Manila, Filipines, 40 graus. En aquest escenari es va viure el considerat combat del segle -i en aquest cas no és un tòpic-, l’1 d’octubre del 1975, entre Mohamed Alí i Joe Frazier. Dos boxejadors formidables en el zenit de la seva carrera. Era el tercer cop que es trobaven sobre el ring. El primer duel el va guanyar Fraizer, el segon -sense el títol en joc- se’l va endur Alí als punts. S’estava davant la batalla final i no va defraudar. Es va viure un combat descarnat, sense treva, que va portar els dos púgils al límit i que va convertir definitivament a Alí en el més gran de la història. 40 anys després encara es recorda.

Un any abans, en un altre combat inolvidable, molt més tàctic, Alí havia derrotat contra pronòstic el jove George Foreman al Zaire. Aquell dia Alí ja va demostrar que era un geni del boxeig, però li faltava acabar amb el seu rival per antonomàsia perquè ja ningú tingués dubtes de qui era el rei dels pesos pesants. És el que va passar a Manila, batejat després com “The thrilla in Manila” (suspens a Manila). Alí representava la rebel·lia dels negres, i tot i que Frazier també ho era se l’encasellava com un ‘blanc’ pel seu suport al poder.

Alí volia un combat curt i va sortir a totes, però la resistència de Frazier va portar aquell ring “a l’infern”, segons van definir tots dos anys més tard. Els quinze assalts previstos es van fer molt llargs, en el millor sentit del terme, un intercanvi de cops que va fer aixecar diverses vegades els espectadors del seu seient i que va dur a l’extenuació tant Alí com Frazier. Alí va dominar els primers quatre assalts fins que Frazier va reaccionar i tot es va igualar. Al desè assalt Alí, ja molt castigat, va tornar a prendre la inciativa i a partir d’aquí va ser un calvari per a Frazier. Alí li deia de tot, des de “marieta” a “ximple”, per acabar d’enfonsar-lo.

En el que va ser possiblement el moment més espectacular del combat, quan portava un minut el 13è round, Alí va descarregar un poderosíssim ganxo de dreta a Frazier, enviant el seu protector bucal volant cap a les grades. Durant els següents dos minuts, pel fet que el protector bucal no podia ser reemplaçat fins al final del round, Alí va oferir una llarga i brutal combinació de cops a la mandíbula de Frazier, que va quedar desfet, sense visió, amb els dos ulls apagats, però encara en peu.

Al catorzè assalt, Frazier, pràcticament cec, va fer un últim esforç per no caure a la lona. Alí, una mica millor però no gaire més, va seguir colpejant Fraizer a tot drap i miraculosament el seu contrincant no va caure. Ja a les cantonades, a l’espera de l’últim round, l’entrenador de Frazier, Eddie Futch, va detenir el combat i va llançar la tovallola. Van ser segons decisius, perquè Alí havia demanat al seu tècnic Angelo Dundee que li tallés els fils dels guants perquè no podia més. Frazier va perdre, com si fos una partida de póquer, perquè es va rendir instants abans que ho fes el seu oponent. “És la vegada que he estat més a prop de la mort. Frazier m’ha portat al límit físic”, va dir dies després Alí. S’acabava d’escriure l’episodi més increïble de l’esport més antic del món. Frazier va morir el 2011; Alí, de 73 anys, encara és viu però amb un Parkinson que el té molt malmès. El 1999 va ser escollit el millor esportista del segle XX.



Nou comentari

Comparteix