L’efecte Xavi existeix i la prova evident és que alguns ja parlen de la flor (al cul) que té el nou entrenador del Barça. Tres partits, només tres, han estat suficients per treure a passejar la famosa flor i deu ser un magnífic senyal que les coses per fi van per bon camí al Camp Nou, perquè també es va parlar, en el seu moment, de la flor de Pep Guardiola en aquella semifinal de la Champions a Stamford Bridge abans que el seu Barça es convertís en el més gran de la història; o del jardí sencer de Johan Cruyff, que segons la llegenda li va permetre edificar el mític Dream Team sobre el gol in extremis de Bakero a Kaiserslautern, les dues Lligues de Tenerife o el penal de Djukic.
Sigui com sigui, la tradició botànica de Xavi no és del tot nova. Alguns recordaran el seu debut amb 17 anys (temporada 98-99) i com li va salvar el cap a Van Gaal amb un gol de cap (!) a Valladolid. Temps després, un culer de raça va comparar Xavi amb un “florero“, per la seva habilitat per girar sobre si mateix protegint la pilota i sobretot per la seva falta de transcendència en el joc. Els recitals de futbol de Xavi i la col·lecció de títols que el Barça va conquerir amb ell dirigint les operacions òbviament van concedir a l’amic culer el mea culpa més dolç de la història, però paradoxalment la seva anàlisi erràtica va cobrar sentit en les paraules que el mateix Xavi dirigia fa uns dies a la col·lecció de joves que ara omplen el vestidor del Camp Nou: “Al Barça no n’hi ha prou amb fer el que és correcte, has d’atrevir-te a fer més, has de buscar l’excel·lència”. Un missatge per a Ilias, Abde o Balde, per a Gavi, Nico o Pedri, per a Mingueza, Eric o Dest; fins i tot per a De Jong, però també per a tots aquells que pretenen veure en ells ara els cracs que la majoria d’ells seran quan cadascun d’ells assoleixi la seva maduresa com a futbolista.
El de la flor és un recurs fàcil per explicar el que no es veu a simple vista. Si Xavi tingués tanta flor, el Barça hauria guanyat el Benfica i ara no s’hauria de jugar el futur a la Champions a tot o res al camp d’un Bayern en mode piconadora. N’hi hauria hagut prou que aquella rosca amb l’esquerra al travesser hagués entrat a la porteria portuguesa; la qüestió és que el xutador no era Messi o Griezman, sinó un nano de 19 anys anomenat Demir. Hi ha qui creu en la flor i hi ha qui pensa que la pilota no entra per atzar. Xavi, com abans Koeman, patirà per la falta de gol de l’equip, per la seva falta d’enteresa en situacions adverses, per la seva joventut i falta d’experiència, per les lesions, per una plantilla on hi sobren i hi falten peces o per la crisi econòmica que li impedeix fitxar aquest hivern, però ja ha plantat unes quantes llavors al seu jardí. Ha tret l’equip del bucle depressiu que habitava amb un discurs positiu, creïble i apassionat; li ha donat un full de ruta innegociable per treballar cada dia; ha posat l’equip i els seus objectius per sobre de noms, de rols, d’edats, de costums o rivals, i ha aconseguit que tots, o com a mínim la immensa majoria, s’hi sentin implicats. A partir d’aquí, el missatge de l’equip ha canviat, el joc ha canviat, la dinàmica ha canviat i els resultats també ho han fet. Efectivament, la carpeta de tasques pendents de Xavi Hernández i dels seus jugadors continua estant molt plena, però sense dubte ha començat a buidar-se.
