Aquests dies una cessió entre clubs ha encès el futbol espanyol. El consell d’administració del Betis va arribar a un acord amb el Rayo Vallecano perquè el davanter internacional ucraïnès Roman Zozulya jugués al conjunt madrileny. Fins aquí una operació com qualsevol altre. Amb el que els consellers d’ambdós clubs segurament no comptaven era amb l’oposició de gran part de l’afició rayista, contrària a que Zozulya vestís la samarreta de “La franja”. La raó? La vinculació del futbolista amb grups d’extrema dreta. Què hi ha del cert en tot plegat?
En aquests darrers dies s’han escrit desenes d’articles sobre el tema. Alguns amb més o menys encert i d’altres fora de lloc que evidenciaven un greu desconeixement. S’ha venut la idea que Zozulya era un simple patriota que arran d’una confusió —quan va arribar a Sevilla va lluir una samarreta amb el tryzub (escut nacional d’Ucraïna) que un periodista va vincular a l’extrema dreta— ha estat coaccionat i intimidat pels ultres locals fins al punt de frustrar l’acord i estroncant així la carrera del jugador.
Anem a pams. En primer lloc, el rebuig a l’arribada de Zozulya ha estat majoritari entre l’afició del club, no només han estat els Bukaneros els que han mostrat el seu desacord. Un comunicat de l’agrupació de penyes del club evidenciava la transversalitat del refús i també com, malgrat l’actual context, l’apoderament dels seguidors no és una utopia. En segon lloc, és innegable que Zozulya és un ultranacionalista que ha utilitzat la Guerra del Donbass per presentar-se com un simple patriota que estima el seu país. De fet, va manifestar que si els espanyols es trobessin en una situació similar segurament farien com ell. És cert que en un conflicte bèl·lic tot es radicalitza, com també és cert que Zozulya no milita a Pravi Sèktor (Sector Dret), l’organització neonazi que després de capitalitzar part de la resistència a la plaça Maidan ha assolit certa rellevància en la nova administració del país. Zozulya no n’és membre, però ha aparegut en fotografies envoltat de l’ensenya roig-i-negre de Sector Dret. Com també ha aparegut en vídeos propagandístics del Batalló Azov, una unitat paramilitar creada l’abril de 2014 que depèn del Ministeri d’Assumptes Interior ucraïnès, finançada per l’oligarca Igor Kolomoisky, que ha combatut contra les milícies prorusses a Donetsk. Ucraïnesos defensant el seu país? Sí, però Azov és una unitat singular atesa la procedència dels seus voluntaris, ultranacionalistes, neonazis, ex convictes, militants d’extrema dreta, ultres dels principals equips del país i neofeixistes vinguts d’arreu d’Europa. No debades els seus integrants llueixen una variant de la runa Wolfsangel, la Doppelhaken, emprada per una divisió de les SS durant el Tercer Reich, el símbol identificador del Batalló. A més, entre els membres de la unitat hi ha diversos seguidors radicals del FC Dnipro Dnipropetrovsk, l’equip on Zozulya jugava quan esclatà el conflicte. Uns ultres, els anomenats White Boys (Nois blancs), racistes i ultradretans amb els quals el jugador ha confraternitzat en més d’una ocasió. Tot s’hi val doncs en la defensa de la pàtria?
El futbolista també ha cedit la seva imatge en actes promocionals de l’exèrcit, ha aparegut en imatges sostenint fusells o visitant les tropes al front. Per acabar-ho d’adobar, va penjar a les xarxes socials fotografies seves al costat de la imatge d’Stepan Bandera, un controvertit líder de l’Organització dels Nacionalistes Ucraïnesos (OUN) que durant la Segona Guerra Mundial va lluitar contra l’ocupació nazi i soviètica d’Ucraïna per acabar col·laborant a partir de 1944 amb les autoritats del Tercer Reich per aturar l’avanç de l’Exèrcit Roig. Això provocà que, finalment, Hitler es decidís a reconèixer l’Estat independent ucraïnès només cinc mesos abans de la fi de guerra. Per tot plegat, Bandera, assassinat el 1959 a Munic per un membre del KGB, esdevingué un referent de l’ultranacionalisme ucraïnès que és recordat i venerat en les manifestacions convocades per partits d’extrema dreta i formacions neonazis, com Svoboda o l’esmentat Sector Dret.
Malgrat que Zozulya insisteixi en vincular la polèmica al seu suport a l’exèrcit del seu país en un context bèl·lic, el cert és que hi ha quelcom més darrera. Tothom té dret a pensar com vulgui, faltaria més. També els jugadors de futbol. Però han de ser conseqüents i entendre que els aficionats també tenen dret a compartir o no les seves idees. A mi m’avergonyiria que l’ucraïnès defensés la samarreta del meu club, com em passa quan Arda Turan es posiciona al costat d’Erdogan o Rakitic mostra la seva homofòbia.
Aquests dies el debat s’ha centrat en si Zozulya s’ha vist immers en una cacera per part d’uns intolerants —els “tribunals populars” que esmentà Tebas— mentre, una vegada més, s’aprofitava per banalitzar subreptíciament el nazisme. En ple segle XXI hi ha límits que com a societat no ens podem permetre traspassar. Que no ens facin passar bou per bèstia grossa.
