Gran victòria del Barça diumenge davant del Sevilla. Tot i les oportunitats del rival, mai és fàcil golejar amb tanta contundència un dels conjunts més solvents de la Lliga. Messi torna a marcar i Suárez, com explicàvem en un altre article, farà gols fins al dia que pengi les botes. Encara hi ha mancances tàctiques i físiques, però això és molt llarg i de ben segur que l’equip trobarà el to i el ritme adequat en les properes setmanes. Així ho esperem i ho desitgem.
Vessant institucional. Assemblea de compromissaris. Poca assistència, format obsolet, propi del segle passat. La forma, el fons, el discurs, l’estètica, l’ambient. No acabem de trobar la fórmula que adeqüi aquest acte de govern amb l’excel·lència d’una entitat esportiva de referència mundial. Passen els anys i sempre la mateixa tonalitat en les intervencions, sempre acompanyades d’aplaudiments o xiulets en funció del que es diu, de com es diu i de qui es diu, premiant, per exemple, els socis més antics als més joves, com si tenir un número d’associat més baix fos un aval de qualitat.
I davant l’ensopiment de l’assemblea, on tot s’aprova –com gairebé sempre– i amb la formidable notícia que el club ha retirat les medalles a Franco, arriba un dels punts més comentats, la de l’impuls al vot electrònic, una mesura que es va introduir a l’ordre del dia gràcies al precandidat Víctor Font. Sense sorpreses quan la representant de la junta directiva argumenta els suposats problemes i deficiències que pot presentar el vot des d’una app, mostrant l’argumentari que de fet ja havíem llegit en els darrers dies en generoses columnes al mitjà afí a la directiva –Mundo Deportivo, per qui no ho sàpiga–. Sorpresa quan la directiva anuncia que votarà a favor de la proposta de Font, una jugada intel·ligent planejada fa uns dies en una reunió interna amb els pesos pesants de la junta, amb el president al capdavant, i els seus assessors, on es va decidir que encara no volen obrir –encara– foc amb el precandidat Font i perquè no queda bé vetar la participació als consocis que no es poden desplaçar al Camp Nou quan toca votar.
Jugada mestra de l’assessor de capçalera d’allà dins que havia fet veure a Bartomeu i afins que fora bo explicar als assistents que el vot electrònic no és fiable, que la proposta de Font arriba massa d’hora i és preelectoralista, però com que som moderns i escoltem a tothom, no ens hi oposarem. I que si els compromissaris ho tomben, direm que el soci sempre té raó. Ni tan sols s’hi va oposar l’aspirant a la successió interna, Jordi Cardoner, que en els darrers dies havia mostrat els seus dubtes amb el vot a distància, o sia, amb el vot no controlat, que és el que espanta, per imprevisible, perquè es fa difícil saber per on pot anar tant de vot nou quan històricament fas comptes amb els vots que arrancaràs de les penyes i dels lectors del diari mencionat en aquest mateix article.
I res, que de moment, i per poc –sempre per poc, com en el lamentable episodi de l’acció de responsabilitat contra la junta de Laporta– el Barça no vol ser pioner, com ho ha estat en tantes d’altres coses, del vot electrònic universal. També en les contradiccions som més que un club.
