Berta Castells: “No vaig als Jocs, però haver superat els 70 metres em fa pensar en seguir”

Berta Castells (Torredembarra, 1984) és història activa de l’esport català i estatal, un dels noms amb majúscules dels últims quinze anys de l’atletisme del nostre país. Amb una rialla encomanadissa, aquesta llançadora de martell ha guanyat tretze vegades el campionat d’Espanya, té una plata al Jocs del Mediterrani, ha estat diversos cops finalista en Europeus i Mundials i ha participat en tres Jocs Olímpics (2004-2008-2012). Ara, tot i batre el rècord espanyol –que tenia ella mateixa- i superar la mítica barrera dels 70 metres, per només 48 centímetres ha quedat fora de Rio.

 

Berta Castells, llançadora de martell. | Sport Life

 

Com ho està paint?

Bé. Sabia que si no feia la mínima no em classificava. Hi havia l’opció de la repesca [la IAAF es guarda algunes invitacions per a atletes amb marques que freguen la mínima], però no hi ha hagut sort. Quan et diuen que no sempre fa mal, per bé que ho tenia bastant assumit. Pitjor estarà una sueca que va quedar més a prop que jo i tampoc l’han convidat.

 

Li compensa haver trencat per fi els 70 metres [70,52 m]?

Sí, una mica. Feia molt de temps que ho estava intentant i ha estat una gran alegria.

 

Amb 32 anys i sense Jocs, tanca un cicle?

Sí, tot i que anar a Rio sempre ho he vist bastant complicat. Han estat quatre anys entrenant a Barcelona –al CAR de Sant Cugat- i treballant a Torredembarra [de dietista], amunt i avall cada dia, i jo tampoc no m’he trobat amb un grau alt de motivació. Ha estat aquest últim curs que he tornat a entrenar a casa, amb el tècnic de tota la vida, el José Luis Velasco, i ho he intentat, amb més ganes i tranquil·litat. I quasi-quasi ho he aconseguit.

 

Es planteja la retirada?

Fa un any, o canviava o ho hagués deixat. Tenia baixa la motivació. I, de fet, sempre havia dit que després de Rio prou. Ara ho veig diferent. Haver superat els 70 metres i tornar a ser campiona d’Espanya em fa dir descanso i torno a arrencar. A més, el 2017 hi ha els Jocs del Mediterrani, a Tarragona, i el Mundial de Londres. No sé quan acabaré, però crec que intentaré fer una temporada més.

 

Creu que té els 71 metres [la mínima] en els seus braços?

Sí, els tinc. Quan veig les imatges del llançament, tècnicament és millorable. Són cosetes, sensacions. Penses ‘mare, meva!’. És una pena, perquè crec que podia llançar dos metres més lluny.

 

En entrenaments ha superat els 71 metres?

No. En els entrenaments tiro bastant menys. Per sort. En altres atletes és al revés. Necessito l’adrenalina de la competició. És una de les coses bones que tinc.

 

Expliqui’m en què consisteix el seu entrenament.

Hem introduït coses noves. Anem per cicles. Fem exercicis aeròbics a la tardor i hem augmentat les peses per guanyar musculació [pot arribar a aixecar 160 kg], sobretot del tren inferior, que és clau pels llançadors. Amb els salts treballem l’explosivitat, i després hi ha la tècnica, que són repeticions i més repeticions per perfeccionar el moviment del tir.

 

Què li queda per fer?

Tenir 4 Jocs [somriu]. Apropar-me als 71 o 72 metres l’any que ve. L’objectiu de ser als grans campionats l’he complert. Ara busco disfrutar més amb el que faig, sense tanta pressió com abans, fer-ho perquè t’agrada i ho vols fer. He tingut sort en aquests quasi 20 anys que m’hi dedico. Un esport individual és més sacrificat que un d’equip, però he pogut fer un grup d’amics a través de l’atletisme, amistats fortes, i he viatjat molt des dels 15 anys.

 

Se’n penedeix d’alguna cosa de la seva carrera?

No. Sent subcampiona del món juvenil vaig tenir l’oportunitat de marxar als Estats Units i vaig decidir quedar-me, encara que fos en condicions una mica pitjors. Potser per una part, mirant enrere, sí que m’hagués agradat provar l’aventura americana, sobretot per l’idioma i l’experiència, però vaig prioritzar estar a casa.

 

Se sent prou reconeguda a Catalunya?

Si un atleta espera reconeixement, que no es dediqui a això. Quan les coses no van bé ningú se’n recorda de tu. Ara bé, de gent d’aquí, de l’ajuntament de Torredembarra, sí que m’he sentit reconeguda. A vegades he rebut alguna carta de la secretaria general de l’esport i tinc un tracte cordial amb els dirigents. Però, sincerament, tampoc sóc de les que necessita gaires honors. Als joves els hi dic que s’ho treballin i ho facin per ells, no esperant altres coses. Això sí, hi ha persones que em donaven per enterrada i a ells els hi dedico aquest últim rècord.

 

Econòmicament, s’ha guanyat bé la vida fent llançament de martell?

Jo vaig començar en una època bastant bona, quan les beques eren més accessibles i no anaven trossejades, era tot una. Ara la situació està força malament. Es cobra molt menys que fa 10 anys. Jo, per exemple, menys de la meitat del que havia arribat a ingressar. Si no ets una estrella i et vols dedicar a l’atletisme, no ho facis per diners.

 

Així és Berta Castells. Tot va començar quan va canviar el patinatge artístic per l’atletisme als 11 anys. Corria, saltava, fins que se li va creuar a la seva vida José Luis Velasco i de seguida li va veure unes grans condicions llançant pes. Amb 13 anys treia molts metres a la resta de nenes. I la seva progressió no es va aturar per acabar convertint-se en la gran referència de la disciplina del martell de la història de l’atletisme català i estatal. Tres lustres a dalt de tot l’avalen, a l’espera d’una prometedora propina al 2017.



Nou comentari