És obvi que no s’han fet gens bé les coses amb el capítol del cessament d’Ernesto Valverde, l‘entrenador pel qual va apostar la directiva encapçalada per Josep Maria Bartomeu en la recta final del seu mandat. El club no ha estat a l’alçada de la seva projecció institucional ni del seu historial ni amb les formes. Ni amb el relat. I tot plegat respon a una manca de lideratge d’uns gestors que veuen com el seu temps s’acaba i amb escasses oportunitats de continuar dirigint l’entitat més enllà de l’estiu del 2021.
Els mandataris barcelonistes tenien tota la legitimitat –i segurament ben argumentada esportivament– per acomiadar el ja extècnic en acabar la darrera temporada atès el fracàs, per no dir el doble ridícul, a la màxima competició continental. Bona part dels socis i aficionats, i segurament el vestidor, haguessin entès que calia donar un cop de timó a la direcció esportiva del primer equip. Van sonar noms, alguns de coneguts, d’altres més estrambòtics, de possibles entrenadors que fossin lleials a la idea i a l’estil de joc que ens va portar a ser el millor conjunt del planeta. Però no es van atrevir al canvi i van donar un nou vot de confiança a Valverde tot i la decadència del joc en massa moments de la temporada i la fragilitat emocional de l’equip en moments decisius. Ara, sorprenentment i a corre-cuita, amb el Barça ben viu a les tres competicions, s’ha decidit canviat el titular de la banqueta sense abans tenir assegurat el nom del substitut. És molt greu. Confiar-ho tot en l’innegable barcelonisme d’una llegenda com Xavi ha estat un error perquè el de Terrassa és culer fins al moll de l’os, ben cert, però també és un home amb principis que, per historial, per trajectòria, mereixia més respecte que una oferta-ultimàtum de cap de setmana i més quan el club sabia que l’egarenc té contracte fins al juny amb un altre club i que el seu projecte de futur passa per formar part d’un model esportiu i institucional ben diferent de l’actual. El mateix podem dir de Ronald Koeman, que prepara la selecció holandesa per l’Eurocopa d’enguany, i que també va advertir que ara no era el moment de canviar de plans. O tres quarts del mateix amb l’etern capità Carles Puyol quan fa uns mesos li van demanar que agafés la direcció esportiva. Xavi, Puyol o Koeman són patrimoni de l’entitat i no un capritx d’una directiva que, perquè ens entenguem, no sempre han compartit amb aquests mites certes sensibilitats de com ha de ser el Barça de la tercera dècada del segle XXI.
Xavi, Puyol i segurament Iniesta, Jordi Cruyff i algun altre il·lustre barcelonista tornaran al seu club quan les condicions siguin adequades, quan vegin que el projecte esportiu i institucional no respon a presses esperpèntiques ni a estratègies electoralistes. S’han guanyat el dret de decidir quan i amb qui tornaran al Barça. Pel seu silenci, per les seves paraules i, sobretot pel seu respecte als professionals que avui treballen al club, ho sabreu.
Desitjo molta sort a Quique Setién, un enamorat del futbol, que veu com es compleix el segon somni de la seva vida, després que el primer, vestir la samarreta blaugrana amb Cruyff d’entrenador, no fos possible. I molta sort també a Ernesto Valverde, guanyador de dues Lligues consecutives que només el temps ressituarà al lloc on es mereix.
