Xavi Hernández no es cansa de recordar que ser al Barça és conviure amb l’exigència, la crítica i l’obligació de convèncer cada partit, perquè amb guanyar no n’hi ha prou. Però fins i tot ell, que porta tota la vida a la casa i s’enorgulleix d’aquesta filosofia, se sent sol en aquest mar d’impaciència, fotut per no poder celebrar que el seu equip està aixecant el vol, senzillament perquè el vol encara no és majestuós. Això explicaria que el tècnic del Barça aprofités la brillant posada en escena dels seus jugadors al camp del Betis, culminant una primera volta de Lliga d’excel·lent, per recordar a la confraria del got mig buit que el got també està mig ple, que ho està bastant més que a l’inici de temporada, molt més que fa un any, i que l’objectiu és de màxims, és omplir-lo del tot.
Numèricament, hi ha pocs dubtes. El Barça ha passat de barallar-se per un lloc a la zona Champions seguint el rastre d’un Madrid inabastable a liderar la Lliga amb autoritat, amb 16 victòries 2 empats i només una derrota, amb 50 punts de 57 possibles i cinc punts d’avantatge sobre els blancs. Era el millor abans del Mundial i després i de moment ha revalidat la metamorfosi amb una Supercopa -amb repassada inclosa al Madrid- i la classificació per a les semifinals de la Copa. Sempre faltarà la Champions, és cert, perquè el grup va ser molt dur i l’equip llavors (setembre-octubre) encara estava molt tendre. Per això l’obsessió és aquest examen permanent. El pròxim serà l’estrena a l’Europa League contra el Manchester I, el següent, el duel de Copa a doble partit amb un Madrid amb ganes de revenja. I la segona volta de la Lliga…
Però el punt de partida ja no és el mateix. Al Barça li ha faltat instint assassí per aniquilar els rivals, recursos ofensius contra les defenses tancades, aquella sàvia combinació de futbol, ofici i caràcter que et permet matar un partit que no has sentenciat I, sobretot, trobar la regularitat en el seu futbol, el que dona la seva millor versió i el fa imbatible, però, en canvi, torna a ser un Equip per sobre de tot, ha trobat un equilibri atac-defensa que no tenia fa anys i ha descobert la fórmula per tornar a convertir el mig del camp en el centre d’operacions. Calia temps per evolucionar, per trobar la clau de volta al 4-3-3 com a punt de partida i la resposta ha estat el quadrat màgic, que recupera el millor Busquets, que allibera el gran De Jong i que dona a Pedri i Gavi un escenari propici per brillar i alhora créixer com a futbolistes.
Enrere hi ha jugadors que guanyen duels en defensa, davant jugadors que marquen gols i diferències i tots destil·len una energia, una fam i un compromís que alimenta el projecte col·lectiu, però el mig del camp és la font d’autoritat d’aquest Barça, per controlar, per accelerar i per desarmar el rival. Una transcendència que va perdre amb el trident (Messi, Suarez, Neymar) i no havia tornat ni a ensumar. I un dels grans motius per tornar a mirar el futur amb optimisme.
