Entre tandes de penal d’escàndol, competicions de segona fila que només desgasten i un fora de joc inversemblant al Barça-Madrid femení, l’entrevista de Xavi a France Football va quedar enfosquida. I tenia suc. En primer lloc, sobta el convenciment que li ploguin ofertes, fiant la contractació al nom, i sorprèn que a l’hora d’assenyalar tècnics actuals atractius no inclogui Flick, com si l’avergonyís la comparació. Seria tota una experiència sociològica observar com viu els partits del Barça: li han de coure i alegrar alhora.
Fa bé de reclamar el mèrit de l’aposta per la Masia -també l’únic llegat de Koeman- i en el capítol de l’autocrítica amb prou feines admet que a vegades era massa sentimental. Que tanta implicació personal li va jugar una mala passada. Però cap menció no ja a les decisions tècniques -incapacitat per motivar l’equip o d’intervenir en els partits buscant revulsius-, sinó al rosari d’excuses llençades en les rodes de premsa, on perdria la credibilitat: les condicions del camp, el calendari -què hauria dit amb la perversa saturació actual de partits?- i, enmig del desori, els periodistes. Tampoc li sobra raó quan lamenta la soledat generada pels adeus de Mateu Alemany i Jordi Cruyff, que sovint li servien d’escut.
El terrassenc, que a les ordres de Van Gaal va haver de lluitar injustament contra les pressions inherents a dur la llufa del recanvi de Guardiola, va gaudir de carta blanca a la banqueta. Com que era l’elegit de Laporta -a qui estranyament no dispara amb bala atenent l’esperpèntica sortida que li va dispensar- i havia guanyat la Lliga la primera temporada, se li van consentir massa errades, com si es donés per fet que la seva immaculada trajectòria de migcampista el convertiria automàticament en l’entrenador ideal. Novament, un paral·lelisme amb Pep que només pot tensionar-lo, perquè no posseeix la mateixa lucidesa, ni tampoc el caràcter de Luis Enrique, que li ha permès sobreviure a París. La trinitat Cruyff-Pep-Xavi és un somni massa humit i l’ombra del de Santpedor mai l’ha deixat de perseguir. Per això cal que trobi el seu espai i estil, lluny de símils i etiquetes.
A France Football Xavi traspuava ambició a raig -vol la Champions i fins i tot l’Eurocopa i el Mundial dirigint alguna selecció-, però del curs 2023-24 només queden records de fragilitat, de jugadors rendint molt per sota del seu nivell habitual, d’improvisació, de queixes -que curiosament generaven més errades arbitrals-, d’un discurs progressivament agre i d’un joc pobre. El dubte és quants i quins clubs s’atreviran a treure’l de l’any sabàtic per confiar-li un projecte competitiu amb cara i ulls al qual pugui respondre amb solvència.
