Al Barça de Xavi Hernández no li prova la tardor. El seu pitjor record fins ara data de finals d’octubre de 2022, quan va encadenar una derrota inapel·lable al Bernabéu (3-1) amb una eliminació sense pal·liatius a la fase de grups de la Champions, que enviava l’equip blaugrana a l’Europa League per segon any consecutiu i sembrava el dubte sobre el projecte liderat per un dels mites del millor Barça de la història. Res de nou sota el sol culer, que uns quants mesos enrere havia reduït a cendres la feina, el compromís i fins i tot el respecte per a una altra icona del barcelonisme, l’heroi de Wembley, Ronald Koeman. Agradi més o menys, és un dels trets identitaris del Barça, el seu entorn cada dia que passa és menys analític i més corrosiu.
Doncs la segona tardor de Xavi com a entrenador a casa no serà millor que la primera. Acaba de guanyar una Lliga del tot improbable fa un any, però la memòria és raquítica i la paciència inversament proporcional a la llargada del camí que la família culer vol fer per tornar a ser referència al futbol mundial. Té un equip a mig fer, en molts sentits adolescent, amb més possibilisme que recursos i amb un recorregut obligat pendent per saber fins a on s’eleva i com pot arribar més amunt, però no hi ha temps per cremar etapes. O sí, però les cremarem a costa d’anar cremant efectius sense pietat.
Veient com (no) evoluciona l’equip, és evident que Xavi ha d’intervenir amb determinació i paciència a parts iguals, perquè els seus jugadors arribin a pensar, moure’s i reaccionar amb la convicció, l’automatisme i la riquesa de l’equip que vol i aspira a ser. I ha de buscar alternatives als que no puguin o no vulguin ser-hi. Però en aquests moments, l’entorn funciona com un torpede activat buscant objectius. Un dia Lewandowski, al següent De Jong, Koundé, Gündogan, els Joaos, Ferran, Pedri, Ter Stegen…
Entre partit i partit, el joc del calamar deixa pocs supervivents i ara Xavi ja està en el punt de mira. Perquè és el líder, perquè és el destí dels entrenadors, perquè ell mateix s’ha posat en la trajectòria del torpede per blindar els seus futbolistes. I perquè, una vegada més, el partit d’aquesta setmana contra el Porto torna a ser una final encoberta, disfressada de tràmit, per confirmar una classificació per a les eliminatòries de la Champions que tothom dona per descomptada fa mesos o bé per enviar el projecte a l’UCI.
