Existeix un mal costum a can Barça –que no és exclusiu– de xiular els jugadors de referència quan aquests no passen el seu millor moment esportiu. I massa vegades es confon l’exigència, necessària en un club excels com el Barça, amb la injustícia. Dimarts, quan Luis Suárez va ser substituït, vam sentir la remor de xiulets des de diverses zones del Camp Nou. Una reacció tan legítima com, al meu parer, innecessària. La història ens diu, en contra del parer de psicòlegs de pa sucat amb oli, que amonestar un professional no serveix per motivar-lo. En tot cas, serà per confondre’l, per molestar-lo o per emprenyar-lo. Així ha estat i així serà sempre. I, normalment, a qui més irrita aquesta reacció fiscalitzadora del respectable no és pas a l’al·ludit, en aquest cas, Suárez, sinó als seus companys, especialment els amics més propers –llegeixi’s Messi en el cas de l’uruguaià–.
El soci i aficionat del Barça pot fer el que li roti a l’Estadi –que per això paga– sempre i quan sigui dins d’uns criteris morals i higiènics acceptables, però potser caldria que reflexionés què ajuda exactament escarmentar públicament, col·lectivament, a un professional que en cinc temporades i una mica de la present ha defensat la blaugrana en 252 ocasions, marcat 179 gols i assistit 86 vegades als seus companys. Sense oblidar el gol que ens va donar a la final de la Champions del 2015 en desfer l’empat contra la Juve. Són dades estratosfèriques, de jugador de talent i caràcter i que, de ben segur, Suárez vol millorar enguany. Si no ho aconsegueix, us asseguro que no serà per manca de voluntat i/o sacrifici, parlant de Luis Suárez. A ell el podeu esbroncar per una errada en la passada o en la rematada, si voleu, però resulta curiós que la xiuladeta del sozi emprenyat neixi per desaprovar una suposada apatia engreixada per certs mitjans de comunicació de la caverna, i també de l’espanyola.
Si és així, el que deia, tot el respecte per les reaccions del públic, però constatació absoluta que després de cinc anys no coneixen Suárez. Aquest paio, com Eto’o, és dels que de ben segur marcarà gols fins que plegui, però també sé que el xiulareu quan no ho faci. Coses del futbol, suposo. Coses del Barça, on s’ha xiulat Kubala, Cruyff, Guardiola i fins i tot Messi. Curiós club, certament, que es premia l’esforçat voluntariós que mira d’arribar a una pilota perduda amb una cursa sense sentit que el deixarà defallit, però es xiula qui erra en un moviment, una passada o una rematada davant de tres defenses rivals. No tothom n’ha de saber de futbol, aquesta és la gràcia, però aniria bé no caure en el ridícul. Ja s’ha repetit massa la història cíclica del crac blaugrana que primer és aclamat, després és qüestionat, a continuació és acomiadat per ser oblidat un temps i amb el pas dels anys és recordat amb melangia. Que no ens passi una altra vegada amb un dels millors ‘9’ de la història. Encara estem a temps de redreçar-ho.
