Aquest dijous, el Manchester City i Pep Guardiola van fer oficial l’ampliació de contracte del tècnic català amb el conjunt anglès fins al 2023. Seran, de moment, set temporades de relació amb els citizens, un fet que a les xarxes i en certa opinió pública ha desfermat el debat de per què Guardiola haurà entrenat més anys el City que no pas el Barça, on només va estar quatre –i inoblidables– temporades.
Els més crítics i oportunistes amb aquest debat han estat els de sempre, els que mai han suportat a Guardiola, no tant per criteris futbolístics o per la seva capacitat de treball, factors que haurien de ser inqüestionables per qualsevol persona que estima el futbol, sinó per la manera de ser de Guardiola, per ser un home lliure que només es deu a ell mateix i a la seva consciència. Els recels i l’antipatia que provoca el millor entrenador del món a la caverna mediàtica catalana –també a l’espanyola– ja ve de l’època d’en Pep com a futbolista. En els supòsits mentals dels agenollats a l’establishment els costa digerir que un noi de comarques amb criteri propi en l’àmbit cultural o polític, per posar dos exemples ben normals en una societat democràtica, hagi esdevingut una icona de l’esport mundial. Que Guardiola mai no hagi rigut les gràcies als acostumats a manar en aquest petit país de la Mediterrània es paga car. I és per tot plegat que, davant la manca d’arguments intel·lectuals, els contertulians del règim han sortit a retreure a Guardiola que hagi entrenat més anys el City que no pas el Barça.
Anem a pams. El meravellós Menotti va dir, quan va ser entrenador del Barça, que la banqueta blaugrana cremava perquè el club representava tot un poble. Si hi afegeixes la passió i les hores de dedicació de Guardiola, culer des de naixement, la pressió creix de manera exponencial. Però més enllà del cansament lògic, fóra bo recordar que per poder fer bé la feina d’entrenador del Barça cal també que la institució acompanyi. Començant, és clar, pel president i la junta directiva. L’ambient de treball i la cobertura que va tenir Guardiola quan va acceptar la proposta del president Laporta el 2008 no tenia res a veure amb el clima que es respirava a l’entitat el 2012. Pel camí, unes eleccions i un relleu a la presidència, però sobretot un relleu en la manera de ser i de fer del president, una figura que només té i per damunt de tot una funció: protegir el club i les persones que el fan rutllar. Com Pep Guardiola aleshores. Perquè a la pressió afegida de dirigir el millor conjunt de futbolistes que ha parit mai el planeta futbol, de practicar el millor futbol i guanyar tot el que es pot guanyar, des del 2010 a l’entrenador se li van afegir certes tasques que no figuraven en el seu contracte, com ara defensar el club dels atacs continuats de la meseta tavernària, dels nostres rivals, de representants maleducats o de periodistes d’aquells que diuen que són del Barça però no ho són perquè si no, no els escoltaria ni els llegiria ningú. En resum, que hi hagué un dia que Guardiola va dir que ja n’hi havia prou i es va acabar. En la de roda de premsa de comiat vam veure com en directe passaven coses que confirmava, ratificava i entristia la decisió de Guardiola.
I no és que a Anglaterra la premsa no critiqui a Guardiola quan els resultats no arriben. I tant que pressionen. I molt. Però amb la diferència que allà es pot criticar l’estratègia, la posició al camp d’un jugador o el perquè d’un fitxatge, però no es dispara contra la persona amb la bilis habitual de les nostres contrades. I, sobretot, allà Guardiola ha trobat persones que el protegeixen quan toca en benefici de l’entitat i de l’equip. A Manchester, Guardiola encara no ha hagut de fer de portaveu del club, de cap de comunicació i de síndic del soci. Afortunadament per ell. Per això s’hi estarà el temps que vulgui i ho deixarà quan cregui. I després ell decidirà, amb llibertat, fidel a la seva consciència, com sempre.
