Kafkià o dantesc: qualsevol adjectiu per definir el comportament del Real Madrid en el lliurament de la Pilota d’Or escapa a la imaginació literària i difícilment podria sorgir d’una trobada entre Hitchcock i Valle-Inclán. Si més no, artístic ho és. Anem a pams. Semblava com si la cerimònia hagués de redimir la humiliació del 0-4 en un clàssic en què, per cert, els crits racistes d’alguns energúmens -no de tot l’estadi- contra Lamine Yamal no van ser reflectits a l’acta arbitral -malgrat que l’escena va succeir davant del linier- i les condemnes arribarien amb retard, gairebé per pressió social davant l’evidència. No fos cas que algú qüestionés el tron victimista de Vinicius Luther King. No us feu il·lusions: el Bernabéu no es tancarà, perquè si fos així, on anirien a entretenir-se les figures polítiques i judicials més rellevants del país?
Al marge de qui decidís exercir el ghosting -o l’ésser superior o el brasiler amb la seva rebequeria- els esdeveniments es van precipitar en un efecte dominó ridícul. Mai ho reconeixeran, però el problema de base rau en el fet que l’elecció de Rodri situa el madridisme i la caverna mediàtica en un dilema existencial: decantar-se entre la puresa blanca i la sublimació rojigualda, una tessitura delicadíssima que els ha retratat en nombroses ocasions perquè sempre trien la primera opció. Com la campanya d’assetjament contra Luis Aragonés quan va deixar de convocar Raúl a la selecció -”quants Mundials ha guanyat?” va dir encertadament El Sabio de Hortaleza-, o l’oposició bel·ligerant a Luis Enrique només pel seu currículum al Camp Nou. O la manera mesquina amb què es va negar o menystenir l’ADN blaugrana en les victòries d’Espanya al Mundial i les Eurocopes.
Tornant al guardó, la urticària també els apareix per dues raons més: Rodri és un madrileny format al planter de l’Atlètic de Madrid i d’ençà del 2019 juga a les ordres de Guardiola, l’enemic número 1 de Chamartín, el que segons ells “orinava colònia”, i contra el qual hi havia barra lliure per les seves habilitats lingüístiques i simpaties polítiques. “L’odien perquè el temen”, va escriure fa uns anys el periodista Rubén Uría. Curiosament, Rodri, autor de l’únic gol del City en la final de la Champions de 2023 contra l’Inter de Milà, fou utilitzat pels diaris de la capital per difuminar el mèrit del tècnic de Santpedor en aquella conquesta. Un Rodri a qui, per cert, no l’ha penalitzat el desafortunat càntic “Gibraltar español“, emès en plena eufòria després del triomf en la darrera Eurocopa. La hipocresia té arrels i hom recorda com aquesta mateixa caverna mediàtica denigrava la Pilota d’Or atorgada a Messi el 2010, en aquell podi històric al costat d’Iniesta i Xavi. Aleshores sí que havia d’imperar l’espanyolitat com a termòmetre d’èxit.
La cancel·lació per part de Real Madrid TV d’un programa especial de cinc hores, l’absència voluntària d’Alcaraz a la gala -va camí de superar Nadal, que un dia es va atrevir a comparar un referèndum amb el fet de saltar-se un semàfor- van afegir un divertit picant a uns temps foscos dins de l’univers paral·lel merengue, entre la reactivació del cas del fals passaport a l’exjugador de bàsquet Slaughter -no els anul·laran cap títol-, la suposada violació de Mbappé a Estocolm -el francès sí ha gaudit de presumpció d’innocència- i el projecte ruïnós del nou estadi: goteres, els aparcaments d’Almeida tombats per una jutgessa, la manca d’una llicència d’activitats i el delicte mediambiental atribuït a l’administrador únic del recinte després d’una querella veïnal per la no insonorització.
A banda d’invisibilitzar els reconeixements a Aitana Bonmatí i Lamine Yamal, l’actitud esperpèntica d’aquest club-Estat -la màfia més gran i obscena de la història de qualsevol esport- no només els deixa tacats quant a reputació internacional sinó que amaga una negació malaltissa de la realitat: a Vinicius no el xiulen ni li tenen tírria per la seva pell sinó pel seu caràcter repetitivament provocador. Tenint en compte que el fair play també juga un paper decisiu en la Pilota d’Or, la deserció expressa de representants madridistes a l’acte ratifica la legitimitat del veredicte. “No estan preparats” va piular a la xarxa X el davanter brasiler, en el típic comportament dels totalitaristes que no accepten els resultats perquè d’entrada se situen en una posició de falsa supremacia, només lògica dins de les seves ments exemptes d’empatia. La prepotència com a fet diferencial del madridisme, i l’humor com a senya d’identitat del diari valencià Superdeporte, que il·lustra la portada d’avui amb el titular “Vini, vidi, vici” (Vini en color groc) amb Rodri i Aitana petonejant els respectius trofeus.
Us imagineu el ressò que hauria tingut una conducta igual per part del Barça? Mentrestant, La Sexta manipulada per Ferreras -amic íntim de Florentino en aquells famosos àudios, censurats igual que la reforma de la llei franquista de secrets oficials- ja s’ha afanyat a esmorteir el 0-4 amb una altra especulació sobre Negreira, del qual encara no s’ha obtingut cap prova de corrupció esportiva ni cap sentència judicial ferma. El pròxim dissabte el Madrid visitarà Mestalla, on el maig de 2023 va començar tot, amb els incidents que desembocarien en vuit mesos de presó a tres seguidors valencianistes per insults racistes. En aquell judici en què Vinicius demanaria ajornar la seva declaració perquè es trobava de vacances. Qüestió de prioritats.
