45 anys: vida i miracles del Palau

La Lliga de Petrovic, que va ser la d'Epi, la mítica remuntada contra el Veszprem a l'handbol o l'hegemonia de l'hoquei patins signen la memòria de quasi 5 dècades de glòria del pavelló blaugrana abans que sigui enderrocat

Enric Masip beu un parell de glops de coca-cola que li dóna el doctor Gutiérrez. El partit està al límit i Valero Rivera demana temps mort. El Barça d’handbol perd 16-21 al Palau contra el Veszprem a falta de 18 minuts per al final. En global són 10 gols en contra (33-28 a l’anada) en l’eliminatòria de quarts de final de la Copa d’Europa 1997-98, concretament l’1 de març del 98. Valero ordena una defensa 4-2 a la desesperada i, de cop, passa el que semblava impossible. Els blaugranes remunten i acaben guanyant 32-27, amb una última diana d’Urdangarin després de fer passes. Estava previst un fly per a Jordi Fernández, però la jugada no surt bé i el futur duc es treu un tir de canell per baix i culmina el miracle. Masip, que porta 11 gols, es llença com un animal sobre el canoner cubà Reinaldo Pérez per evitar el gol hongarès. Veu la vermella, però és el que havia de fer. El Palau esclata. Els Svensson/Barrufet, Guijosa, Masip, Sxepkin, O’Callaghan, Garralda/Urdangarin i Ortega feien història.

Aquell dia les mesures de seguretat del recinte barcelonista van fallar. No ha tornat a passar. El cas és que el Palau estava a vessar, fins al punt que les escales també estaven plenes. El club va fer la vista grossa i tot i així va quedar gent fora. Si oficialment hi caben 7.500 espectadors, n’hi deuria haver uns 8.000. El Veszprem va sucumbir en aquell quart d’hora de bogeria. Va començar a enviar passades a la graderia, perdre pilotes fàcils i la pressió del Palau es va viure en tota la seva immensitat. El públic cridant passiu, el Barça desbocat i el rival bloquejat. La simbiosi amb la gent va ser total, un dels exemples més il·lustratius del que ha estat el Palau. Feia 27 anys que s’havia construït el Blaugrana, el 1971, amb Agustí Montal a la presidència, i en fa 18 que va passar allò. Ara en queden 2 o 3 perquè sigui enderrocat després de l’acord de la junta de fa pocs dies.

“Quan el Palau està ple en un partit a tot o res és el més potent i intimidatori. I he jugat a Zagreb o a Ciudad Real, però el Palau és únic. No sé si per la cúpula, baixa i quasi rodona, si per la gent que està a sobre, el ressò… però és així”, explica Masip, que afegeix: “Però, compte, això també és una arma de doble fil, perquè ho has de saber canalitzar. Grans jugadors nostres no ho han assimilat”. I es confessa: “Jo, sincerament, en aquests encontres, jugava excitat”. Aquell 1 de març va ser el súmmum perquè fossin possibles les 5 Copes d’Europa consecutives (96-2000). Enrere quedaven l’històric fly de Sagalés a la Recopa del 84, les aturades de Rico o l’arribada del geni de Vujovic i la primera Copa d’Europa (1991). Per davant hi havia la Champions ‘made in’ Iker Romero (amb un penal de rosca al darrer minut) i Nagy, amb Xesco Espar a la banqueta, o les posteriors amb Xavi Pascual, Tomàs i Karabatic, el més complet de tots, ja amb el format de final four.

Nou comentari