, començant per la primera, la 2008-09, amb només 21 anys, la del triplet amb Guardiola, fins al punt que Tito Vilanova va dir a l’acabar el curs, en una entrevista a El Pais, que “si arribem a perdre Piqué, se’ns desmuntava l’invent”. No era una exageració: Piqué va aguantar la defensa en el tram decisiu. Així que aquesta dècada prodigiosa barcelonista ha estat marcada, òbviament, pels Messi, Iniesta, Xavi, Puyol o Busquets, però també per Piqué. Sense ell, tot hauria estat diferent i, de fet, quan no ha rendit al seu nivell l’equip ho ha notat i ha coincidit amb els pocs anys sense títols grossos.
El 2012, en l’últim any de Guardiola, amb Piqué en la seva versió més dispersa, des del vestidor es deia que “ja estaria fora, si no fos que és tan bo”. El tècnic de Santpedor va topar-hi i la seva relació es va deteriorar –va ser suplent-, com també amb Luis Enrique en els inicis, quan Piqué va tirar una bomba fètida en un desplaçament en avió i després va crear maldecaps amb el seu Periscope. Aquestes criaturades ja són història i el jugador, avui pare de dos fills, sembla haver posat la proa definitiva a la seva carrera. Si abans afirmava que no es veia jugant més enllà dels 30 anys, ara no es posa límits i actua com un capità sense braçal. L’entrenador asturià està encantat amb ell.
Això no vol dir que la veu de Piqué no se segueixi sentint. Té mirada pròpia, com ha demostrat amb opinions políticament incorrectes, polítiques i futbolístiques. Per exemple, sempre ha dit que el seu referent futbolístic de jovenet era Fernando Hierro, un dels madridistes més odiats pels culers. I en té qualitats semblants: la capacitat de veure la passada interior que trenca la primera línia rival –un aspecte dificilíssim de trobar en un central-, el desplaçament en llarg al peu i l’anticipació posicional al davanter, a part de la seva potència aèria. Com Hierro, és un defensa amb ànima atacant –com el malagueny, ha jugat alguna vegada de mig centre, l’any que va estar cedit per l’United al Saragossa-, i li dóna una perspectiva diferent al joc dels companys.
Líder des de petit, de la famosa generació del 87 amb Messi i Cesc, el primer tècnic d’aquella fornada, Rodolf Borrell a l’aleví A, explica: “Qui manava allà era Piqué”. Però ja aleshores tampoc era el capità. Coincidències 20 anys després. Ho era Marc Valiente, un central que no va tenir lloc al Barça de Rijkaard i ha fet carrera en equips de segona fila de l’elit. Piqué tenia pressa i Alex Ferguson se’l va endur al Manchester United. I ell mateix el va deixar marxar perquè tornés al Barça, una decisió de la qual se n’ha penedit públicament i més perquè el traspàs va ser de només 5 milions. Potser a Sir Alex també el va enganyar un tarannà que lligava poc amb el d’un central.
I és que el temps acaba posant les coses al seu lloc. El mateix Guardiola li ha tirat una floreta des de Manchester, quan se li va preguntar sobre les similituds entre el seu exjugador i el nou central del City, John Stones: “No es poden comparar. El Gerard és una realitat, un dels millors centrals del món i ja ho ha fet tot. Stones és jove i té un gran futur, però li queda tot per fer”. Amb 345 partits oficials al Barça i a punt d’arribar als 400 com a professional (396), sense comptar les internacionalitats amb la selecció estatal (81), amb un palmarès de luxe, Piqué té encara per davant anys molt bons i és més pes pesant que mai, més enllà d’una capitania que també es pot exercir sense firmar l’acta del partit. La presidència ja és una altra cosa.
